cròniques ultralocals
temes: Animals i plantes, El meu país
etiquetes:

Diuen que els circs amb animals ja no podran entrar al poble. Diuen que la culpa la té una majoria de representats polítics monovers que, per incitació del PSOE local, van votar a favor d’aquesta mesura.

Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

-Què és això, papa?

-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
(Vicent Andrés Estellés)

Fa un temps, els mobles, com les tomates, es fabricaven en el rodal. El llit d’Enrique Falcó i María Martínez, “la Senyoreta”, el van fer a Elda, a la fàbrica de la Viuda de Hipólito Juan. Aixina ho diu l’etiqueta apegada en una de les barres.

El llit d’Enrique i de María es va desgavellar al mateix temps que derrocaven la casa on havien viscut, al carrer Bouero (digueu “Bauero”). El llit d’Enrique i de María és un llit de dimensions canonicals, és a dir, de canonge o de cos i mig, unes dimensions que no deuen coincidir amb cap norma ISO. Era el llit per a dormir una persona a cor què vols o per a inserir dos germans, o una àvia i una xiqueta en els anys de les misèries i de les estretors de tota classe.

Estos llits de pi polimentat i decorats amb una marqueteria senzilla eren, als anys 20,  els llits de les classes populars, i eren els llits nupcials de les parelles modestes de Monòver.  El 29 de desembre de 1924 es van casar Benito i Pompília i van dormir en un llit com este, però de mida matrimonial. A Pompília li van posar l’habitació de casada perquè era pubilla (filla única de la casa) i la família s’ho va poder permetre fent un esforç.

Llit, tauleta amb repisa de marbre Alacant, espill i còmoda. La cambra, de pis d’algeps, disposava també d’una engrunsadora Thonet de fustes doblegades fosques i llargues com les quilles d’un catamarà, una engrunsadora vestida de loneta i amb un reposacaps dotat d’un serrell de borles que repicaven en el respatller quan t’arrunsaves. Sobre el capçal l’interruptor de pereta i el fil torçut a la vista, que ara posen,  nou, a les cases de turisme rural.

Els llits de canonge no anaven equipats de matalaps de làtex transpirable, somiers de fusta laminada, coixins de farcits i gruixuts personalitzats, ni seguien disposicions Feng Shui. Estaven compostos per un capçal i uns peus als quals es caragolaven dues barres laterals. Sobre les barres descansava el marc del somier, un somier d’enreixat metàl·lic espés i, damunt de tot, el matalap color carabasseta farcit de llana de borrego.

Qualsevol moviment sobre este artefacte per a dormir ocasionava un concert de sorolls diversos: cruixits de fusta ressequida, laments de ferros estremits, redoblaments del capçal contra la paret. Quan et gitaves es feia un clot en la llana i allà et quedaves atrapat com en les arenes de Dune. Mentrestant el corcó golós hi fa niu i va rosegant rutinària i porfidiosament la dolça fibra. Fins que un dia, una veta es bada amb un estrèpit d’ascles i pols d’acàrids, el llit se’n va al porxi i tu, a cal Japonesito.

Addenda

Classes de llits tradicionals

Apunts per a un estudi de la presència dels llits de canonge en la literatura catalana contemporània

Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

Via Genbeta ens arriben les dades fetes públiques per StatCounter per a Europa sobre l’ús dels principals navegadors. Per primera vegada Firefox (de Mozilla, 38’11%), avança Internet Explorer (de Microsoft, 37’5%), mentre el jove Chrome (de Google, 14’5%) puja de manera notòria.

Ja feia mesos que volíem fer la nostra arreplega particular de dades de navegació al web d’Ultralocàlia.  Aprofitant les dades de StatCounter, hem recopilat el nostres percentatges d’usos dels diferents navegadors que s’han connectat a Ultralocàlia en els darrers quatre anys.

Hem agafat com a referència el mes de desembre i ens trobem amb unes dades pràcticament idèntiques a les de StatCounter per a Europa: Firefox es manté entorn del 33% (32’6%), afegint les dades de la suite Mozilla que alguns internautes utilitzen i que inclou Firefox;  Explorer experimenta una baixada espectacular de 2009 a 2010 (del 54’1 al 33’6% d’usuaris), que coincideix amb una gran pujada del navegador Chrome de Google (del 2’5 al 14%),  i amb un ascens limitat però apreciable del navegador Safari d’Apple (de l’1’8 al 3’7%).

Les causes de l’aparellament d’Explorer i Firefox, no seria un mèrit del navegador de Mozilla, sinó de la pujada de Chrome que arrapa usuaris a l’Explorer i a la circumstància que Microsoft s’ha vist obligat a deixar de forçar la presència de Internet Explorer als ordinadors amb Windows que es van vendre l’any passat a Europa.

Percentatge d’usuaris que accedeixen a Ultralocàlia segons el navegador que utilitzen:

2007 2008 2009 2010
Internet
Explorer
59’6 68’8 54’1 33’6
Firefox 31’8 22 19’1 31’7
Mozilla 0’6 0’5 2 0’9
Chrome 2’5 2’5 14
Safari 1’5 2’1 1’8 3’7
Opera 3’2 0’3 0’2 0’3
Konqueror 0’3 0’1 0’1
Desconegut 2’6 4’6 19’4 10’6