cròniques ultralocals

El taronger se’m mostra descompost en una quadrícula verda que fragmenta la seua verdor lluenta. Fulles encreuades. La merla voldria ser rossinyol.

És més densa la vesprada en aquest dia festiu fet d’absències imprevistes i doloroses. Un Sant Josep humit, bromós, que em trasllada a d’altres. Eixamorada d’enyor la pensa s’envola.

Primer quadre. Una rebotiga del carrer Bouero, darrere del taulell d’una vella tenda de comestibles, la tenda que va ser de Barbereta i que ara és de Remediet, sa mare de Pepín, s’agüela de Jose. És la vespra i la família frig els bunyols al costat de la foraca. Hi regna una joia humil, feta d’escalfors antigues, de ritus tribals, d’aromes esfumats.

Segon quadre. Tenim tretze anys. Hi ha una eufòria nova, inèdita, primerenca en el nostre pas apressat mentres anem a casa de Jose, on menjarem bunyols de carabassa que ha fet Carmencita, sa mare, la dona de Pepín.

La merla a males penes modula la seua flauta fosca. Els núvols passen baixos, espessos, grisos. La terra exhala un alé fred.

L’instant s’atura en la punta d’aquesta fulla que tremola dins un quadre repetit.

temes: Activitats culturals, Calendari
etiquetes:

El divendres 25 de gener, a les 20 hores, es presentarà al Casal Jaume I de Monòver el llibre Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada.

L’acte el presentarà Maribel Guardiola, professora de la Universitat d’Alacant, i comptarà amb la presència dels autors, Ángela Menages i Joan-Lluís Monjo.

Els valencians d’Algèria és el resultat d’un exhaustiu treball d’investigació de caràcter transdisciplinar, que conté informació històrica, sociològica, lingüística i antropològica al voltant de l’emigració a Algèria i que va guanyar el VIII Premi Bernat Capó de Cultura Popular corresponent a l’any 2007, atorgat per Edicions del Bullent.

Àngela Rosa Menages Menages (Hussein-Dey (Alger), 1957). És llicenciada en Filologia Romànica i en Filologia Catalana. Treballa a l’IES la Malladeta de la Vila Joiosa com a professora de valencià.

Joan Lluís Monjo Mascaró (Tàrbena (Marina Baixa), 1968) és llicenciat en Filologia Clàssica, Filologia Catalana i Filologia Occitana. Actualment exerceix de professor d’ensenyament secundari a l’IES Mutxamel. S’ha dedicat a la investigació de la cultura popular, la dialectologia catalana i la història moderna; ha publicat diversos articles editats en revistes especialitzades; i és coautor de tres llibres. Forma part del grup de recerca de la cultura popular “Grup Alacant” i de l’equip redactor de la Revista Valenciana de Folklore.

Revista del Vinalopó
El Centre d’Estudis Locals del Vinalopó (CEL) presenta el número 10 de l’anuari la Revista del Vinalopó. L’acte tindrà lloc el divendres 30 de novembre, a les 20’30 h., al Centro de Estudios “Alberto Sols” de Saix (c/ Mayor, 30).


Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map – Tagzania

CEL Centre d'Estudis del Vinalopó
Aquest llibre, editat pel Centre d’Estudis del Vinalopó, es presentarà hui al Centre Cultural de Petrer, a les 20’30 h. La presentació anirà a càrrec de Sabina Asins, membre del Departament de Degradació i Conservació de Sòls de la Universitat de València i investigadora del Centre d’Investigacions sobre Desertificació.

Més detalls de l’obra…

temes: Calendari, Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Sant Joan Baptista

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti