cròniques ultralocals
tema: El meu país
etiquetes:

Mapa de les comarques del País ValenciàL’Información del dia 24 reproduïa les dades del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) per al País Valencià. Aquí vos en resproduïsc algunes que em van cridar l’atenció:

Creu necessària la reforma de l’Estatut?

  • 42’9% Sí
  • 4’6% Molt necessària
  • 28’1% Poc
  • 14’8% Bastant innecessària

Està informat sobre aquesta qüestió?

  • Poc informat 52’2%
  • Gens informat 35’2%

On considera que viu?

  • 86’9% En una «regió» d’Espanya
  • 4’5% En una «nació» (a Astúries 5’7%; Canàries 6’7%; Madrid 4’2%; Catalunya 44’7%)

Com se sent?

  • 1’5% Només valencià
  • 7’8% Més valencià que espanyol
  • 55’9% Tan valencià com espanyol
  • 18’3% Més espanyol que valencià
  • 14’6% Només espanyol

Per altra banda El País es feia eco el dissabte dels resultats d’un estudi de Bancaixa i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. El resultats, referits al 2001, diuen que el percentatge de la població ocupada amb estudis universitaris era del 17’6% al País Valencià, tres punts per davall de la mitjana espanyola (lloc 12 de 17).

Francesc Ferrer i GironésEl divendres passat arribe de rebot al web del president Maragall i m’assabente de la mort de Francesc Ferrer i Gironés. Havia de morir, ara, quan revifa una de tantes campanyes contra la llengua catalana que ell, amb la seua paraula i els seus llibres, havia combatut per la via de la investigació documental. En una d’aquelles pujades de calentura, en plena era pepera, quan el Rei havia pronunciat aquell discurs amb motiu del lliurament del Premio Cervantes a Francisco Umbral, sent ministra d’Educació i Cultura la per fi oblidada Pilar del Castillo -y por muchos años. Aquell discurs que afirmava que històricament el castellà tothom l’havia aprés per «voluntad libérrima» (atenció al superlatiu hiperbòlic), que havia estat «lengua de encuentro» i que mai es va obligar ningú a parlar-lo. Les paraules règies van provocar una allau de cartes al director plenes de testimonis de la repressió franquista contra el català i de la imposició de la «lengua de encuentro». Aquells dies, per iniciativa d’una entitat cultural, es va regalar a cada parlamentari un exemplar de La persecució política de la llengua catalana, un llibre que Ferrer i Gironés havia publicat l’any 1985 i que explicava, amb tota classe de detalls i documents, la persecució a què havia estat sotmesa la llengua catalana des del Decret de Nova Planta. El llibre es va deixar en les bústies de què ses senyories disposen al parlament. Aquell mateix dia, exemplars del llibre de Francesc Ferrer es podien recollir de les papereres on ses senyories els havien dipositat amb més o menys acarnissament. La imatge del llibre de Ferrer i Gironés llançat a tan il·lustres papereres parlamentàries és la viva imatge del fracàs de l’estat plurinacional.

Ferrer i Gironés havia escrit també Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000), un estudi que, si haguera viscut més, hauria pogut ampliar amb la campanya contra l’estatut de Catalunya i les perles cultivades dels anuncis patrocinats pel PP andalús o les declaracions de Mariano Rajoy a Catalunya sobre la persecució del castellà.

Enllaços relacionats:

tema: Arquitectura i moralitat
etiquetes:

A través del blog de l’escriptor Toni Cucarella m’assabente de l’existència d’aquest web (cliqueu la imatge)Compromís pel Territori

I de la convocatòria d’una manifestació el dissabte a València en defensa del territori.

temes: Activitats culturals, Calendari
etiquetes:

La vida secreta de les paraules

A les 19′45, als cinemes ABC Gran Via d’Alacant: La vida secreta de les paraules Dir. Isabel Coixet.

tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Informe PISA 2003En l’últim número de Catalonia Today entrevisten Andreas Schleicher, cap de la Divisió d’Indicadors i Anàlisis de la Direcció per a l’Educació de la OECD (Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desenvolupament). La OECD és l’ens que organitza les tan comentades i alhora respectades proves d’avaluació del programa PISA (Programme for International Student Assessment). Aquestes proves d’avaluació mesuren cada tres anys els nivells de coneixements i les destreses d’alumnes de diferents sistemes educatius amb l’objectiu de fer estudis comparatius a nivell mundial. Els resultats de les proves es recullen en el que es coneix com Informe PISA. El darrer informe és de l’any 2003 i col·locava els alumnes finesos al capdamunt del rànquing mundial en la majoria de les proves.

Quan pregunten a Schelicher de quina manera es pot assolir l’equilibri entre la igualtat i la qualitat en un sistema educatiu, a la vista de les proves d’avaluació, contesta que els resultats òptims s’associen a:

  1. Altes expectatives dels alumnes combinades amb el màxim suport als ensenyants.
  2. La resposabilitat recau en els centres educatius. Això vol dir que els centres han de respondre sobre les deficiències i hi han de trobar solucions. (Això implica, sense que ho diga Schleicher, una gran autonomia per als centres a l’hora de dissenyar el seu projecte educatiu i de triar, fins i tot, el perfil d’ensenyant que més s’hi adequa)
  3. En relació amb el punt 2: els alumnes no repeteixen curs, ni es deixa que aquells que fracassen, se’ls puga reenviar a un altre centre. Són els centres els que han de gestionar el seu fracàs escolar.
  4. La segregació no és la solució dels problemes. Separar els alumnes en itineraris des d’una edat primerenca, suposa també destriar-los en funció del seu origen social. Aquells que provenen de contextos socials desfavorits acaben sent descartats a la primera.
  5. En relació amb el punt anterior, la integració és la clau. Integració en un ambient educatiu en què ensenyants i centres educatius enfronten de manera constructiva la diversitat, tot instaurant un ensenyament, si cal, personalitzat.

Són paraules per a la reflexió.