cròniques ultralocals
temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Foto: Quadrilla monera retratada durant els anys 40 en una era davant de la casa de Vicent Belo, per darrere del grup passa el camí de la Canyadeta. El xiquet de la dreta que porta pantalons curts i té un dit a la boca és el pare de l’autor: Benito Limorti. La fotografia és del fotògraf aficionat Mariano Martínez Mallebrera (Monòver 1912-1998) (vg. Rafael Poveda, Breus apunts per a una història de la fotografia a Monòver). Cliqueu damunt de la fotografia si voleu vore-la més gran.

Benvolgut confrare del Cristo,

Hauràs de disculpar el retard en la quarta resposta al teu amable escrit. Les eleccions municipals i autònomiques ens han descentrat a tots un poc. Tal i com recordaràs, en el meu escrit El Cristo pujant al carrer Fonament, declarava la meua preferència per la Pasqua davant la Setmana Santa, per la Mona de Pasqua i la Resurrecció, que no per la Passió i la Mort, per l’antiga austeritat gòtica dels monovers més que per les espectaculars i sorolloses manifestacions barroques de l’actualitat. En canvi tu et manifestaves partidari de la Passió i de la Mort. Miraré d’explicar millor el meu punt de vista.

4. Passió, Mort i Resurrecció

Les festes tradicionals de Pasqua, miraven a Monòver tant (o més) cap a la Pasqua de Resurrecció que a la Setmana Santa. El dimecres Nuestro Padre Jesús baixava la seua carrossa des del Convent a l’Església. Es treballava fins al Dijous Sant. Eixe dia, de vesprada, es feia la missa de lavatori dels peus, la visita als monuments, també el Via Crucis. L’endemà es continuaven visitant els monuments, de vesprada se celebraven els Sants Oficis i la processó de l’Enterrament.

El Dissabte de Glòria era una festa. Repicaven les campanes, es diparaven trets a l’aire, es conjurava el corcó, es llançaven per la finestra els atifells de cuina esportellats i els armats feien el remolí. Totes estes tradicions s’han perdut actualment i pocs feligresos acudeixen a mitja nit a la missa del Dissabte de Glòria.

Diumenge era un dia gran. Dia de mudar-se, d’estrenar, d’anar a l’Encontre, a missa i al concert, de menjar putxero. I en acabar de dinar, tocava canviar les sabates per les espardenyes, agarrar la cistella i baixar a la plaça de la Sala a aguardar les quadrilles moneres. A continuació, tots cantant cançons de mona, se’n baixaven caminant a la rambla. Resulta sorprenent, des de la nostra perspectiva, sentir contar com s’ho passaven de bé durant aquells dies amb tan pocs mitjans i tan justos com anaven.

El dilluns a la Pedrera i el dimarts a qualsevol camp. La mona continuava el diumenge següent i el dilluns de Sant Vicent. Es feien jocs a les eres, es ballava al so de l’acordió i la guitarra, s’intentava festejar si es podia… Era l’excusa perquè es formaren les noves parelles encarregades d’escampar el genoma i renovar, així, la comunitat sencera.

La mort

Afirmaves en el teu primer escrit que calia que Jesús morira primer perquè després ressuscitara. Per a un cristià el que resulta revelador és la resurrecció perquè és la prova de la divinitat de Jesucrist. Per a un cristià, que Jesucrist morira com ho va fer no és el detall crucial (mai millor dit). Jesucrist va morir com tants d’altres milers de reus condemnats a la crucifixió. El fet transcendent, el fet fonamental per als cristians és la resurrecció. El cristianisme és una religió de la vida i una superació de la mort, un renaixement, el triomf de la paraula nova. És, per tant, amb la resurrecció, que es fonamenta la fe d’un cristià perquè és la prova definitiva, com dic, del caràcter messiànic i diví de Jesucrist. Tal i com ho expressa el teòleg Armand Puig en la seua exitosa biografia de Jesucrist (rigorosa, apta per tots els públics (agnòstics i creients) i posada al dia a partir de les darreres investigacions històriques):

La fe cristiana fixa la seva primera mirada sobre un Jesús que ha traspassat el llindar de la mort i posa en primer lloc esta afirmació: ‘Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts’. Des del primer moment queda clar que no hi ha cristianisme sense resurrecció de Jesús. (pàg. 609)

Déu parlarà, no mentre Jesús sigui a la creu, sinó quan hagi traspassat la frontera de la mort. Llavors, el Fill serà reivindicat, i quedaran clars la seva identitat i el seu rol prop de Déu. (pàg. 613)

Esta és la frontera que separa el Jesús històric del Jesús de la fe: “El testimoni actual de Jesús ressuscitat són els qui creuen en ell.” (pàg. 628). Jo ja no puc seguir-vos per este camí, em quede en este costat de la ratlla.

Però, ho haig de confessar, no tothom pensa exactament així. Ara no fa ni tres mesos, un tal Joseph Ratzinger, més conegut com Benet XVI (que abans de ser papa va ser docent a la Universitat de Ratisbona i president, durant 24 anys de la Pontifícia Comissió Bíblica ), publicava el primer volum del seu monumental estudi Jesús de Natzaret en el qual contradiu l’opinió dels biblistes.

El llibre de Ratzinger es va presentar al Vaticà el 13 d’abril i el dia 28 del mateix mes ja havia venut un milió de còpies. Amb este llibre Benet XVI es converteix en el primer papa que es fica en la camisa d’onze vares del debat sobre el perfil humà de Jesús. El Papa intenta ajuntar la història i la teologia, pretén reconciliar el “Jesús històric” amb el “Jesús de la fe”, dos perfils que en els últims anys han anat allunyant-se a mesura que es tenien més dades històriques sobre Jesús de Natzaret. El llibre de Ratzinger, tal i com ell mateix va aclarir, no forma part del dogma, és l’obra de l’antic professor universitari que va ser i de l’intel·lectual que és. En no tractar-se d’una obra dogmàtica, qualsevol hi pot polemitzar o contradir.

Ratzinger creu que Jesús pertanyia a la secta dels esenis i que el van sentenciar a mort a causa de la blasfèmia que suposava autoproclamar-se fill de Déu i que van ser els sacerdots del temple i els jueus en general els qui van demanar el seu cap. La versió historicista explica que l’execució de Jesucrist va ser una decisió romana i que si el van crucificar va ser perquè el consideraven un agitador de masses perillós per al domini romà de Judea. La naturalesa divina la defensa Ratzinger en contra de l’opinió general dels biblistes que creuen que no està clar que el Jesús històric proclamara la seua divinitat de manera explícita i que esta creença deriva de fe dels primers cristians en la resurrecció de Crist.

La resurrecció

Tot apunta al fet que a l’àrea de la cultura catalana, en la qual afonem les nostres raïls, mal que li pese a algú, el cicle pasqual s’orientava més cap a la Resurrecció i la festa mirava més cap al costat del Diumenge de Pasqua, que cap a la Setmana Santa. Probablement es tracta d’un fons medieval, comú a tota l’Europa occidental i que a la nostra àrea cultural va perviure per damunt de les consignes contrareformistes emanades del Concili de Trento, les quals pugnaven per una representació espectacular de la fe. Sembla que de la Contrareforma sorgeixen les processons de Setmana Santa i tota la imagineria dels passos dels cristos sangonosos. D’esta tradició es hereva directa la pel·lícula de Mel Gibson La pasión de Cristo i mostres tan destacades de l’art barroc com els passos de Salzillo.

Una mostra de la importància de la Resurrecció en la celebració de la Pasqua i dins el cicle de la Passió, la trobem en la tradició medieval de la “Visitatio sepulchri” (o “Visita del sepulcre”). Esta tradició té el seu origen en uns fragments de text dialogat que es recitaven al principi de la missa del Diumenge de Resurrecció. Este diàleg es pronunciava durant una curta representació teatral que es feia dins els temple i que deriva del trop pasqual Quem quaeritis in sepulchro, o Christicolae?, que vol dir, “Què busqueu en el sepulcre, oh! cristians”. Esta escenificació representava la troballa del sepulcre buit i l’aparició de Jesucrist ressuscitat. Era una peça teatral molt estesa a tot l’occident cristià de la qual s’han conservat exemples que daten del remot segle X.

A finals d’este segle es va convertir en una representació dramàtica breu i hi participaven quatre personatges: les tres Maries i un àngel i més tard es complicà una mica més. En la nostra llengua tenia esta versió tan bella del diàleg entre l’àngel i les tres Maries:

-Qui cerqueu al sepulcre, criatures de Crist?
-Jesús de Natzaret que fou crucificat, criatura celestial.
-No hi és, ha ressuscitat segons predigué, aneu i anuncieu que ha ressuscitat.

La importància que degué tenir explicaria l’aparició més tard dels drames assumpcionistes (com el Misteri d’Elx (segle XV), que escenifica la mort, la resurrecció i la pujada al cel de la Marededéu), a partir de l’antífona “Ubi est Christus meus”, associada en la nostra tradició cultural amb este trop de Resurrecció, el “Quem quaeritis in sepulchro”

Esta antiquíssima tradició cristiana lligada a la Pasqua de Resurrecció, té una continuïtat en la caiguda dels armats i en l’actual processó de l’Encontre.

I la Mona

D’altra banda, el ritual de la Mona de Pasqua entroncaria amb celebracions paganes precristianes relacionades amb els rituals de fertilitat propis de les festes de l’equinocci de primavera que en època romana marcaven l’inici de l’any. Era també el moment, segons la mitologia grega i romana, en què Prosèrpina tornava a la superfície terrestre a estar-se amb sa mare Ceres, deessa de l’agricultura.

Per altra part, alguns del rituals típics de la Mona tenen vincles amb cultes pagans molt antics. Trencar l’ou en el cap de la parella és un ritus antiquíssim que té a vore amb els ous com a portadors de la vida; existeixen molts d’estos ritus relacionats amb els ous a diferents indrets d’Europa. També els jocs a l’era, el lloc on es feia la parva i un dels espais socials (i diria també simbòlic: les eres són sagrades) per excel·lència a les nostres cases de camp. Els menjars comunitaris de Pasqua també entronquen amb els romiatges que a les Illes anomenen “pancaritats”, i que tenen lligams amb altres festes col·lectives nostres com la pelegrinació a Sant Pasqual.

Uf! Quin article més espés, ho lamente, però ja veus que davall d’aquella broma dels decibels i dels camions Pegaso hi havia molt de solatge. Bé, ho deixe aquí i postpose per a la part final unes conclusions de tot el que hem parlat.

Enllaços interessants:

Entrades anteriors:

Continuació:

Imprimir (pdf)

temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:


Foto: Gallines “mericanes” del galliner de Daniel Limorti. Els pollets són de gallina monovera.

Si fa uns mesos parlàvem de la gallina monovera i dels esforços del Grup Naturalista Heliaca per recuperar aquesta espècie autòctona, ara toca parlar d’un altre hoste habitual dels galliners de Monòver, la gallina americana o, com es diu a Monòver, la ‘mericana’.

Fa unes poques setmanes es descobria que aquestes aus de corral no deriven de les que van portar els descobridors castellans a sud-amèrica, tal i com es pensava, sinó que es tracta de descendents de les gallines que viuen a les illes polinèsies de Cook, Samoa o Tonga, a molts quilòmetres Pacífic enllà de les costes americanes.

El descobriment s’ha produït després que s’analitzara l’ADN d’un os de gallina d’un putxero precolombí trobat al jaciment de l’Arenal, a Xile. Aquest os pertanyia a una cosina germana polinèsia. L’os demostra de passada que els polinesis havien “descobert” Amèrica cents anys abans que Colom, donada l’evidència que les ‘mericanes’ són incapaces de volar com un jet.

Les gallines i els pollastres americans són més menuts que els europeus. Les mares són molt agressives quan tenen pollets, poden plantar-li cara tranquil·lament a un gat. Ponen 7 o 8 ous i es queden de seguida lloques. Perquè són bones lloques i tenen molta cura dels pollets, s’han usat tradicionalment per a “sacar llocades”, és a dir per a covar els ous d’altres espècies: de gallines europees, d’ànecs (patos), de titots (pavos) i, fins i tot, de perdius. Tal i com es pot vore a la fotografia de la dreta, on una ‘mericana’ cuida uns pollets de gallina monovera.

Els pollastres, en canvi, són molt cantadors i es barallen amb qui es presente. Al galliner de Julianeta (la Pedrera), el pollastre americà solia desafiar un titot descomunal.

Font: Diari Avui: “Les gallines van descobrir Amèrica”

Enllaç: “Radiocarbon and DNA evidence for a pre-Columbian introduction of Polynesian chickens to Chile”, Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, núm. 25, vol. 104 (19-6-2007).

temes: Calendari, Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Sant Joan Baptista

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:


Acabat el rock sinistre, esgotat el techno-pop, liquidat el pop anglés, saldat l’últim disc de Golpes Bajos, introbable aquell LP de Comité Cisne, La Mode, pura arqueologia, disolt en àcid sulfúric Aviador Dro, esgolats els vuitanta, ens endinsàvem pels noranta. Encara calfaven les fogueres del Golf Pèrsic, la SIDA venia damunt d’un cavall esquelètic, l’esquerra majoritària es preparava a morir d’una fartonada després de la festorra. Sonaven, llavors, el platerets rítmics, el guitarreig exsangüe, les cadències fatigades. Una veu que arrossega els peus amb les mans a les butxaques. O so garatge destemprat, la persiana alçant-se i abaixant-se a velocitat desaforada, vocals al límit de l’esguell, amplificadors que esclatarien però no ho fan. Camises de pelfa quadriculades i serrells als ulls. Era el Con Ocho o el Patio, quan aguardàvem l’alba acariciant la gola llarga d’una Bud o sil·labejant un bourbon fumat que feien el mateix gust que podia començar a fer també la vida.

That’s me in the corner.
That’s me in the spotlight,
Losing my religion,
Trying to keep up with you.

REM, “Losing my religion”, Out of Time (1991)

tema: Calendari
etiquetes:

Sant Joan Baptista

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti