cròniques ultralocals
temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Sant Pasqual

El 17 de maig, dia de Sant Pasqual, i els següents, els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio1 que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:


San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

  1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

ANEM-(M)ON
XIQUES

Anem-(m)on xiques que hui és dia de berena
allà a la Rambla o a la Pedrera.
Jo no vull dir-vos que agarreu la borratxera,
lo que volem és passar un dia de primera.
Anem-(m)on xiques i no olvideu les cistelles
que són precises pa les parelles
en estos dies de tan goig i d’alegria
que ja en la vida no han de vindre més.
Después de ju(g)ar al rogle
i de saltar a comba
i correr les junqueres
que és un joc divertit.
Después posen acuerdo
pa la berena,
la dona busca a l’home,
la nòvia al seu marit.
Lleven de companyeros
als pollos postineros
que el xarleston i el tango
saben molt bé ballar
después quan ve la broma
de les llonganisses,
el plàtano i la tonya
i els ous trencats.

[Cançó de Mona tradicional de Monòver. Recollida de Remedios Guardiola. Transcripció d’Ester Limorti.

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

cellpadding="2" cellspacing="2">
SANTA BÀRBARA
GUAPETA

Vaig a contar quatre coses
que en Monòver van passar
quan mo n’anàvem de mona
tots agarrats de la mà.

En la plaça de la Sala
s’ajuntaven quasi tots
pa formar la parelleta
i anar-se’n a l’estació.

Unos pugen en Botitos
perquè els fan molt mal els peus
i altres van en bicicleta
pa vore passar el correu.

Els fadrins i les fadrinetes
van cantant una cançó
lleven la cistella plena
davantal i mocador.

El rellotge de la Torre
quasi  sempre està parat
com si fóra un pensionista
d’eixos de la tercera edat.

Els mariatxis de Monòver
quasi sempre estan cantant
pa que estes festes de mona
duren quatre-cents mil anys.

A la Torre de Monòver
la cara li han arreglat
i el Castell que és el seu nóvio
s’ha quedat molt disgustat.

Si els moros mos visitaren
i  vegeren el Castell
segur que  mos denunciaven
per no  recordar-nos d’ell.

Santa Bàrbera guapeta
tu que estàs en el Porxet
si vols venir-te’n de mona (bis)
mosatros  t’acompanyem.

[Cançó de Mona composta pels antics Mariachis de Monòver, arreplegada i transcrita per Ester Limorti]

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

El Dissabte de Glòria a les 10 del matí (ara a les 12 10 de la nit) se celebrava la resurrecció del Nostre Senyor. El toc de les campanes anunciant aquest fet donava fi, també, a la Quaresma i era, per tant, un motiu d’alegria.

Els xiquets tocaven les matraques, les dones eixien a la porta de casa fent soroll i trencaven els estris de cuina esportellats que havien reservat al llarg de l’any per a aqueixa ocasió. Al mateix moment que sonaven les campanes es feia la “sabaquinà” o la caiguda dels armats. Aquesta tradició s’ha perdut a Monòver però encara es manté viva al poble veí del Pinós.

El Canyís escrivia l’any 1910:

El disapte resusita el Señó, repiquen es campanes en més só que may perque han descansat uns dies y en tot el poble se senten trons de escopetes y de pólvora y tota clase de roidos, de llandes, mortés, testos.

A l’Ombria de la Sarsa, propet de la Canyada del Trigo (poblet valencià de Jumella), la gent també conta que trencaven objectes de test i recitaven:

But o forat,
merdeta de gat,
que el rei de la glòria
ha ressuscitat.

Segons explica Amades al Costumari català, mentre el Nostre Senyor és mort, la natura s’atura, els animals s’amaguen i no gosen eixir fins que ressuscita. Com que era un bon moment perquè isqueren dels amagatalls s’aprofitava per fer eixir els corcs del mobles, les arnes de la roba, etc. Es pegaven colps als mobles o la roba dient:

Cuca, cuca,
surt del forat
que el Nostre Senyor
ha ressuscitat.

[Ester Limorti]

Entre les tradicions monoveres perdudes haurem d’anotar aquesta: la visita als monuments la nit de Dijous Sant. Diu la tradició que, després de la missa que commemora l’Última Cena i, una vegada efectuat el Lavatori dels Peus, s’instal·laven els monuments. El sagrari restava obert i buit. Draps morats continuaven tapant els altars, les hornacines i les imatges, com en tota la Quaresma.

Els monuments consistien en una estrada amb un cadafal que se situava davant de l’altar de la capella de la Mare de Déu de l’Església i en l’altar major del Convent. Damunt del cadafal es col·locaven draps, estores i tot de testos amb unes plantes que els fidels havien cultivat a casa a partir d’uns grans de cereal. El gra havia germinat i crescut en una habitació fosca i humida. Aquestes plantes s’anomenen en diferents llocs desmais, maigs o cabelleres (a Monòver no sabem quin nom tenen). Els desmais penjaven cap a terra formant llargs filaments blanquinosos. El sacerdot col·locava al capdamunt la custòdia i el conjunt s’il·luminava amb canelobres amb ciris.

Durant el vespre i la nit, els fidels, mudats, i les dones, en ocasions, vestides de teja, amb mantellina llarga i peineta, passaven pels monuments i resaven. Durant la nit els confrares es rellevaven per tal de vetlar el monument. El Divendres Sant de matí continuaven les visites. A les 5 se celebrava l’Ofici de Tenebres. El Nostre Senyor ressuscitava el Dissabte de Glòria a les 10 del matí. Aleshores es retiraven els monuments.

Aquesta tradició, desapareguda a causa dels canvis de costums (no ens consta que fóra a causa del Concili Vaticà II o d’alguna disposició oficial de l’Església), ha servit en ocasions de motiu literari. Azorín, en el capítol XV de la primera part de La Voluntad (1902), ens mostra com era la visita als monuments a Iecla a finals del segle XIX. En aquest capítol, el protagonista, Azorín, acompanya durant la nit de Dijous Sant la seua amada Justina, la mare de Justina i Iluminada:

Noche de Jueves Santo. A las diez Azorín ha ido con Justina a visitar los monumentos. Hace un tiempo templado de marzo; clarea la luna en las anchas calles; la ciudad está en reposo. Y es una sensación extraña, indefinible, dolorosa casi, esta peregrinación de iglesia en iglesia, en este día solemne, en esta noche tranquila de esta vetusta ciudad sombría. Azorín siente algo como una intensa voluptuosidad estética ante el espectáculo de un catolicismo trágico, practicado por una multitud austera, en un pueblo tétrico…

Azorín, La VoluntadL’itinerari de les visites comença a San Roque i continua cap a l’església del Colegio, las Monjas, el Asilo, San Cayetano, església de l’Hospital, la iglesia Vieja, Santa Bárbara, el Niño i, finalment, la iglesia Nueva. El punt de vista focalitzat en el protagonista fa que el lector perceba tota l’acció a través dels ulls d’un personatge descregut que només es capaç de percebre el costat estètic de la religió. La bellesa en la religiositat popular dels llauradors de San Roque: “Y Azorín ha sentido un momento, emocionado, silencioso, toda la tremenda belleza de esta religión de hombres sencillos y duros.”; la lletjor pretensiosa dels monuments burgesos dels altars més rics:

Aquí [el Colegio] ya la devoción pseudoelegante ha emperejilado el monumento de ramos colorinescos, bambalinas, velas rizadas. Azorín piensa en el detestable gusto de estas piadosas tramoyas, en el desmaño lamentable con que clérigos y devotos exornan altares y santos.

Aquest capítol anuncia la separació de la parella, dividida per aquest sentiment religiós que el personatge Azorín no es capaç de sentir: “El diálogo entre Azorín y Justina -entrecortado de largos silencios, esos largos y enfermizos silencios del dialogar yeclano- ha cesado. Y llega lo irreparable, la ruptura dulce, suave, pero absoluta, definitiva.” Justina es farà monja uns capítols més avant i Azorín se n’anirà a Madrid.

Purgatori de Joan Francesc MiraUn altre autor que ha explotat literàriament aquesta tradició pasqual ha estat Joan Francesc Mira en la seua darrera novel·la, l’extraordinària Purgatori. La trama de Purgatori discorre sobre el traçat del Purgatori de Dante, d’aquesta manera la història que se’ns narra ateny una potència simbòlica duplicada, d’una gran força transcendent. En Purgatori el narrador focalitza el punt de vista en el protagonista, Salvador, germà de l’empresari valencià a qui acompanya en els darrers mesos de la seua vida. En el capítol 4 de la novel·la de Mira, com hem vist en La voluntad, el protagonista mostra el distanciament de l’agnòstic respecte de les pràctiques religioses del Dijous Sant, unes pràctiques que, tanmateix, l’arriben a commoure. Salvador i Azorín s’assemblen, són dos antiherois moderns. Dos descreguts a colps de lectures, que a pesar de tot necessiten del mite ordenador que dóna sentit a l’existència i que reconforta perquè col·loca cada cosa en el seu lloc. No deixeu de llegir aquests dos textos magnífics en aquests dies de desfermada religiositat descafeïnada: tal vegada vos sentiu identificats.

Enllaços: