cròniques ultralocals
temes: Celebracions, El meu país
etiquetes:

Com cada any, ens arriba puntual la felicitació de Pepa Guardiola; com sempre, plena de poesia, amor a la terra, bons desitjos i advertències serioses. I com d’habitud, nosaltres la compartim amb els nostres lectors.

Si el 2006 les protagonistes foren les muntanyes de la Marina Alta, enguany és la força de l’aigua que, des dels seus vessants, davalla cap a la mar cercant les velles dreceres expropiades. Obriu els altaveus, cliqueu en la imatge i deixeu-vos arrossegar pel corrent.

Pepa Guardiola: Camins d'aigua

Entrades relacionades:

temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:

L’amic Toni Llobet, biòleg i dibuixant de la natura, de qui vam comentar el seu pòster sobre l’aviram autòcton que va publicar la revista Presència, m’envia des del Pla de l’Estany la foto d’este pollastre o quasi-gall de pota blava del Prat. Dic, quasi-gall perquè segons ens aclareix el seu amo es tracta d’un pollastre bord, un travessat de gallina del Prat (la que apareix darrere en la foto), i de Flor d’Ametler, un gall, segons Llobet “petit, pintat de blanc i negre”. El pollastre de Toni és quasi com un del Prat, almenys pel que fa a la mida, la coloració general, la cresta i les orelletes, no en canvi pel pigallat negre del pit i per l’absència de les característiques potes blaves o pissarrenques dels Prat.

El galls de pota blava del Prat, tenen un segell de qualitat anomenat Indicació Geogràfica Protegida, una mena de denominació d’origen, que no impedeix, però, que acaben als forns i les graelles del veïnat, especialment per Nadal. El mateix li passarà al mascle gallinaci que il·lustra esta entrada de hui, un encrestat i polit exemplar que en el moment d’escriure estes ratlles potser es trobarà ja en capella al corredor de la mort del galliner banyolí. És la selecció artificial: l’amo fa de selector, i un dia o altre, especialment si és Nadal, toca esmolar el ganivet. Sempre pot passar que el pollastre siga espavilat i se’n vaja de músic amb el gat, el gos i el ruc, però estes coses només passen als contes.

A Monòver també anaven així les coses. Nadal és temporada de sacrificis i la pitjor part se l’emporta l’aviram, seguit dels corderets de llet. Al Principat liquiden els pollastres i a Monòver, també, però posats a matar s’ha preferit el titot, indiot, gall d’indi o, per dir-ho de la manera bàrbara que gastem a Monòver: el pavo.

Dels indiots sacrificats Joaquim Amo va fer una bella faula nadalenca que anomenà “Memòries d’un pavo”, que va eixir publicada al setmanari que dirigia, El Pueblo, allà per la primera dècada del segle XX. De la remota antigor monovera circula també una estampa, no sé si obra del fotògraf Arturo Cerdá, on apareix el venedor d’aviram sacrificial en plena transacció al mig del carrer envoltat d’un estol de titots negres que intenta governar amb una canya.

Les llocades d’indiots es preparaven quan començava l’any, eren llocades de quinze a vint ous si els havia de covar la pava o de dos o tres si la lloca era una mericana. El titot monover era negre, petit, podia pesar entre 7 i 8 kilos, molt menys que els actuals galls d’indi blancs que en poden fer fins a 18. La criança durava un any i es feia a base de panís. Quan arribava la vespra de les festes de Nadal, els titots es mostraven nerviosos, agressius i tot. Eren vells, estaven fins als nassos de l’abstinència sexual a què es veien sotmesos i es passaven el dia fent el polit, que és com es diu al ventall que formen amb les plomes de la cua. Conten que el titot de la tia Antònia, que habitava al carrer Segura, en un galliner dalt del terrat, es llançava enfurismat darrere dels visitants desprevinguts i els acaçava els garrons escales avall fins a la porta del carrer.

L’execució d’un titot negre no era cosa fàcil, calien dos botxins, un que li subjectava les ales amb els genolls i un altre que li tallava el coll amb la ganiveta esmolada. L’animal no sempre es resignava a la seua sort, l’agonia l’enfortia i es conten nombrosos relats de titots corrent amb el cap penjant. L’indiot degollat es dessagnava lentament, la sang s’arreplegava en una platereta i servia per a fer facegures. A continuació el cadàver s’escaldava i llavors es desplomava.

Una vegada desplomat es trinxava. Del pit greixoset es feien filets per a rostir. Les cuixes, les ales, les potes, el coll i l’espinàs s’aprofitaven per al putxero o els gaspatxos. El pap o butxe els xiquets l’inflaven i es feien una bomba, bufa o globus casolà. La resta, barba, moc i bec o pico, com diu la nadala popular, era per a Lluciano, cosa que vol dir que no valien res:


Esta nit maten el pavo
a ca Antonieta Patrício
i a Lluciano aguarden
la barba, el moc i el pico

La figura del pavo desplomat és la imatge de la mort en una divertida rondalla o facècia popular. Eixa que diu que hi havia un que es passava i la nit i el dia enllitat desitjant la mort i imaginant-se com seria. Un dia que ho demana, li diuen que la mort era un pavo pelat. Convençut que vindria un titot escaldat a emportar-se’l d’esta vida, un dia els familiars li solten l’indiot pelat dins l’habitació amb una bombeta damunt del cap. Ell que veu venir la mort, s’alça d’un bot i atressa a córrer cames ajudeu-me.

El titot, indiot, gall d’indi o pavo és el protagonista d’una altra cançó de nadal dels motxilleros (eixes colles de xiquets mascarats que esta vesprada potser recorreran les cases del poble demanant l’aguinaldo), un retafil que, mascarat, i amb samarra i sarró, vos cante tot fregant la pandorga:

Passen bones festes,
festes de Nadal,
bones facegures
i un pavo ben gran.

tema: Celebracions
etiquetes:
tema: Cultura popular
etiquetes:

Arrop i talladetes
“Aaaaarrooop i tallaeeeets” proclama des del megàfon la veu cascada i enllandada del venedor. Abans era la motet amb els arganells de cuir a banda i banda del maleter i la gola que entonava a cappella, al mig del carrer, l’ària de l’arrop i talladetes. Ara és la Citroën C15 i la megafonia programada.

El producte és el mateix i els pesos i mesures, les que el venedor de Benigànim havia heretat del besavi: uns platets de llautó nugats amb uns cordellets que penjen dels braços de la balança i uns pesos de ferro massís, circulars, amb els kilograms gravats al damunt i una anella per a agafar-los, juntament amb uns cantalets de riu, petits i lluents com un ou d’americana.

Els envasos no són ja l’olleta o el perolet que portem de casa (nosaltres així ho fem, per conformar-nos al vell ritual), i molt menys l’orseta o la gerreta, sinó els esgarrifosos recipients de plàstic transparent amb tapadora de pestanya en què ens venen el paté a la xarcuteria fina.

L’arrop i talladetes es fa bullint el most del raïm o de les figues amb trossos de carabassa i albudeca. El resultat és un líquid negre i espés, un xarop com l’oli d’engreixar, melós i dolçastre, que impregna uns bocins tellosos i passats i que, tanmateix, es tallen amb el ganivet i es deixen mastegar amb un esforç relatiu.

El gust vol semblar-se a l’extracte de regalíssia (o estraite), però a última hora deriva en direcció al vi vell i la mistela. Al paladar resulta dens, apegalós, i la durícia dels bocins mesclada amb el xarop esvarós provoquen en la boca sensacions fortes i contrastades.

En conjunt, la mirada, la tallada, la punxada, la masticació i la deglució de l’arrop i talladetes ens porten en un viatge en el temps, una excursió cap a una època no tan remota en què els sabors no tenien manies; era el segle del dolç de tomata, el codonyat, les fruites confitades, l’almívar, els orellons i les figues seques amb ametles torrades; un temps en què la mel (i la fel), no coneixien barreres.

tema: Informàtica i internet
etiquetes:

Blog solidari

L’amic Vicent Baydal proclama des del seu Vent d Cabylia el nomenament d’Ultralocàlia i sis blogs més al Premi Blog Solidari i m’enrola així en un mem catosfèric o cadena infernal que m’obliga a proclamar el fet i a nomenar un mínim de set “blogs solidaris”, sota pena que caiga un llamp damunt el meu servidor i es desembite definitivament el blog. Gràcies, amic Vicent i enhorabona als 7 premiats per Ultralocàlia, que són, per ordre alfabètic:

1. Amics arbres. Arbres amics i el seu equip de redactors per la riquesa de contingut dels seus articles; per la sensibilitat que deixen anar; per la bellesa de les fotografies; pel caràcter temàtic i alhora transversal que han donat al seu blog; per la manera com han sabut coordinar el talent i l’esforç d’un equip català multiterritorial format per illencs, principatins i valencians; per l’interés dels seus articles sobre els biocombustibles, la silvicultura, el paisatgisme…

Articles recents destacats: No és l’economia; és la humanitat, estúpid! i Els boscos han de ser tractats amb delicadesa

2. Bitassa a lloure, de Benjamí Villoslada, punt d’encontre dels wordpressers catalans, tutor de bloguistes novençans, divulgador de les noves tecnologies, defensor del programari lliure. Llàstima que darrerament els compromisos l’obliguen a tenir el blog una mica desnerit: enyorem els seus llargs posts sobre qüestions cibernàutiques i adjacents.

Articles recents destacats: Premi al 4t Concurs de relats breus de hàckers i Explicació dels detalls tècnics del relat curt sobre hàckers

3. Bloc de Kirikú, per la seua lluita en favor del territori, la llengua i la cultura, per la seua manera d’encoratjar-me amb el seu entusiasme lector mentre em dedicava a la feina solitària d’anar enviant articles des de l’editor del meu WordPress. Esperem que aquest guardó li servisca d’estímul per a continuar a la catosfera amb nous articles. La seua trajectòria es va detenir de moment el passat juliol amb un bell post sobre la Valldigna, que serà el nostre destacat.

Article recent destacat: La Valldigna

4. El bloc de Carme Pla, per la seua entrada enèrgica en la catosfera (traduint i oferint plantilles de WP, instal·lant plugins…), compartint amb tothom les eines cibernètiques que descobreix; per la divulgació de la bellesa paisatgística i faunística de les Terres de l’Ebre; per fer-se ressò de l’activa comunitat blogosfèrica de les comarques medials d’aquesta llonganissa nostra coneguda com a PPCC o Països Catalans.

Article recent destacat: Sobre la xarrada de l’Ebresfera

5. El blog de Gabriel Bibiloni: Per ser pioner en la blogosfera catalana, pel seu combat valent i enraonat contra cofoistes, barretinaires, blaveros, gonelles, bledes i pixapins desaprensius de diferents pelatges; per les seues aportacions en defensa de la forma “blog” (triomfarem?); per la seua voluntat divulgativa; per les seues belles entrades sobre la vella Palma…

Articles recents destacats: La correcció política (post qui sap si políticament incorrecte i Velles castellanades inòcues.

6. El pols de la llengua als Països Catalans de Pere Mayans. Per aportar dades i reflexions sobre la situació de la llengua catalana a l’ensenyament, desmuntar les campanyes interessades i aportar informacions interessants i sovint desconegudes, sobre les llengües dels immigrants de Catalunya.

Articles recents destacats: El castellà, llengua perseguida a Catalunya? (1a part) (2a part) (3a part)

7. Vent de Cabylia (posa’t una altra copa a la vitrina, Vicent). Per la finor de les anàlisis polítiques; per la visió neovalencianista (puc dir-ho així?) enraonada i fonamentada que, tanmateix, no oblida el nostre marc cultural comú; per l’interés i la profunditat dels articles històrics; pels seus esbojarrats “posts sabatins”.

Article recent destacat: Reivindicació de la qualitat científica