21.06.2007
Acabat el rock sinistre, esgotat el techno-pop, liquidat el pop anglés, saldat l’últim disc de Golpes Bajos, introbable aquell LP de Comité Cisne, La Mode, pura arqueologia, disolt en àcid sulfúric Aviador Dro, esgolats els vuitanta, ens endinsàvem pels noranta. Encara calfaven les fogueres del Golf Pèrsic, la SIDA venia damunt d’un cavall esquelètic, l’esquerra majoritària es preparava a morir d’una fartonada després de la festorra. Sonaven, llavors, el platerets rítmics, el guitarreig exsangüe, les cadències fatigades. Una veu que arrossega els peus amb les mans a les butxaques. O so garatge destemprat, la persiana alçant-se i abaixant-se a velocitat desaforada, vocals al límit de l’esguell, amplificadors que esclatarien però no ho fan. Camises de pelfa quadriculades i serrells als ulls. Era el Con Ocho o el Patio, quan aguardàvem l’alba acariciant la gola llarga d’una Bud o sil·labejant un bourbon fumat que feien el mateix gust que podia començar a fer també la vida.
That’s me in the corner.
That’s me in the spotlight,
Losing my religion,
Trying to keep up with you.
REM, “Losing my religion”, Out of Time (1991)
M’he quedat bocabadat, és la millor època de monòver, tan sols ha faltat per comentar el Búnker, que per a mí és l’ànima i l’esperit dels trentenaris i quarantenaris de hui del que tots mamarem i que tan bon rotllo ens va portar, amb els Transvision Vamp, Iggy Pop, Simple Minds, Inmaculated Fools, Midnigth Oil’s, i eixes altres cançons que no saps ni qui les canta ni que diuen però que la teua ment no pot oblidar, i anavem a la tenda de Glendon a vore si la tenia….. Dolça nostàlgia!!!
Dolça, dolça nostàlgia… El Búnker soles es mereix tota una crònica, a vore si t’animes i l’escrius…