cròniques ultralocals
tema: Quadrets sense marc
etiquetes:
www.flickr.com

Aquesta setmana han començat a derrocar la casa pairal de la família Pérez, al carrer Sant Josep número 8. Aquesta casa, una de les de més solera del poble, pertany encara als hereus d’una antiga i acabalada nissaga familiar que el 1772 comptava amb un escrivà, Josep Pérez, i que en el segle XIX va donar noms il·lustres, com el de Don Ciro Pérez, el seu fill, també anomenat Ciro, José Pérez Payà o Miguel María Pérez. La tipologia dels balcons (ja desapareguts) i la situació (en el carrer on estava l’hospital, fundat a la fi del segle XVII), fan pensar que es tractava d’un dels pocs exemples de casa benestat monovera del díhuit. José Pérez Rico, segurament el darrer habitant de la casa, en va fer una semblança en el número del programa de festes de 1996. Una semblança que incloïa aquest sentit poema elegíac que no puc evitar de transcriure:

Tengo en casa dos patios
con una fuente,
dos enormes palmeras
en donde duermen
mas de mil gorriones
cómodamente.
Dos salones de baile,
cuadras, bodegas,
más de cuarenta estancias
y una escalera
con tabicas floridas
y rojas huellas.
Por salitas y salas
vagan la sombras
de diez generaciones
de negras togas
fagines y birretes
de bellas borlas.
Las campanas cercanas
con voz de plata
cruzan la calle
y llegan a mi ventana
batiendo el puro aire
con sus mil alas.
Misteriosa y tranquila
la biblioteca,
puertas de cuarterones,
finas maderas,
libros de muchas artes
y muchas ciencias.
La grandeza del mundo
historias, cuentos,
poesía, ensayos
los vericuetos
de mil vidas de esfuerzo
y sufrimiento.
Por todo vaga siempre,
mi dulce madre
tu figura encorvada
que fue tu talle
ayer airoso, esbelto
frágil mas tarde.
Ay vencejo vencejo
que el cielo hiendes,
el azul desleído,
y el bosque verde
cazador de insectos
y amaneceres.
Como yo soy labriego
y algo poeta
gusto el mosto, el aceite,
la hierba buena
y el cocer tortas bobas
y madalenas.

Que también hay en casa
horno de leña,
amasador de pastas
y chimenea
donde dorar al fuego
lo que se quiera.
En las noches de invierno
nos divertía
asar sobre las brasas
mil chucherías
contar viejas historias
y fantasías.
Arde el pino oloroso,
chisporrotea
y con las chispas huye por la azotea
siglos de bosque virgen
y viejas cepas.
Nadie en la calle mía
me reconoce
dos palomas se arrullan
la vida corre
llamo suave a la puerta
nadie responde.
¿Donde va mi galera?
sus percherones
baten la espesa niebla
la oscura noche
y veloces se pierden
siempre al galope.

Descanse en pau i esguellem una altra pàgina de l’àlbum del patrimoni monover.

Aquí teniu la galeria completa.

Documentació: Autors i personatges de Monòver i Enciclopedia de Monóvar, de José María Roman.