cròniques ultralocals

El taronger se’m mostra descompost en una quadrícula verda que fragmenta la seua verdor lluenta. Fulles encreuades. La merla voldria ser rossinyol. És més densa la vesprada en aquest dia festiu fet d’absències imprevistes i doloroses. Un Sant Josep humit, bromós, que em trasllada a d’altres. Eixamorada d’enyor la pensa s’envola.

Primer quadre. Una rebotiga del carrer Bouero, darrere del taulell d’una vella tenda de comestibles, la tenda que va ser de Barbereta i que ara és de Remediet, sa mare de Pepín, s’agüela de Jose. És la vespra i la família frig els bunyols al costat de la foraca. Hi regna una joia humil, feta d’escalfors antigues, de ritus tribals, d’aromes esfumats.

Segon quadre. Tenim tretze anys. Hi ha una eufòria nova, inèdita, primerenca en el nostre pas apressat mentres anem a casa de Jose, on menjarem bunyols de carabassa que ha fet Carmencita, sa mare, la dona de Pepín.

La merla a males penes modula la seua flauta fosca. Els núvols passen baixos, espessos, grisos. La terra exhala un alé fred.

L’instant s’atura en la punta d’aquesta fulla que tremola dins un quadre repetit.


El meu germà empelta la prunera. El meu germà talla, amb dues tisorades concretes, dues rametes de la prunera bona. Són dues rametes curtes, plenes de borrons a punt d’esclatar.

A continuació s’agimpona davant la prunera borda de les tres branques, obri els braços de la podadora i s’abraona als mànecs. Dues mogudes, llargues i grosses com el dit gros del peu, cauen a terra.

Llavors, amb un estri afilat va polint el tall. Afila una punta de les branquetes i obri, amb un gest delicat i precís, la vora de l’escorfa. En aquests talls clava les rametes afuades. Encercla amb una veta negra, plàstica, els contorns dels talls i hi escampa una pasta protectora.

La prunera borda, mutilada, pujarà amb l’impuls de la terra la saba bona, i una renovació interior la farà apta per al fruit dolç, carnós, tendre, estiuenc.

Quedem parats damunt la terra llaurada i humida, el pare i els dos fills, el que empelta, i el que escriu.

Un gafarró refila obstinat en un caramull ocult.

temes: Animals i plantes, El meu país
etiquetes:

Diuen que els circs amb animals ja no podran entrar al poble. Diuen que la culpa la té una majoria de representats polítics monovers que, per incitació del PSOE local, van votar a favor d’aquesta mesura.

Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

-Què és això, papa?

-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
(Vicent Andrés Estellés)

Fa un temps, els mobles, com les tomates, es fabricaven en el rodal. El llit d’Enrique Falcó i María Martínez, “la Senyoreta”, el van fer a Elda, a la fàbrica de la Viuda de Hipólito Juan. Aixina ho diu l’etiqueta apegada en una de les barres.

El llit d’Enrique i de María es va desgavellar al mateix temps que derrocaven la casa on havien viscut, al carrer Bouero (digueu “Bauero”). El llit d’Enrique i de María és un llit de dimensions canonicals, és a dir, de canonge o de cos i mig, unes dimensions que no deuen coincidir amb cap norma ISO. Era el llit per a dormir una persona a cor què vols o per a inserir dos germans, o una àvia i una xiqueta en els anys de les misèries i de les estretors de tota classe.

Estos llits de pi polimentat i decorats amb una marqueteria senzilla eren, als anys 20,  els llits de les classes populars, i eren els llits nupcials de les parelles modestes de Monòver.  El 29 de desembre de 1924 es van casar Benito i Pompília i van dormir en un llit com este, però de mida matrimonial. A Pompília li van posar l’habitació de casada perquè era pubilla (filla única de la casa) i la família s’ho va poder permetre fent un esforç.

Llit, tauleta amb repisa de marbre Alacant, espill i còmoda. La cambra, de pis d’algeps, disposava també d’una engrunsadora Thonet de fustes doblegades fosques i llargues com les quilles d’un catamarà, una engrunsadora vestida de loneta i amb un reposacaps dotat d’un serrell de borles que repicaven en el respatller quan t’arrunsaves. Sobre el capçal l’interruptor de pereta i el fil torçut a la vista, que ara posen,  nou, a les cases de turisme rural.

Els llits de canonge no anaven equipats de matalaps de làtex transpirable, somiers de fusta laminada, coixins de farcits i gruixuts personalitzats, ni seguien disposicions Feng Shui. Estaven compostos per un capçal i uns peus als quals es caragolaven dues barres laterals. Sobre les barres descansava el marc del somier, un somier d’enreixat metàl·lic espés i, damunt de tot, el matalap color carabasseta farcit de llana de borrego.

Qualsevol moviment sobre este artefacte per a dormir ocasionava un concert de sorolls diversos: cruixits de fusta ressequida, laments de ferros estremits, redoblaments del capçal contra la paret. Quan et gitaves es feia un clot en la llana i allà et quedaves atrapat com en les arenes de Dune. Mentrestant el corcó golós hi fa niu i va rosegant rutinària i porfidiosament la dolça fibra. Fins que un dia, una veta es bada amb un estrèpit d’ascles i pols d’acàrids, el llit se’n va al porxi i tu, a cal Japonesito.

Addenda

Classes de llits tradicionals

Apunts per a un estudi de la presència dels llits de canonge en la literatura catalana contemporània