Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

• Olives de Monòver

Un monover, un grapat d’olives.
(Azorín)

Ara que al matí el vent ja talla la soca de les orelles. Ara que hi ha qui comença a parar-hi taula al davall. Ara que ja es veu qui els pentina els cabells argentats o qui els acaricia les branques atacat de roba vella o embotit en una granota de mecànic. Ara que les teles estan esteses i els dits sullats de suc d’olives i de negret de fulles, és el moment de parlar de les nostres oliveres.

Oliva de l’aigua

Oliva de pell prima. Es gasta per a trencar. Cauen molt prompte i no fan massa oli. És una oliva de baix rendiment. És de les més antigues de la zona.

Oliva gorsal (o grossal)

Oliva autòctona. En cau molta a terra i cal entretenir-se plegant-la. És una oliva grossa i fa molt d’oli. El nom és una derivació de “grossal”, de “grossa” + sufix “al”.

Oliva del raïmet

Aquesta oliva es gasta per a arreglar-la sencera, sense trencar-la, quan ja està mig madura. Té molt bon gust. L’olivera del raïmet és autòctona de Monòver.

Oliva del xangló

L’olivera fa oliva cada dos anys i en fa molta. L’arbre és gran. És una espècie autòctona, poc coneguda fora de Monòver.

Oliva blanqueta

Oliva autòctona. Té un bon rendiment. Fa un oli de color àmbar, més claret del normal. Aquestes olives no s’arreglen.

Oliva mançanilla

És una oliva que s’arregla sencera. Fa un oli de molt bon gust. Té un bon rendiment. Prové d’Onil, encara que es planta a Monòver des de fa molt de temps.

Oliva alberquina

És una oliva importada de Catalunya des de fa 15 o 20 anys,  a causa del seu bon rendiment. L’oliva és menuda i se’n fa tots els anys.

Oliva cornicabra

Oliva allargada, amb la punta corbada com una banya. L’oliva cornicabra, com la de l’aigua, s’adoba.

Oliva picual

Prové d’Andalusia. N’hi ha poca pels nostre rodal. És grossa i allargada.

Extres: Olives de Monòver (presentació de diapositives)

El pi gegant de la finca de Lacy (pronuncieu “Làcit”), abatut per una tempesta, era un arbre monumental; la washingtònia del jardí de la casa de la família Martínez Ruiz sota la qual es van retratar Azorín i Gabriel Miró (segurament l’any 1927)  era un arbre singular que la Casa-Museu va rebutjar de la manera més lamentable i que es va trasplantar a la replaceta de la Rosaleda, sense que hi conste cap placa commemorativa.

Azorín i Miró davant la washingtònia de la casa familiar de Monòver

L’any 2000 Daniel Limorti, enginyer tècnic agrícola monover, va publicar a la Revista de Festes de Monòver un catàleg d’arbres monumentals del terme de Monòver.  Entre els exemplars que va catalogar hi havia l’ailant (o porrero) que hi havia al xalet de Paola i que van tallar fa una setmana, tal i com anunciava el Grup Naturalista Heliaca al mur del seu perfil de Facebook i al blog.  Aquest arbre que, fa deu anys, tenia un perímetre de quasi dos metres i una alçària de 13 metres i mig, l’han pogut tallar perquè no tenia cap tipus de protecció.

L’any 2000, Daniel Limorti acabava el seu article demanant “que les autoritats competents” confeccionaren una normativa que protegira “de manera legal els exemplars extraordinaris amb una catalogació.” El catàleg, continua Limorti: “seria una forma eficaç de protegir-los mantenint un equilibri adequat entre els drets particulars que puguen ser afectats i l’interés de la societat en la seua conservació i gaudi. Aquest catàleg s’hauria de completar amb règims d’ajudes, prestacions i contraprestacions necessàries en cada cas per a assegurar la conservació i millora dels exemplars catalogats.”

Solar que ocupaven el xalet de Paola i l’ailant desaparegut

En els darrers anys hem pogut comprovar que l’existència de catàlegs i de proteccions (i fins i tot de legislació) no és una garantia de la salvaguarda del patrimoni: arbres, paisatges, façanes, socarrats, noms de paratges…  es troben en perill constant i el catàleg només serveix, com en aquest cas, per a fer el paper d’epitafi. Tot i això, no desistim en l’esperança, aguardem (encara) que aquesta pèrdua servisca perquè els arbres monumentals de Monòver reben la protecció adequada i puguen sobreviure, ens netegen l’aire, ens alegren la vista i es facen més monumentals encara perquè els nostres besnéts els disfruten i parlen bé de nosaltres per haver-los preservat.

Restes del tronc i del brancam de l’ailant del carrer Quarter

La descripció i la foto de l’ailant que hi feia el tècnic monover l’any 2000 és la que reproduïm a continuació (cliqueu damunt per a fer-la més gran):

Reproduïm a continuació el catàleg complet d’arbres monumentals elaborat per Daniel Limorti (Revista de Festes de Monòver, setembre, 2000, pàg. 70-77)

Fonts: La fotografia d’Azorín i Miró pertany als fons documentals de la CAM, reproduïda per Alicante Vivo.

Pàgines relacionades:

• Arbres monumentals i singulars. Observatori del Paisatge de Catalunya
• Arbres monumentals de Catalunya

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons… ni l’escorça és llisa ni els llamps van seguits.

Benoit B. Mandelbrot (1924-2010)

El dibuixant monover Lluís Sogorb participarà a Càceres, el pròxim cap de setmana, en un encontre de pintors de la natura. Al llarg del dissabte i del diumenge, en el Certamen de Pintura al Aire Libre, Sogorb, juntament amb altres cinc artistes, demostrarà en viu i en directe les seues habilitats artístiques com a pintor de la naturalesa.

El dissabte, i durant 12 hores, artistes arribats des de diferents punts geogràfics plasmaran amb els seus pinzells aspectes naturals del centre de la ciutat en l’anomenat I Maratón Fotográfico Digital “Cáceres ciudad de las aves” que discorrerà per dins del centre monumental.

A més a més, l’artista monover presentarà una part de la seua magnífica obra en una exposició col·lectiva, Wildlife Art, la imagen de la Naturaleza, que es podrà vore al Centro Cultural San Jorge de la capital extremenya a partir del divendres.

Aquests actes s’emmarquen dins el Festival de las Aves que organitza la Dirección General de Turismo de la Junta de Extremadura, amb la col·laboració de l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza (AEAN) i SEO/BirdLife. El festival inclou també rutes ornitològiques guiades a través de la ciutat, tallers infantils, jocs i tallers d’anellatge d’aus.

Sogorb ens informa també de l’obertura d’un blog personal, Pinceladas de la Naturaleza, que recull pensaments, dibuixos i pintures sobre el món natural i els ocells en particular.

Per gentilesa de Lluís Sogorb, podeu fullejar el catàleg de l’exposició, que és realment bell

Entrades relacionades:

• Lluís Sogorb o el pinzell de la natura

Enllaços

• Descarregar el catàleg de l’exposició en format PDF

Quan vam arribar nosaltres ja s’havia desplegat el dispositiu de prevenció: tancament del pas rodat i pedestre (cons i cintes) i presència policial a les cantonades.

-Han avisat els bombers, comentaven els veïns.

Mentrestant, els curiosos aguardàvem l’arribada dels vigilants del foc amb el seu camió, les escales, les sirenes, les destrals i les caretes antigàs. El que vam vore arribar va ser un discret tot terreny del qual van descendir dos membres del cos dels apagafocs del parc d’Elda, el monover Antonio García “Miñano” i un company. De compte mànegues o vestits ignífugs, els nostres herois de dissabte es van col·locar la indumentària antipicades que solen portar els apicultors: camisa blanca, capell amb faldons i tel·la metàl·lica davant de la cara i guants de goma. Van descarregar també un caixonet i esprai repel·lent.

A grapats, delicadament, com si agafaren una boira a manollades, anaven deixant al caixó aquella gelatina d’insectes daurats, mentre un zum-zum com el d’un ventilador batent l’aire condensat en una casa monovera una vesprada de botxorn estiuenc els anava envoltant. Ells, indiferents, continuaven la seua tasca amb paciència. Al final el caixó es va tancar, la bonior es va esvair i només alguna abella atrotinada giravoltava esmaperduda.

Els tafaners comentaven en veu alta si tal o tal altre haguera agafat l’eixam a pèl (com son pare de José María “el Romanero”, pensem, que els agafava a mans nues), que si no hi ficaven la reina no hi havia res a fer. Un altre que si picaven, atenció. I encara hi havia qui assegurava que un eixam és sempre inofensiu.

Els bombers del parc d’Elda s’han format per a aquesta tasca de la mà del monover Gabriel Ramírez, aficionat a l’apicultura. Cada parc de bombers té el seu equip d’arreplega d’abellades. Els eixams que recullen s’integren en el rusc d’algun abeller o apicultor, mai no s’exterminen. Les abelles són animals protegits, si s’extingiren algun dia, perillaria la humanitat sencera. Sense arribar a aquests extrems, l’agricultura pateix si no hi ha als bancals abelles que escampen el pol·len, per això els nostres agricultors solen plantar mates d’alfàbega enmig de les pebreres per tal d’atraure els insectes pol·linitzadors.

Enguany, a Califòrnia, els plantadors d’ametlers (sí, aquells que feien fan caure els preus de les nostres ametles meridionals i que produïxen cada any el 90% de la collita mundial) necessiten abelles a manta. Es calcula que un buc o rusc pot pol·linitzar un acre (uns 4 mil metres quadrats) d’ametlers i que per a produir una bona collita d’ametles calen, a Califòrnia, 20 mil milions d’abelles (un eixam pot contenir-ne entre 60 i 70 mil) i un milió d’abells o ruscos. Els abellers americans lloguen cada any pel febrer les seues arnes als cultivadors d’ametlers, les deixen als bancals i les abelles van fent la seua faena. El resultat és una abundosa collita de mel de flor d’ametler, una mel amargosa, que no es pot vendre.

La persona que cria les abelles és l’apicultor o “abeller”. A Monòver al “niu d’abelles”, “abeller”, “rusc”, “buc” o “arna” li diem colmena, com en castellà, perquè vam perdre la paraula genuïna “rusc”. Igual que a les cel·les que formen un rusc, la “bresca”, que a Monòver es diuen també amb una paraula castellana, panal (però tenim un paratge per la Pedrera que es diu la Brisca). Un altre castellanisme relacionat amb les abelles és el nom del pardal que se les menja, l’«abellerol», que a Monòver coneixem com a “bagerugo” (derivat del castellà abejaruco).

Finalment, un conjunt de ruscos en una explotació forma una “ruscada” o “arnera”, que en el lleguatge tècnic de l’apicultura es coneixen amb el nom culte d’«apiari», del llatí “apiarium” que deriva de la paraula «apis», el diminutiu de la qual (“apicula”), ens porta fins a la nostra «abella». A Eivissa es diuen “cases de beies”, “cases d’abelles” o “caseres d’abelles” i a Mallorca “caeres”.

De l’estudi del comportament de les abelles en un eixam, parteix una rama de la intel·ligència artificial, la “intel·ligència d’eixam”, que estudia el funcionament de sistemes autoorganitzats formats per molts individus que interactuen junts amb un propòsit comú. Els resultats d’aquests estudis s’han aplicat a àmbits tant diferents com la robòtica, la biologia, la sociologia, les telecomunicacions, l’economia o les matemàtiques.

Font:

• Kate Pickert, “Amid the Blossoms, Buzz of Worry”, Time (23-3-2009), pàg. 6
• Abelles i ametlers de Califòrnia (vídeo)

Enllaços:

• Nelson Piedra: “Las lecciones de los enjambres (swarms lessons)”
• Patrimoni d’Eivissa: Caseres d’abelles d’Eivissa

No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.

Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”

Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”

La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:

El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.

Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).

També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.

Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.

Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:

«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.

I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:

El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.

»

Fa prop d’un any parlàvem del projecte de recuperació de la gallina autòctona en el qual participava el Grup Naturalista Heliaca. Ara editem en format digital l’article que Sergio Morán, Luis Enrique Falcó i Julio Díez van publicar l’any passat al número 79 de la revista Arte avícola.

En aquest article els lectors interessats podran conéixer les característiques “racials” d’aquesta gallina autòctona. Els menys interessats en la cria d’aus poden reviure l’estranya faena d’arqueologia avícola que els naturalistes monovers van fer pels galliners de Monòver.

L’aventura s’inicia amb la troballa, en un corral del terme monover, d’una colla de gallines viudes (dels mascles ja n’havien fet putxero quan van arribar els d’Heliaca) pertanyents a un arbre genealògic que es remuntava a cinquanta anys enrere. Es tractava d’uns exemplars gallinacis de vella estirp no contaminada, de color molt uniforme, grandosets i amb la cresta decantada com una barretina.

Aquestes aus van ser reconegudes per nombrosos criadors locals que les van identificar com els habitants tradicionals dels corrals monovers abans que les gallines forasteres desplaçaren aquesta ètnia indígena. El mateix va fer l’expert Julio Díez qui, al vore els exemplars descoberts, es va quedar tan meravellat com si li hagueren mostrat unes gallines recuperades amb una màquina del temps: després de més de trenta anys buscant no havia sigut capaç de trobar cap femella de pollastre com les que li ensenyaven els avicultors d’Heliaca.

Més endavant van poder localitzar una altra remesa de pollastres i gallines autòctons de pura raça que un pastor de huitanta-cinc anys havia heretat de sa mare.

Actualment els criadors monovers treballen assessorats per l’expert Amadeu Francesc, director de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Alimentària) de Reus.

Però Heliaca no es dedica només a la cria de gallines, aquests “ecologistes de saló”, com els va anomenar un anònim neoconservador exalgunacosa, han denunciat davant l’Ajuntament d’Elda l’activitat del femer de les Canyades, que pertany a una empresa privada i que vés a saber què hi aboca a molt pocs quilòmetres del nucli urbà de Monòver. Un femer que durant anys va emetre grans quantitats de dioxines cada vegada de les diverses a l’any que s’encenia davant la indiferència general. Un femer que, ara mateix, pot ser una amenaça inadvertida.

El grup ecologista monover ha elaborat també un “cens” d’abocadors incontrolats (d’electrodomèstics, mobles, enderrocs…). N’han localitzat cinquanta a tot el terme. El mes passat van enviar un cd amb fotografies de tots ells a la Regidoria de Medi Ambient. Acabarà aquest cd en un altre femer?

Textos:

• “Las gallinas autòctonas alicantinas”, Arte avícola, núm. 70 (2007) [pdf]
• “Las gallinas autòctonas alicantinas” a Issuu

Notícies:

• Heliaca contra el femer de les Canyades
• Heliaca denuncia abocaments a la rambla del Salitre

Entrades relacionades:

• Pollastres i titots en el corredor de la mort
• La gallina “mericana” resultà ser polinèsia
• La gallina monovera en un pòster publicat per Presència
  
• Ecologistes de saló i golfistes de gabinet

Per via postal m’arriba a casa, sol·lícit, el llibret Poemes de pedra seca, editat per Cossetània Edicions. El volumet, de 17×18 cm. conté fotografies de Josep Vallès i poemes de Nati Soler i s’obri amb un pròleg de Jordi Gabarró i una introducció del mateix Vallès. En la introducció es fa un recorregut per totes les tipologies de construccions en pedra, un recorregut erudit i amorós alhora, un recorregut que és una crida a la protecció i la preservació d’aquestes obres d’art anònimes.

Aquests poemes i aquestes imatges de pedra seca són un
homenatge als constructors de les nostres arrels, pagesos
i margeters que han determinat tan fortament nostre tarannà.
Són també una reivindicació de la grandesa del llegat
cultural rebut, el qual cal conservar, preservar i
transmetre íntegre, tal com es fa de generacions ençà.

Tota l’atenció de l’objectiu de Vallès s’ha posat damunt les construccions de pedra seca, és a dir, sense argamassa: barraques, cellers, ribes, pilones, trones, corrals, arneres, pous i aljubs, safarejos, cossiols (o com diem a Monòver, “calderons”), fites (o “mollons”), forns, pous de neu, pujadors.

Sóc una pedra aspra,
que sosté la barraca,
vella, de pedra seca,
pel rodar somort dels anys.

Amb lliris de barraca, ametlers florits sorgits d’un marge pedrós, roselles entapissant un prat amb barraca de pedra, camins empedregats, fonts regalimants, uns ceps que ploren:

Ploren perquè han vist morir
la sèquia, avançar el ciment
per la llera. Han vist devastar
nostre fortí de pedra seca
pel sinistre formigó ferrat.

Uns pàmpols que emmarquen un pou, torres de guaita, una crossa de cantals que aguanta una branca vençuda en perill d’esguellar-se:

Preservar l'espècie, terra enllà
oblidant el pedreguer,
o recolzant la branca
per sostenir del fruit
malgrat la gran ensarronada.

I les estacions: la neu espolsada en la volta d’una barraca com un bescuit emblanquinat de sucre; un barracó entre la palla segada i els rostolls hirsuts; una volta de pedruscall coronat del lliris morats. No hi falten tampoc els ocells que aprofiten les antigues construccions lítiques:

En bressol de pedra nua
espera el siboc la nit,
la cotxa a la barraca,
i de branca en branca
l'esperen el pinsà i el sit

I la flora de conills, xiprers, vinyes, garrofers, ruda, ordi, estepa, timó, assutzenes, ametlers, blat, oliveres, lliris…

Del meu poble al del costat,
vorades de romaní,
margalló i estepa.
Una masia buida,
quatre garrofers mal manats,
una ullada de sol,
una plana de vinyes
despullades, podades
amb sotacoll, brocada,
i un borralló verd
al cor de l'hivern,
que trenca el color hostil
de la terra cansada,
com les passes sordes
que em menen pel camí
de sempre a la feina,
obligada, de sempre.

Enllaços:

• Fitxa editorial de Poemes de pedra de seca
• Una mostra del llibre (pdf)