Passades les festes, consumida l’última perussa, volatilitzat l’últim mantecado, alçats els mantons entre el plecs del paper de seda i, abans de desar el programa de festes en el lloc corresponent de l’escudeller, voldria comentar un treball que contenia.
Del grapat de bons treballs que s’hi van publicar i sense demèrit dels altres, voldria detenir-me en el de María Luisa Román, un treball d’història oral que es diu “La casa del pont de Ferro”. Quin és el mèrit d’aquest escrit? Que ens torna un fragment de la intrahistòria, de la història menuda de la gent anònima i de la casa que van habitar. Una casa que, com totes, conserva un relat apassionant i a voltes tràgic dels seus moradors, un relat que aguardava la mà sensible que el transcriguera. Aquella coveta del carrer de la Teulera, que ens pot contar? La casa del Saboneret; la del llavador de la Pedrera i la caseta de picapedrers de dalt de la bassa on treballava l’onque Pitxac; la casota del Tite i la casa dels Catalans de la rambla de la Canyada de la Farina que és un muntó d’algepsons en procés de disolució, i tantes i tantes.
Aquesta, la del Pont de Ferro, polveritzada pels bulldozers de l’AVE, ha contat la seua història perquè ha trobat qui la recollira: una persona que, sense estudis universitaris ni doctorats annexos, ha tingut prou sensibilitat com per salvar de l’oblit la memòria d’unes persones anònimes que van viure uns anys difícils. Una persona que, sense haver pogut aprendre a llegir ni a escriure la seua llengua quan els xiquets parlants de llengües normals ho fan, ha escrit el seu treball en aquesta llengua (que també necessita salvadors dispostos) i ha donat una lliçó a molts de nosaltres que, amb llicenciatures, doctorats, màsters i tesines, estem deixant que tot, memòria i llengua, desapareguen davall les rodes d’uns bulldozers que ja fa anys que vénen bramant-nos per darrere.
