cròniques ultralocals

Aqüeducte del barranc del Governador
És una sensació estranya la que un experimenta quan es troba, enmig del nostre camp escarransit i eixut, un d’aquests monuments dedicats al transport de l’aigua. Ens resulta difícil d’imaginar la cantarella de l’aigua corrent per aquestes conduccions polsoses. En molts casos ens costa d’endevinar d’on venia i on anava aquell corrent tan optimista: la séquia de vegades s’interromp en el no-res o sorgeix de sobte des d’un terrer.

Què se n’ha fet d’aquella aigua? On ha anat a morir aquell mantell freàtic que feia emergir aquí i allà una fonteta, que mantenia un escorrim en una rambla o un solatge permanent de quatre o cinc pams en un clot? La mina de la Pedrera, el pou del Saorí, la font de l’Aigüeta, la Canyadeta, els Banys de la tia Juana, els abeuradors, l’aigua ciutadana corrent per davall dels peus per la vorera enllosada. S’ha evaporat o s’ha afonat? Qui ho sàpia que ens ho explique.

L’aigua espontània que fluïa a Xinosa i que, administrada amb basses i distribuïda per séquies, va donar vida a l’aljama mora. Encara em pregunte què va fer que s’abandonara aquest enclavament i que el nou poble cristià s’establira al voltant del castell, en aquest alturó aspre i dur, lluny de l’aigua. La seguretat major, tal vegada: el grapat de famílies cristianes aplegades contra els murs del castell com aquells forts del Far West o els bastions colonials de les costes africanes. Això ens va donar ponts que la portaven des del Bull i Xinorla passant per damunt de les rambles; i basses i contrabasses; séquies ciutadanes i partidors urbans.

Ho pensava tot això mentre preparava per a la publicació digital el treball de María Luisa Román “Aqüeductes de Monòver”, que va aparéixer fa dos anys en el programa de festes de setembre. Al testimoni gràfic que acompanya aquell article, s’uneix la barreja de vivència personal i de recerca erudita que doten aquest estudi d’un valor afegit que no trobarem en altres publicacions d’historiadors professionals.

De totes les imatges de María Luisa, em quede amb la que il·lustra aquesta entrada: aquest aqüeducte del barranc del Governador, perdut enmig de l’erm de les Barrancades, amb el seu trajecte trencat, metàfora de tantes interrupcions: de l’aigua que se’ns ha esgolat, d’un món que s’ha evaporat, de tants cursos interromputs, de tots els fils tallats.

tema: Informàtica i internet
etiquetes:

Bloctum

Acaba de posar-se en funcionament un nou servei de publicació de blogs en català, es tracta de Bloctum. Bloctum utilitza el gestor de continguts WordPress, concretament la plataforma de gestió de blogs múltiples coneguda com WordPress Mu. L’usuari de Bloctum disposa de nombroses plantilles en català amb què vestir el seu diari digital. Si voleu tastar el servei, podeu fer-ho sense compromís i sense espatllar res: aquí.

Bloctum

tema: Cultura popular
etiquetes:

Betlem de Santa Bàrbera (Monòver, 2007)
Música: “Allà junt a una penya”, cançó popular del Carxe cantada pel Grup de Danses del Pinós, del disc Motxilleros.

tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Xics anant a l'institutEn el darrer número del butlletí d’informació municipal El Veïnat, un pare preocupat adreçava una carta al conseller d’educació queixant-se del pes que el seu fill ha de dur a l’esquena cada vegada que va i ve de l’institut. “El peso del saber” és el títol expressiu d’aquesta epístola queixosa que posa el dit en la ferida i els llibres en la balança: 7 kilos i 300 grams és el pes exacte dels llibres de text de primer d’ESO que usen a l’IES Enric Valor de Monòver i que el fill del remitent ha d’arrossegar cada dia.

Al final de la lletra, el pare preocupat s’adreçava als altres pares, a la conselleria, a l’ajuntament, al professorat, perquè troben una solució a l’absurditat d’acarrejar a l’esquena, cada dia, tot el que s’ha de fer durant un any acadèmic. Al final, tornava a posar, massa tímidament, potser, el dit en la ferida: “Tal vez el problema, no sea ese, tal vez el problema sea otro, tal vez sea que los responsables de cultura y educación no vean el problema, tal vez sea que no tengan hijos, tal vez sea que no tengan ideas, tal vez sea que no quieran problemas con editoriales, tal vez ¿quién sabe?”

Al meu institut, un pedàs el va posar l’AMPA habilitant unes taquilles tancades amb clau on els alumnes poden deixar els llibres que no usaran a casa. És una solució, però tal vegada no és LA solució. Tal vegada el problema és que els professors no sabem o no volem trobar una alternativa al llibre de text, un sistema d’ensenyament-aprenentatge, reconeixem-ho, caducat.

Aquesta carta la llegia poc abans que em caiguera a les mans el darrer número de Cuadernos de Pedagogía, dedicat monogràficament a les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i les seues aplicacions en l’àmbit de l’ensenyament. En les pàgines centrals de la revista hi ha una entrevista al valencià Jordi Adell, professor de Noves Tecnologies de l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló, i pioner en la posada en marxa d’internet a l’estat espanyol quan, el 1993, amb quatre col·legues més, va engegar el primer servidor web al campus de la Universitat Jaume I. En aquesta entrevista Adell posa dits en ferides: “No hay que olvidar que alrededor de los manuales escolares existe una industria opulenta, un público cautivo y unas administraciones educativas sumisas.” (1) i també albira alternatives als llibres de paper: “Las editoriales cogerán sus libros actuales, los cortarán en trozos, les añadirán algunas actividades, un fragmento de vídeo o una animación y todo eso lo pondrán en un servidor de la propia empresa. El alumno no pagará por el libro sino por acceder a esos materiales durante un periodo de tiempo. Además, se permitirá el acceso a otros servicios extra.”

D’aquesta manera, doncs, el llibre físic desapareixerà i el pes dels bits alleugerirà les esquenes dels nostres alumnes, però, alerta… “el libro de texto on-line no rompe la mentalidad del libro objeto porque no cuestiona el modelo tradicional y sólo traslada las prácticas pedagógicas asociadas a él a la pantalla del ordenador.” Quina és ara l’alternativa al material inert en què consisteix el llibre de text, doncs el llibre viu, el llibre que es fa, a l’estil de la Viquipèdia, de manera col·laborativa.

Ara bé, l’alternativa als llibres inerts no acaba d’entrar en la mentalitat de les mateixes editorials, que veuen poc fiable i, per tant, absurda, la creació de materials col·laboratius en suport digital per a ús docent de l’estil dels proporcionats per la Wiquipedia, els Wikibooks, els Viquitexts, la Wiquiversidad o el Wiquillerato. I això, encara que una comparativa de la revista Nature haja deixat la Wiquipedia (lliure, oberta, col·laborativa i gratuïta) i la Enciclopèdia Britànica (privada, de pagament) molt a prop quant a la fiabilitat de la informació aportada. Entre els escèptics es troba l’editorial Bromera que, en l’apartat “Flaixos” de la seua revista L’Illa (núm. 41, hivern, 2005, pàg. 6-7), critica la iniciativa dels Wikibooks per la seua suposada poca fiabilitat, en aquests termes: “El que no publiciten és que els textos poden ser redactats o modificats arbritàriament per algú que ignore el tema en qüestió i que, per tant, es pot oferir informació falsa amb aparença de certa. Per a llibres gratuïts, millor les biblioteques.”

Finalment, un altre punt calent de tot l’engranatge es troba en la formació del professorat. Sobre aquest punt Adell aposta per formar mestres manufacturers de recursos didàctics: “porque queremos reforzar esa función del maestro no consumidor de materiales preconcebidos y precreados, iguales para todos.”

El pes de la culpa per la pesantor de la lletra inerta dels llibres de text l’hem de repartir entre uns quants. Assumim el professorat el nostre i un altre dia parlarem dels altres culpables, perquè l’assumpte té molts caires i arestes i no es deixa enllestir amb una entrada de blog, per llarga que siga.

Altres enllaços:

(1) El volum de facturació del negoci dels llibres de text no universitaris s’estimava l’any 1999, a Espanya, en 483 milions d’euros (80.121 milions de pessetes) (Jaume Martínez Bonafé/Jordi Adell, “Viejas pedagogías, nuevas tecnologías”, Cuadernos de Pedagogía, núm. 326, pàg. 99-101).

(22-12-2006) Segons les dades actualitzades, que amablement ens facilita Jordi Adell en el seu comentari a aquesta entrada, la facturació de llibres de text no universitaris va ser, l’any 2005, de 698,86 milions d’euros com a resultat de la venda de 51.607.830 exemplars i va suposar un augment de la facturació d’un 27,8% respecte a l’any anterior. tornar

tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Vicent PascualFa un mesos va arribar als instituts, repartit per la conselleria, un llibre important, d’aquells que el professorat caldrà que tinga en compte. Professorat de llengües, principalment, però no tan sols. Professorat d’infantil, de primària i de secundària, encara que també pot donar idees als ensenyants de segones llengües o de traducció. Es tracta de l’estudi de Vicent Pascual El tractament de les llengües en un model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. El volum l’ha editat la Conselleria d’Educació i es pot descarregar també en format pdf, aquí. Vicent Pascual és autor de diversos estudis sobre metodologia de l’ensenyament de llengües en contextos plurilingües; també va confegir el famós Diccionari Tabarca i ha escrit literatura infantil i juvenil. És també un dels ideadors del sistema d’educació bilingüe valencià i de les orientacions metodològiques que s’hi haurien d’aplicar.

El principi bàsic de la metodologia emprada en immersió és la interdependència entre llengües. Aquest principi permet un tractament integrat de les llengües que facilita la transferència lingüística, és a dir, possibilita que les adquisicions que es fan en una llengua s’aprofiten, una vegada transferides, a l’aprenentatge d’una altra.

Un exemple vistós d’aquest mètode és el que s’observa en els nostres fills i filles quan aprenen a llegir en castellà a base de transferir el que prèviament han aprés en les activitats de lectoescriptura que han fet en valencià. El coneixement ambiental o familiar del castellà, la coincidència de l’alfabet llatí, l’estructura gramatical pròxima i un ensenyament constructivista basat en l’ús pràctic de l’activitat lectora (lectura d’etiquetes, rètols, noms dels companys de classe, dels familiars, llista de la compra…) i en l’aprofitament dels coneixements previs, obren l’aparent miracle.

ContinuacióUn model d’educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià (II)