El dibuixant monover Lluís Sogorb participarà a Càceres, el pròxim cap de setmana, en un encontre de pintors de la natura. Al llarg del dissabte i del diumenge, en el Certamen de Pintura al Aire Libre, Sogorb, juntament amb altres cinc artistes, demostrarà en viu i en directe les seues habilitats artístiques com a pintor de la naturalesa.
El dissabte, i durant 12 hores, artistes arribats des de diferents punts geogràfics plasmaran amb els seus pinzells aspectes naturals del centre de la ciutat en l’anomenat I Maratón Fotográfico Digital “Cáceres ciudad de las aves” que discorrerà per dins del centre monumental.
A més a més, l’artista monover presentarà una part de la seua magnífica obra en una exposició col·lectiva, Wildlife Art, la imagen de la Naturaleza, que es podrà vore al Centro Cultural San Jorge de la capital extremenya a partir del divendres.
Aquests actes s’emmarquen dins el Festival de las Aves que organitza la Dirección General de Turismo de la Junta de Extremadura, amb la col·laboració de l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza (AEAN) i SEO/BirdLife. El festival inclou també rutes ornitològiques guiades a través de la ciutat, tallers infantils, jocs i tallers d’anellatge d’aus.
Sogorb ens informa també de l’obertura d’un blog personal, Pinceladas de la Naturaleza, que recull pensaments, dibuixos i pintures sobre el món natural i els ocells en particular.
Per gentilesa de Lluís Sogorb, podeu fullejar el catàleg de l’exposició, que és realment bell
El passat 25 d’abril, dissabte, cap a la una i mitja, una boira d’insectes bruzidors va enfosquir la vista dels vianants que transitaven pels carrers Fonament i Sant Antoni, a prop de la plaça de la Malva. Un eixam d’abelles buscava un bon solar on establir-se, si podia ser, no massa lluny de les floretes de la Malva, especialment resplendents (encara) poques setmanes després de l’Encuentro. Les abelles exploradores van conduir la massa voladora fins al solar de l’antiga seu de Correus, al costat de la casa dels Catalans. Darrere d’una tanca metàl·lica van formar un bolic concentrat i es van aturar a prendre aire.
Quan vam arribar nosaltres ja s’havia desplegat el dispositiu de prevenció: tancament del pas rodat i pedestre (cons i cintes) i presència policial a les cantonades.
-Han avisat els bombers, comentaven els veïns.
Mentrestant, els curiosos aguardàvem l’arribada dels vigilants del foc amb el seu camió, les escales, les sirenes, les destrals i les caretes antigàs. El que vam vore arribar va ser un discret tot terreny del qual van descendir dos membres del cos dels apagafocs del parc d’Elda, el monover Antonio García “Miñano” i un company. De compte mànegues o vestits ignífugs, els nostres herois de dissabte es van col·locar la indumentària antipicades que solen portar els apicultors: camisa blanca, capell amb faldons i tel·la metàl·lica davant de la cara i guants de goma. Van descarregar també un caixonet i esprai repel·lent.
A grapats, delicadament, com si agafaren una boira a manollades, anaven deixant al caixó aquella gelatina d’insectes daurats, mentre un zum-zum com el d’un ventilador batent l’aire condensat en una casa monovera una vesprada de botxorn estiuenc els anava envoltant. Ells, indiferents, continuaven la seua tasca amb paciència. Al final el caixó es va tancar, la bonior es va esvair i només alguna abella atrotinada giravoltava esmaperduda.
Els tafaners comentaven en veu alta si tal o tal altre haguera agafat l’eixam a pèl (com son pare de José María “el Romanero”, pensem, que els agafava a mans nues), que si no hi ficaven la reina no hi havia res a fer. Un altre que si picaven, atenció. I encara hi havia qui assegurava que un eixam és sempre inofensiu.
Els bombers del parc d’Elda s’han format per a aquesta tasca de la mà del monover Gabriel Ramírez, aficionat a l’apicultura. Cada parc de bombers té el seu equip d’arreplega d’abellades. Els eixams que recullen s’integren en el rusc d’algun abeller o apicultor, mai no s’exterminen. Les abelles són animals protegits, si s’extingiren algun dia, perillaria la humanitat sencera. Sense arribar a aquests extrems, l’agricultura pateix si no hi ha als bancals abelles que escampen el pol·len, per això els nostres agricultors solen plantar mates d’alfàbega enmig de les pebreres per tal d’atraure els insectes pol·linitzadors.
Enguany, a Califòrnia, els plantadors d’ametlers (sí, aquells que feienfan caure els preus de les nostres ametles meridionals i que produïxen cada any el 90% de la collita mundial) necessiten abelles a manta. Es calcula que un buc o rusc pot pol·linitzar un acre (uns 4 mil metres quadrats) d’ametlers i que per a produir una bona collita d’ametles calen, a Califòrnia, 20 mil milions d’abelles (un eixam pot contenir-ne entre 60 i 70 mil) i un milió d’abells o ruscos. Els abellers americans lloguen cada any pel febrer les seues arnes als cultivadors d’ametlers, les deixen als bancals i les abelles van fent la seua faena. El resultat és una abundosa collita de mel de flor d’ametler, una mel amargosa, que no es pot vendre.
La persona que cria les abelles és l’apicultor o “abeller”. A Monòver al “niu d’abelles”, “abeller”, “rusc”, “buc” o “arna” li diem colmena, com en castellà, perquè vam perdre la paraula genuïna “rusc”. Igual que a les cel·les que formen un rusc, la “bresca”, que a Monòver es diuen també amb una paraula castellana, panal (però tenim un paratge per la Pedrera que es diu la Brisca). Un altre castellanisme relacionat amb les abelles és el nom del pardal que se les menja, l’«abellerol», que a Monòver coneixem com a “bagerugo” (derivat del castellà abejaruco).
Finalment, un conjunt de ruscos en una explotació forma una “ruscada” o “arnera”, que en el lleguatge tècnic de l’apicultura es coneixen amb el nom culte d’«apiari», del llatí “apiarium” que deriva de la paraula «apis», el diminutiu de la qual (“apicula”), ens porta fins a la nostra «abella». A Eivissa es diuen “cases de beies”, “cases d’abelles” o “caseres d’abelles” i a Mallorca “caeres”.
De l’estudi del comportament de les abelles en un eixam, parteix una rama de la intel·ligència artificial, la “intel·ligència d’eixam”, que estudia el funcionament de sistemes autoorganitzats formats per molts individus que interactuen junts amb un propòsit comú. Els resultats d’aquests estudis s’han aplicat a àmbits tant diferents com la robòtica, la biologia, la sociologia, les telecomunicacions, l’economia o les matemàtiques.
No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.
Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”
Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”
La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:
El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.
Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).
També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.
Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.
Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:
«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.
I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:
El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.
Fa prop d’un any parlàvem del projecte de recuperació de la gallina autòctona en el qual participava el Grup Naturalista Heliaca. Ara editem en format digital l’article que Sergio Morán, Luis Enrique Falcó i Julio Díez van publicar l’any passat al número 79 de la revista Arte avícola.
En aquest article els lectors interessats podran conéixer les característiques “racials” d’aquesta gallina autòctona. Els menys interessats en la cria d’aus poden reviure l’estranya faena d’arqueologia avícola que els naturalistes monovers van fer pels galliners de Monòver.
L’aventura s’inicia amb la troballa, en un corral del terme monover, d’una colla de gallines viudes (dels mascles ja n’havien fet putxero quan van arribar els d’Heliaca) pertanyents a un arbre genealògic que es remuntava a cinquanta anys enrere. Es tractava d’uns exemplars gallinacis de vella estirp no contaminada, de color molt uniforme, grandosets i amb la cresta decantada com una barretina.
Aquestes aus van ser reconegudes per nombrosos criadors locals que les van identificar com els habitants tradicionals dels corrals monovers abans que les gallines forasteres desplaçaren aquesta ètnia indígena. El mateix va fer l’expert Julio Díez qui, al vore els exemplars descoberts, es va quedar tan meravellat com si li hagueren mostrat unes gallines recuperades amb una màquina del temps: després de més de trenta anys buscant no havia sigut capaç de trobar cap femella de pollastre com les que li ensenyaven els avicultors d’Heliaca.
Més endavant van poder localitzar una altra remesa de pollastres i gallines autòctons de pura raça que un pastor de huitanta-cinc anys havia heretat de sa mare.
Actualment els criadors monovers treballen assessorats per l’expert Amadeu Francesc, director de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Alimentària) de Reus.
Però Heliaca no es dedica només a la cria de gallines, aquests “ecologistes de saló”, com els va anomenar un anònim neoconservador exalgunacosa, han denunciat davant l’Ajuntament d’Elda l’activitat del femer de les Canyades, que pertany a una empresa privada i que vés a saber què hi aboca a molt pocs quilòmetres del nucli urbà de Monòver. Un femer que durant anys va emetre grans quantitats de dioxines cada vegada de les diverses a l’any que s’encenia davant la indiferència general. Un femer que, ara mateix, pot ser una amenaça inadvertida.
El grup ecologista monover ha elaborat també un “cens” d’abocadors incontrolats (d’electrodomèstics, mobles, enderrocs…). N’han localitzat cinquanta a tot el terme. El mes passat van enviar un cd amb fotografies de tots ells a la Regidoria de Medi Ambient. Acabarà aquest cd en un altre femer?
Per via postal m’arriba a casa, sol·lícit, el llibret Poemes de pedra seca, editat per Cossetània Edicions. El volumet, de 17×18 cm. conté fotografies de Josep Vallès i poemes de Nati Soler i s’obri amb un pròleg de Jordi Gabarró i una introducció del mateix Vallès. En la introducció es fa un recorregut per totes les tipologies de construccions en pedra, un recorregut erudit i amorós alhora, un recorregut que és una crida a la protecció i la preservació d’aquestes obres d’art anònimes.
Aquests poemes i aquestes imatges de pedra seca són un
homenatge als constructors de les nostres arrels, pagesos
i margeters que han determinat tan fortament nostre tarannà.
Són també una reivindicació de la grandesa del llegat
cultural rebut, el qual cal conservar, preservar i
transmetre íntegre, tal com es fa de generacions ençà.
Tota l’atenció de l’objectiu de Vallès s’ha posat damunt les construccions de pedra seca, és a dir, sense argamassa: barraques, cellers, ribes, pilones, trones, corrals, arneres, pous i aljubs, safarejos, cossiols (o com diem a Monòver, “calderons”), fites (o “mollons”), forns, pous de neu, pujadors.
Sóc una pedra aspra,
que sosté la barraca,
vella, de pedra seca,
pel rodar somort dels anys.
Amb lliris de barraca, ametlers florits sorgits d’un marge pedrós, roselles entapissant un prat amb barraca de pedra, camins empedregats, fonts regalimants, uns ceps que ploren:
Ploren perquè han vist morir
la sèquia, avançar el ciment
per la llera. Han vist devastar
nostre fortí de pedra seca
pel sinistre formigó ferrat.
Uns pàmpols que emmarquen un pou, torres de guaita, una crossa de cantals que aguanta una branca vençuda en perill d’esguellar-se:
Preservar l'espècie, terra enllà
oblidant el pedreguer,
o recolzant la branca
per sostenir del fruit
malgrat la gran ensarronada.
I les estacions: la neu espolsada en la volta d’una barraca com un bescuit emblanquinat de sucre; un barracó entre la palla segada i els rostolls hirsuts; una volta de pedruscall coronat del lliris morats. No hi falten tampoc els ocells que aprofiten les antigues construccions lítiques:
En bressol de pedra nua
espera el siboc la nit,
la cotxa a la barraca,
i de branca en branca
l'esperen el pinsà i el sit
I la flora de conills, xiprers, vinyes, garrofers, ruda, ordi, estepa, timó, assutzenes, ametlers, blat, oliveres, lliris…
Del meu poble al del costat,
vorades de romaní,
margalló i estepa.
Una masia buida,
quatre garrofers mal manats,
una ullada de sol,
una plana de vinyes
despullades, podades
amb sotacoll, brocada,
i un borralló verd
al cor de l'hivern,
que trenca el color hostil
de la terra cansada,
com les passes sordes
que em menen pel camí
de sempre a la feina,
obligada, de sempre.
