cròniques ultralocals
temes: Activitats culturals, Calendari
etiquetes:

El divendres 25 de gener, a les 20 hores, es presentarà al Casal Jaume I de Monòver el llibre Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada.

L’acte el presentarà Maribel Guardiola, professora de la Universitat d’Alacant, i comptarà amb la presència dels autors, Ángela Menages i Joan-Lluís Monjo.

Els valencians d’Algèria és el resultat d’un exhaustiu treball d’investigació de caràcter transdisciplinar, que conté informació històrica, sociològica, lingüística i antropològica al voltant de l’emigració a Algèria i que va guanyar el VIII Premi Bernat Capó de Cultura Popular corresponent a l’any 2007, atorgat per Edicions del Bullent.

Àngela Rosa Menages Menages (Hussein-Dey (Alger), 1957). És llicenciada en Filologia Romànica i en Filologia Catalana. Treballa a l’IES la Malladeta de la Vila Joiosa com a professora de valencià.

Joan Lluís Monjo Mascaró (Tàrbena (Marina Baixa), 1968) és llicenciat en Filologia Clàssica, Filologia Catalana i Filologia Occitana. Actualment exerceix de professor d’ensenyament secundari a l’IES Mutxamel. S’ha dedicat a la investigació de la cultura popular, la dialectologia catalana i la història moderna; ha publicat diversos articles editats en revistes especialitzades; i és coautor de tres llibres. Forma part del grup de recerca de la cultura popular “Grup Alacant” i de l’equip redactor de la Revista Valenciana de Folklore.


@ Compartir

Revista del Vinalopó
El Centre d’Estudis Locals del Vinalopó (CEL) presenta el número 10 de l’anuari la Revista del Vinalopó. L’acte tindrà lloc el divendres 30 de novembre, a les 20′30 h., al Centro de Estudios “Alberto Sols” de Saix (c/ Mayor, 30).


Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map - Tagzania


@ Compartir

CEL Centre d'Estudis del Vinalopó
Aquest llibre, editat pel Centre d’Estudis del Vinalopó, es presentarà hui al Centre Cultural de Petrer, a les 20′30 h. La presentació anirà a càrrec de Sabina Asins, membre del Departament de Degradació i Conservació de Sòls de la Universitat de València i investigadora del Centre d’Investigacions sobre Desertificació.

Més detalls de l’obra…


@ Compartir
temes: Calendari, Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Sant Joan Baptista

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti


@ Compartir
tema: Calendari
etiquetes:

Sant Joan Baptista

Per sant Joan bacores,

verdes o madures,

bacores segures.

La celebració del solstici d’estiu és una de les tradicions més antigues i més esteses de la nostra civilització. Actualment es manté encara com una festa plena de simbolismes i costums que evoquen temps ancestrals. El solstici estival té un paral·lelisme evident amb el de l’hivern: tots dos coincideixen amb el naixement de Jesús i del seu cosí sant Joan. Les dues celebracions tenen, doncs, una gran càrrega màgica i simbòlica.

La nit de sant Joan, a partir de mitjanit, tot es carrega d’una força especial: les herbes adquireixen propietats noves, el foc i l’aigua actuen com a agents purificadors, es resolen dubtes amorosos…

L’any 1997 vam entrevistar Remedios Guardiola, la Solanera, que aleshores tenia 77 anys i ens va explicar algunes de les tradicions que ella havia viscut a Monòver al voltant d’aquesta festa. Malauradament gairebé totes elles han quedat en el record.

La vespra de sant Joan quan tocava la campaneta de santa Bàrbera (a les 7 de la vesprada) els jóvens començaven a preparar les fogueres en els cantons. Aquest dia s’aprofitava per a fer neteja a casa: cartons, cadires velles, estores… tot el que feia nosa era bon combustible per a les fogueres. De nit les encenien i aprofitaven per cantar, fer rogles al voltant del foc i saltar per damunt les flames.

En acabar, les zagales es reunien en les cases i feien rituals per endevinar si es casarien o no i amb qui ho farien. Una de les proves era la del sedàs que consistia a posar una safa d’aigua i un sedàs agafat en una fusta. Si aquest rodava volia dir que la xica es casaria i en el cas contrari que es quedaria fadrina.

En una altra de les proves les jóvens trencaven un ou en un got, el deixaven i apareixia un vaixell, amb tots els fils i les veles. N’hi havia alguna que trencava dos ous, els menejava en el dit i se li apareixia la cara del que es casaria amb ella. A propòsit d’açò es cantava aquesta cançó:

En la nit de sant Joan

les dones per a provar-ho

trenquen un ou en un got

i se’ls apareix un barco.

Ha-hi d’ella que en trenca dos

i es meneja en el dit

i se li apareix un home

que ha de ser el seu marit.

Ester Limorti


@ Compartir