cròniques ultralocals

Primer et diuen que no sé qui que coneixes ha publicat unes fotos molt xules i que en alguna d’elles ixes tu. O potser t’han arribat al correu unes desenes d’invitacions d’amics i de familiars que volen continuar sent amics teus. O potser les invitacions eren de gent que no coneixes del tot i que et tenia a la llibreta d’adreces del seu correu electrònic, que ha carregat a orri amb tots els seus contactes.

Passen uns mesos i al final sucumbixes. T’obris un compte en el Llibre de les Cares, només per escorcollar-hi una mica, et dius. Ja fa unes setmanes que t’has enregistrat, ja acceptes les peticions d’amistat i fiques el cap (i la cullera) en els “murs” d’uns i d’altres. Abans d’adonar-te’n, ja has carregat una foto en el perfil, has penjat alguna foto i has fet públics el teu estat civil, el dia de l’aniversari i el nom de l’escola on t’arreaven calbots. En eixe moment ja estàs perdut i el Facebook serà l’excusa perfecta per a procrastinar una mica cada dia.

Facebook ha arribat, diuen, als 500 milions de comptes. Si és cert que no és l’única xarxa social de món mundial (a Xina triomfen, de la manera milionària que és habitual allà, Renn (una rèplica de Facebook), Kaixin001, Qzone i 51.com), aviat esdevindrà, si no ho és ja, el Windows, la Coca-Cola i el Google, dels webs socials.

Mentre la concentració monopolista es verifica, els dissidents alcen la veu: què pot fer una empresa amb tot eixe volum d’informació sobre els gustos, les manies, les afinitats i les tendències polítiques, espirituals o sentimentals d’un continent sencer? No és estrany que ja existisca un Dia del Donar-se de Baixa de Facebook i algunes aplicacions que ajuden en la tasca de tocar el dos de les xarxes més populars, en forma de suïcidi assistit.

Aquesta inquietud s’ha eixamplat des que s’ha conegut el “perfil” de l’amo de l’invent, tal i com el mostra David Fincher a l’acabada d’estrenar La xarxa social. I als pocs dies de l’estrena i, mentre s’escrivia aquest post, s’escampava la notícia que desenes de les aplicacions que s’executen des de Facebook havien derivat grans volums d’informació sobre els usuaris cap a empreses de publicitat, alhora que els desenvolupadors del web es defensaven dient que no passava res i que estava tot controlat.

Per si no n’hi havia prou amb la protecció de la intimitat dels usuaris, fa unes setmanes es discutia la política de tancament de pàgines que executen els administradors de la xarxa de Zuckerberg. En defensa de la pau social, del bon rotllo i de la inanitat, les pàgines denunciades es poden bandejar només que un determinat nombre d’usuaris es dediquen a marcar-les. Això ha passat amb la pàgina de la Plataforma per la Llengua, i fa una setmana amb la d’Escola Valenciana (amb el límit de 5.000 amics assolit i 1.600 “en llista d’espera”). Tanmateix, els motius que es donen serien tècnics i no ideològics: les associacions o partits han de crear una pàgina de grup i no individual, a una pàgina individual et vincules com a “amic” i li dónes accés a poca o molta informació personal; a una de grup et relaciones com a “admirador” i només hi comparteixes la foto i el nom.

Mentre la malfiança s’acreix, alguns ja s’han preparat per a la “diàspora”. Diaspora ha alliberat el codi de la seua aplicació: una xarxa social descentralitzada, en la qual casdascú sap o guarda la informació que vol compartir, en un servidor llogat o en un de propi connectat a la xarxa.

Malgrat tot, em tem que Facebook, com la Coca-Cola, perdurarà. Tant com el refresc? Qui s’atrevix a dir-ho?

comenta-ho