cròniques ultralocals

Foto: Rellotge parat i llibres en una tauleta de nit

 

El 23 d’abril baixe a la biblioteca Alberto Navarro d’Elda. Una magnífica biblioteca construïda en l’edifici rehabilitat de l’antic col·legi Padre Manjón. Una biblioteca, deia, magnífica, és a dir, amb molta llum natural, molt d’espai, molt de silenci i molts llibres (seixanta mil, per a dir-ho clar) i tot en ple centre urbà.

La construcció de la biblioteca, inaugurada poc abans de les eleccions municipals, no va impedir, en canvi, que el govern socialista perdera el poder de manera precipitada i contundent (13 regidors per al PP). Però no pretenem ara establir cap relació de causa-efecte entre el foment de la lectura i les derrotes electorals, sinó entre el silenci, la soledat i l’acte de llegir.

“Silenci i soledat” és el que vaig respondre quan la presentadora de l’espai radiofònic de la SER, que emetia des de la secció infantil de la biblioteca municipal un programa especial dedicat al Dia del Llibre, em va demanar per les condicions que fan possible la lectura.

Una resposta gens original, cal dir-ho per endavant. Aquests han sigut els requisits per a la lectura des que Sant Ambròs llegia mentalment les pàgines del seu còdex. Una manera de llegir que va deixar sorprés Sant Agustí, que només coneixia la lectura en veu alta. Les biblioteques plenes de murmuris de lectors parlants es van omplir, amb el pas dels segles, d’ulls lectors i les cordes vocals descansaren: “escucho con mis ojos a los muertos”, deia Quevedo.

Pascal sentencià que la capacitat per a la fruïció serena del silenci i de la soledat era una marca de bona instrucció i que tots els mals dels humans provenien de la incapacitat d’estar-se una hora tots sols en la seua cambra. Quevedo parla de les bondats de la lectura en un sonet que el situa en el retir i la pau del desert de la Torre de Abad, ben lluny de la cort.

Silenci i soledat… Quan els tenim? Els adults que es queixen que els joves no lligen, lligen ells? En quin lloc dels nostres pisos disminuïts? En quin moment de les nostres jornades atapeïdes?

S’hi referia dissabte Vicente Verdú en un article publicat en El País. Amb la seu estil oracular, situava la lectura en els cornials de la vida, en les orellades de l’existència: abans de dormir, quan encara no s’han despertat els xiquets, entre el café i l’hora de l’eixida de les escoles, quan ens jubilem, quan arribaran les vacances, en una convalescència benèvola. “No hay ocasión, pues, para complacerse en los libros literarios o en los libros del saber, ni tampoco para confiar en su ventaja utilitaria.”, reblava l’elxà.

El moviment de l’slow food hauria de tenir la seua versió llibresca, un convivium per a la “lectura lenta”, per a la reptiliana digestió de contundents, colesteròliques i nutritives menges literàries: envitricollades trilogies, novel·les-riu selvàtiques, volums celluts, interminables poemes èpics, poemaris introspectius, densíssims tractats filosòfics, reconcentrades narracions metaliteràries i autoreferencials.

 

Enllaços:

2 comentaris

6-5-2008

Jo llegisc en el tren.

45 minuts d’anada i 45 de tornada cada dia en tren de rodalies per a anar al treball. El que per a molta gent és una pèrdua de temps, per a mi és una benedicció que em permet llegir o fer altres coses per a les quals també cal silenci i soledat, fer una becaeta, reflexionar, pensar … o deixar passar el temps sense fer res.

El teu bloc perpal, com sempre, molt interessant, amb entrades ben escrites, ben documentades.

Salutacions

8-5-2008

Jo també he llegit molt en el tren. Podria recordar, fins i tot, les meues lectures de ferrocarril. No ho faré per pudor. T’assegure que de vegades han sigut d’aquelles “colesteròliques”. No importa, un vagó és un bon gabinet de lectura. Tens sort de disposar del tot el temps d’un partit de futbol per a llegir.

Jo, al cotxe, cada dos dies, dispose d’un temps semblant. Però no puc llegir-hi, puc escoltar, això sí, un CD d’anada i un altre de tornada, però el trànsit no em deixa submergir-me en la música com caldria.

Després d’escriure aquesta entrada he començat a rellegir Agenda, d’Azorín. És un llibret que va publicar l’any 1959, als 86 anys! Forma part d’una sèrie de llibrets de records d’aquells anys: Postdata, Memorias inmemoriales, Ejercicios de castellano, Conversaciones con Jorge Campos. La vellea el fa tornar amb el record al Monòver de la seua infantesa i joventut. Els capitolets són curts, divagatoris, digressius, a molts els posa malalts Azorín, a mi m’agrada. Cada capítol és com una entrada de blog (ja ho va observar això el nostre amic Baydal referint-se a Superrealismo).

Un d’ells es diu “Lectura”. Hi rememora els moments de lectura al Casino, al matí, sol i en silenci. Diu: “En primavera, con las flores del jardín, con la viva y suave luz de Levante, se gozaba leyendo: el silencio armonizaba con la luz y con las flores. La lectura depende siempre del sitio donde se lee y de la disposición (humor) de quien lee.” I acaba d’aquesta manera: “¡Horas deliciosas aquellas de la juventud, de mi juventud, en el Casino de Monóvar, con silencio, con jazmines, con sosiego y… con una vida por delante!”

comenta-ho