cròniques ultralocals
tema: Llengua ultralocal
etiquetes:

Fa uns dies llegia amb retard de mesos una entrevista que la crític literari de l’Avui Virgínia Mascaró feia al novel·lista angloindi Vikram Seth, llavors de pas per Barcelona per promocionar la seua darrera novel·la. Vikram Seth és nat a Calcuta, però s’ha educat entre l’Índia i Gran Bretanya, té l’hindi com a llengua materna i l’anglés com a llengua d’adopció. Llegint l’entrevista ens assabentem que el seu poliglotisme s’estén més enllà del coneixement d’aquestes dues llengües indoeuropees tan extremes i inclou també l’alemany, l’italià i, com a resultat dels seus estudis sinològics i de la seua estada a Xina, el xinés mandarí. L’entrada que li dedica la Wiquipedia afig encara altres llengües de la família indoeuropea tan allunyades geogràficament com les anteriors, es tracta del gal·lés i el francés per una banda i l’urdú per l’altra. En un moment de l’entrevista Virgínia Mascaró, li demana:

  • Vostè afirma que quan parla hindi, la seva llengua materna, és més aviat tímid, però que quan ho fa en alemany és més aviat arrauxat. Vostè que sap i ha après tantes llengües, creu que canvia la seva personalitat segons en quina està parlant? [Riu]
  • No, el que passa és que quan una persona parla en una llengua estrangera no hi ha tanta implicació personal amb el que està dient. Ets molt més lliure, parles de manera més desinhibida, perquè no coneixes tots els matisos del que estàs dient. A més, la gent que t’escolta també és més tolerant, perquè constata que no en saps prou.

Sembla com si Vikram Seth vulguera matisar aquella afirmació al·ludida per l’entrevistadora. Però si fem cas de la investigació que ressenyava el psicòleg Matthew Hutson, redactor de Psychology Today en el penúltim número de la revista Mente y cerebro (núm 20, setembre-octubre, 2006), l’escriptor indi es podria haver reafirmat tranquil·lament en les seues paraules. Efectivament, Hutson es feia ressò d’una treball de recerca dut a terme per Nairán Ramírez-Esparza, del Departament de Psicologia de la Universitat de Texas (Austin) i per altres autors que donaria la raó a Seth. Segons els resultats obtinguts amb 225 parlants bilingües (espanyol-anglés), residents als EUA i a Mèxic, l’ús de l’anglés comportava una personalitat més extravertida, complaent i responsable que quan s’usava l’espanyol. Els resultats d’aquesta investigació s’han publicat en un article que porta per títol “Do bilinguals have two personalities? A special case of cultural frame switching”, i que, encara que es troba en premsa (es publicarà al Journal of Research in Personality), es pot llegir en format pdf aquí. L’article el firmen, a més de Nairán Ramírez-Esparza, Samuel D. Goslinga, Verónica Benet-Martínezb, JeVrey P. Potterc i James W. Pennebakera.

I vosaltres, amables lectors bilingües substitutius? Vos mostreu faceciosos en castellà i circumspectes en català? O tal volta rabiüts i malespuces en català i manyacs en castellà? O, potser, sensitius en anglés i llepafils en italià?