cròniques ultralocals
tema: Activitats culturals
etiquetes:

Demà dijous podeu anar a vore Copying Beethoven, al cinema Navas d’Alacant (18.30, 20.30 i 22.30h) i tots els dies La vida abismal, als cinemes Cinebox Vistahermosa d’Alacant (18.45, 20.30 i 22.15h). La vida abismal és la darrera pel·lícula de Ventura Pons, basada en la penúltima novel·la de Ferran Torrent, La vida en l’abisme, i que es projecta a Alacant en versió original, en valencià. A continuació vos encaste un vídeo de Vilaweb TV en què es parla del film i s’entrevista el director.

Brauli MontoyaLa darrera publicació del professor Brauli Montoya, novelder de naixença, elder d’adopció i amic i estudiós de la nostra comarca, és un model d’investigació ultralocal. A través de les 120 pàgines de què consta el llibre, se’ns fa un repàs sintètic i alhora profund, de la història lingüística del poble de Petrer. Una història que s’enceta a l’època ibèrica, continua amb la romanització i arriba als nostres dies passant per l’arabització, la conquesta cristiana (i la convivència de l’àrab i el català) i la castellanització progressiva, des les classes altes durant l’època moderna, fins al bilingüisme social i la pèrdua de la transmissió de la llengua durant l’època contemporània. La panoràmica històrica acompanya l’explicació amb cites documentals il·lustratives que serveixen d’exemple i que són el fruit d’un exhaustiu treball bibliogràfic (l’autor ha manejat unes 170 referències bibliogràfiques) i arxivístic.

Resulta interessant la reconstrucció dels usos col·loquials des que el Decret de Nova Planta (1707) prohibira el català a l’administració. El recull de crides públiques dels venedors ambulants, els bans de l’algutzir municipal o bandero o les fórmules rituals dels jocs dels infants. L’autor no deixa de banda tampoc l’estudi de la literatura en català feta a Petrer; la culta (d’autor conegut), des de Miguel Amat, oncle d’Azorín, als autors del segle XX, amb un deteniment especial en els escriptors apareguts en el període que Sanchis Guarner considerava la segona Renaixença, durant els anys 60 i 70: Rafael Amat, Joan Pina, Ivan Villora, Paco Blasco; i també la popular (anònima o quasi anònima): cançons, rondalles, premsa satírica, ambaixades dels Moros i Cristians…

Els capítols finals els dedica Montoya a l’onomàstica (estudi dels noms i malnoms de persona) i a la toponímia (estudi dels noms dels llocs). Dins aquest darrer apartat, presenta una proposta enraonada per a normalitzar la toponímia de Petrer. En el cas de la toponímia urbana, caldria, segons l’autor, recuperar els noms populars i tradicionals de les places i els carrers de nucli antic, i en la part moderna de la ciutat, anomenar o reanomenar amb referents de la cultura petrerina i valenciana algunes vies i avingudes. Quant als paratges naturals, fixa la grafia de vegades canviant del nom d’alguns punts i demana que es rescaten les denominacions originals d’algunes zones rurals que han estat urbanitzades. Tota la informació s’inclou en un plànol desplegable central.

Un altre mèrit de l’estudi, a banda de l’exhaustiva documentació i de la síntesi d’història de la llengua continguda en 120 pàgines, és el seu caràcter divulgatiu i això, a pesar que s’haja publicat en una col·lecció universitària i es presente amb l’aparell de notes i referències convencional en les publicacions acadèmiques. L’autor s’adreça a un lector culte no necessàriament especialista. El volum s’acompanya també de fotografies en blanc i negre de personatges, carrers i paratges naturals de Petrer.

Fitxa completa: Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer (Vinalopó mitjà), Universitat d’Alacant-Departament de Filologia Catalana-Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, “Biblioteca de Filologia Catalana”, 14, Alacant/Petrer, 2006.

Altres llibres publicats a la col·lecció “Biblioteca de Filologia Catalana”

Ryszard Kapuscinski

Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida
. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

Saló de lectura. Entrevista a R. Kapuscinski (2005-2006)

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.

temes: Calendari, Cultura popular
etiquetes:
temes: Calendari, Cultura popular
etiquetes: