Foto: D’esquerra a dreta, Alfons Verdú, Vicent Beltran i Víctor Cremades en un moment de les seues intervencions.

Ahir va tenir lloc a Novelda, al –com se sol dir– inigualable marc del casal del Centre Cultural Gómez-Tortosa, al carrer Major de la vila vinaloponera, en un dels punts calents de les rutes modernistes dels Països Catalans, la presentació del llibre El parlar de les Valls del Vinalopó, de Vicent Beltran, editat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

M’hauran de disculpar els lectors d’Ultralocàlia la imperdonable badada que ha fet que no haja anunciat des d’aquesta pàgina la imminent presentació d’un llibre tan interessant. El culpable és el mateix excés de saturació laboral que fa que de tant en tant deixe aquest lloc pràcticament en guaret. A canvi i, mentre prepare una ressenya del volum, us acontente amb la crònica de la vetlada i la reproducció de les diapositives que s’hi van projectar.

L’acte el va encetar Víctor Cremades, regidor de cultura i cap de llista de la coalició Compromís per Novelda, en el paper d’amfitrió. Cremades va destacar l’aportació que el llibre feia al coneixement de la realitat lingüística de la comarca i el paper d’eina de treball per als docents. Va destacar la importància de la llengua com a patrimoni i com a tret de la personalitat col·lectiva d’un poble alhora que va manifestar el compromís del govern municipal de Novelda per contribuir a la divulgació i a la salvaguarda d’aquest bé patrimonial amenaçat.

A continuació, el jove filòleg novelder Alfons Verdú, va presentar l’autor fent un repàs per la seua trajectòria docent i investigadora i va situar l’estudi de Vicent Beltran en el lloc que li correspon entre els treballs anteriors sobre els parlars meridionals, des de la monografia liminar de Pere Barnils (1913), fins als treballs de Jordi Colomina i del novelder Brauli Montoya. La intervenció d’Alfons Verdú, exacta i sentida ensems, va deixar pas a la veu de l’autor.

Vicent Beltran va parlar de les seues vinculacions afectives amb la comarca de les Valls del Vinalopó i del seu interés primerenc pel parlar d’aquesta zona. Va repassar la nòmina dels prejudicis que els altres valencians solen tenir sobre aquesta part del País: secallosa i castellanitzada. Dues apreciacions que contrasten amb la visió dels estudiosos: els biòlegs valoren la seua biodiversitat i els lingüistes l’interés filològic d’aquestes àrees laterals i frontereres dels dominis lingüístics.

Tot seguit l’autor ens donava dades de la seua recerca: per a realitzar el seu treball s’ha valgut d’un qüestionari de quatre-centes preguntes passades a cent vint informants de vint-i-vuit nuclis de la comarca de les Valls de Vinalopó. A continuació feia un recorregut didàctic valent-se d’una part dels noranta-sis mapes en color que acompanyen l’estudi. Aquest recorregut va ser una mostra de bona filologia recreativa que va provocar en algun moment les rialles del públic i va crear un ambient distés i interessat alhora.

Per acabar la seua presentació, l’autor invitava els presents a estimar-se la pròpia parla i els docents a ensenyar tot allò que de genuí conté sense embadalir-se en les formes de valencià considerat genuí. Els invitava a no pronunciar les erres finals ni la i de ‘baix’, i a considerar admissible ‘aguardar’ o ‘avear’ o ‘aquí’.

Mentre arriba una ressenya més minuciosa, podem avançar que l’aportació més destacable d’aquest estudi respecte dels precedents de Barnils, Alcover, Sanchis Guarner, Colomina i Montoya és la seua visió més global i alhora més detallada de la comarca. D’altra banda, el treball de Vicent Beltran ha permés confirmar amb més dades allò que ja havien conclòs els altres: l’influx des del sud cap al nord-oest de l’antic català d’Oriola (Crevillent-Elx-el Fondó dels Frares-Novelda-la Romana) i la influència nord-sud del català del nord (Onil-Castalla-Petrer-Monòver-el Pinós-el Carxe-el Fondo de les Neus).

Entre les novetats destaca la inclusió del Fondó de les Neus en la varietat monovera, fet que concorda amb una repoblació monoverina del segle dívuit portada a la llum l’any passat; i, finalment, la valencianitat de la Canalosa, partida del Fondó de les Neus que es considerava un illot castellanoparlant.

A continuació teniu la presentació que es va projectar durant l’acte. Es tracta d’un arxiu pdf que es pot baixar si accediu a SlideShare. Compteu amb el permís de l’autor; l’arxiu es publica sota la llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial.

| View | Upload your own

Referència completa:

• Vicent Beltran i Calvo, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, Centre d’Estudis del Vinalopó, col. “Punt d’Encontre”, Petrer, 2008.

Enllaços:

• Contactar amb l’autor

Entrades relacionades:

• Articles d’Ultralocàlia de la categoria ‘Llengua ultralocal’
• Articles d’Ultralocàlia de la categoria ‘Centre d’Estudis del Vinalopó’

La darrera publicació del CEL (Centre d’Estudis del Vinalopó) ja s’ha posat a la venda a les llibreries de la comarca. El volum, coordinat per Tomàs Pérez, inclou, tal i com avançàvem fa unes setmanes, un total de set treballs que repassen un conjunt vastíssim d’obres hidràuliques de diferents èpoques i estils.

Les construccions estudiades ocupen un espai de molts quilòmetres quadrats, des de la rambla de Puça, en les faldes del Sit, fins a Orito i les estribacions de la serra de Tabaià, a Elx; des de la serra del Cavall al Carxe. La tipologia dels elements hidràulics també és molt variada: aljubs, basses, llavadors, rafes, boqueres, aqüeductes, pantans, molins, banys, ponts, séquies, partidors, assuts, parats, pous, brolladors, fonts, canals… Tots els elements apareixen fotografiats i en conjunt s’apleguen un total de 133 il·lustracions en color. La suma dels pobles estudiats comprén un bon bocí del recorregut del Vinalopó i de les rambles adjacents, des del pantà d’Elda a Elx: Petrer, Elda, Monòver, el Pinós, Novelda, Montfort i Asp.

Cal destacar del volum el seu caràcter divulgatiu alhora que rigorós. S’ha evitat caure en el patracol per a especialistes, carregat de notes a peu de pàgina i de bibliografia. Així, les referències s’arrepleguen al final sota l’epígraf, no de “Bibliografia”, sinó de “Bibliografia general, per a saber-ne més”. La maquetació també ha pretés un acostament al lector mitjà; s’ha optat així pel cos de lletra gran, les il·lustracions en colors de format mitjà-gran, la distribució del text a dues columnes i unes dimensions més acostades a la revista que al llibre. Tal vegada es troba a faltar un glossari de termes especialitzats i un índex onomàstic i toponímic. En aquest darrer cas es compensa amb un mapa de situació que obri cada capítol i que permet situar-se geogràficament abans d’encetar la lectura.

Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó enceta una nova línia de publicacions del Centre d’Estudis Locals del Vinalopó: Punt d’Encontre, Col·lecció d’Investigació sobre Cultura Popular i Patrimoni. La intenció d’aquesta col·lecció és l’estudi i la divulgació del patrimoni comarcal. En aquest cas, el patrimoni hidràulic, un llegat de gran bellesa i seriosament amenaçat a tots els nostres termes municipals, on per cada construcció restaurada n’hi ha deu caent-se. O com diu la cita destacada en la portada: “Els nostres paratges amaguen racons inèdits d’estructures arquitectòniques inigualables.”

A Monòver el llibre es pot adquirit a la llibreria Martínez (a ca Paco). Els interessats es poden posar en contacte amb el CEL escrivint a l’apartat 178 de Petrer (03610),

Índex de l’obra:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español

Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map – Tagzania

El dossier central s’acompanya dels habituals apartats “Vària” i “Documenta”, el primer recull cinc estudis de temàtica variada i el segon un estudi sobre documents. Finalment, el volum es tanca amb la secció de ressenyes. El sumari és aquest:

Dossier: 150 anys del tren

• El ferrocarril en el origen de la modernización económica del Vinalopó. Gabino Ponce
• Inauguración del ferrocarril en Villena. Ramón Belda
• El tren en Sax: 150 años de historia. Vicente Vázquez
• El ferrocarril y el avance de la industria eldense. José Luis Bazán
• El ferrocarril en Novelda. Inicios y desarrollo. David Beltrá, Francisco J. Lucas i José Ramón Ortega
• La estación de Novelda y sus ferroviarios. José Ramón Ortega, David Beltrá, Francisco J. Lucas

Vària

• L’ensenyament en valencià a les Valls del Vinalopó. Pascual Chulià
• Fitonímia i etnobotànica de Crevillent. Vicent Josep Pérez
• Evolución arquitectónica de la iglesia parroquial de Aspe (1650-1737). Cecilio Martínez
• Ascenso y consolidación social de las familias poderosas de Villena (siglos XVII-XVIII). José Azorín
• Árboles y montes del Vinalopó i l’Alacantí a mediados del siglo XVIII. José Ojeda

Documenta

• Públic i privat. Dispersió de protocols notarials de les comarques del Vinalopó (1249-1499). Miguel Ángel González

Presentació:

30 de novembre, a les 20’30 h. al Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols”, c/Major, 30 (Saix)

Més detalls de l’obra…

El Centre d’Estudis del Vinalopó acaba de publicar el llibre Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó. Es tracta d’un recull d’estudis sobre els sistemes de reg de la comarca i les construccions que transportaven l’aigua. Aquesta obra és la primera publicació d’una nova col·lecció del CEL que s’anomenarà “Punt d’Encontre”. El llibre ha comptat amb el patrocini de la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Petrer i l’Institut Ramon Muntaner. La presentació de l’obra es farà el dia 22 de novembre, a les 20’30 h., al Centre Cultural de Petrer.

El sumari és aquest:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español

Entrades relacionades:

• Aqüeductes de Monòver

En els darrers mesos, dues publicacions comarcals ens acostaven d’una manera dramàtica a la guerra civil i a la postguerra immediata, es tracta, per una banda, d’Un tiro de gracia, d’Emilio Pérez, editat per l’Ajuntament d’Elda, i per l’altra, de Prisioneros de guerra, de Vicente Belmonte, publicat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó amb la col·laboració de l’Ajuntament de Petrer. A aquestes dues s’afig l’edició, fa un any, dels apunts autobiogràfics de Joan Gosalbes a càrrec de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. Tres publicacions locals, tres relats autobiogràfics, tres narracions extremes.

Un tiro de gracia

Emilio Pérez relata en primera persona autobiogràfica una experiència vital situada en els límits, en les fronteres de la vida i de la mort, del bé i del mal. Emilio va viure en directe i en primer pla els primers episodis de la revolta obrera d’Elda en els mesos següents a l’alçament militar: l’assetjament de la caserna de la guàrdia civil per escamots d’obrers armats i l’execució al mig del carrer Jardines dels guàrdies del destacament d’Elda; l’enderrocament de la església de Santa Ana; les col·lectivitzacions; l’execució de familiars i coneguts… L’any 38 el mobilitzen i algú fa perquè el col·loquen en primera línia de combat. Aquí viurà en primera persona les hores finals de l’Exèrcit Popular i es beurà, tot d’un glop, el calze de fel que dóna títol al llibre.

El relat d’Emilio Pérez es troba cernut, passat per un sedàs finíssim. No hi ha en la seua escriptura esperit de revenja, ni rancúnies somortes, és una història de perdedors; tots ho són: els familiars executats pels escamots de milicians, ell mateix, sospitós en els dos bàndols, en un, per les seues creences religioses i en l’altre simplement per ser un soldat en primera línia de combat. És una història amb una forta tensió emotiva, una narració que conté un nervi ocult que tiba, un tirant d’acer que la manté tensa per davall d’una prosa continguda, per sota d’un relat, com deia, d’emocions tamisades i d’un ritme narratiu que embolica el lector i el manté amb l’alé contingut fins a la darrera pàgina.

La història d’Emilio Pérez va tenir, com totes les que ocupen aquesta ressenya col·lectiva, la seua particular peripècia editorial. Mantinguda durant dècades en les cambres altes del record, al final del seu recorregut vital, Emilio Pérez sent la necessitat de contar la seua vivència extrema, l’escriu i l’edita de manera casolana. El relat autobiogràfic corre de mà en mà, fins que un lector manifesta a l’alcalde Juan Pascual Azorín l’interés del text. Així és com enguany l’Ajuntament d’Elda ha editat Un tiro de gracia en una edició com cal i, a més més, revisada i ampliada per l’autor. Una lectura, doncs, molt recomanable.

Prisioneros de guerra

En aquest cas ens trobem davant d’una narració totalment autobiogràfica que arreplega en un motle novel·lístic el record terrible de la repressió franquista en els anys que van seguir a la derrota de la República. Helios és el nom fictici que encobreix la identitat de l’autor, Vicente Belmonte.

La família de Vicente Belmonte provenia de Monòver i tenia una coveta i unes terres a l’Alguenya, on va morir fa ara 12 anys. De jove va emigrar a Elda i es va posar a treballar de sabater. S’havia format de manera quasi autodidacta, assistia a acadèmies nocturnes on va fer cursos de comptabilitat, mecanografia, taquigrafia… Com a membre destacat de la CNT comarcal es va encarregar de la gestió d’una empresa col·lectivitzada de Monòver, precisament l’espai on arranca la narració. Com el protagonista, a l’acabament de la guerra civil, va intentar escapar a través del port d’Alacant, però va fer tard i el van capturar.

La de Belmonte és, com la d’Emilio Pérez, una experiència vital situada en els extrems. Ara és l’infern de les presons franquistes contat servint-se de l’empara de la ficció de no-ficció, com diuen els anglosaxons, és a dir, de l’experiència personal enformada en el motle de la novel·la. Helios, trasumpte de Belmonte, que va ser, com el protagonista de la seua novel·la, un dirigent destacat de la CNT de la comarca, no arriba a temps d’embarcar-se al port d’Alacant i segueix la mateixa sort que tants d’altres presos de Franco. Va a parar al camp dels Ametlers d’Alacant, primer, i a la plaça de Bous després. Uns dies en llibertat i de nou a la presó, ara a Monòver. La presó de Monòver (que estava a l’antic claustre dels Caputxins, on estava també el safareig o llavador públic, al costat del Convent i en el lloc on ara s’alça el mercat), es descriu amb tota classe de detalls. La novel·la continua amb el descens del protagonista als cercles infernals de les presons franquistes; es tracta d’un relat escrit des de la boca del llop, un relat en què els adjectius esdevenen mitjans expressius limitadíssims. Un testimoni més de l’estremidor malson de la repressió franquista.

El mecanoscrit de Prisioneros de guerra havia recorregut algunes instàncies abans que el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Petrer, es fera càrrec de la seua edició. L’original es trobava en mal estat i ha calgut una minuciosa faena editorial de la qual s’han ocupat Mari Carmen Pérez i Manuel Hidalgo. Tots dos es van implicar tan emotivament en la reconstrucció del text, que durant el treball es veien obligats a parar a causa del dramatisme que destil·laven els passatges de la novel·la que anaven llegint

L’original estava en poder del fill de Vicente Belmonte, Fernando, que va ser regidor d’Esquerra Unida a Petrer, membre del PCE, i que actualment exerceix com a metge naturòpata. De Vicente Belmonte es conserven altres novel·les inèdites de la guerra civil. Durant la llarguíssima postguerra va evolucionar des de posicions anarquistes inicials cap al comunisme i es va acostar al PCE.

Joan Gosalbes o els avatars d’un anarquista callosí

No menys estranyes han sigut les peripècies que han seguit les memòries del cenetista callosí Joan Gosalbes abans de prendre la forma de llibre. Localitzat de primer al Casal Jaume I d’Alacant, l’original va passar a mans de l’alacantí Lluís-Xavier Flores, el qual, en vore que es tractava d’un autor callosí i estaven escrites en valencià, va contactar amb el també callosí i filòleg Vicent Beltran. Durant el procés de recerca previ a l’edició es va recuperar una segona versió i amb els dos textos es va preparar el llibre Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat.

Gonsalbes va ser secretari de la CNT de Callosa i va fundar amb altres companys el centre llibertari Ateneu de la Joventut. Gosalbes conta les activitats que feren: muntaren una biblioteca, organitzaren cursos d’esperanto i de valencià, se subscriviren a publicacions diverses, algunes en valencià. Es relaten també les col·lectivitzacions que es dugueren a terme durant la guerra i la fugida cap al port d’Alacant on va poder embarcar en el famós Stanbrook, que el portaria a Algèria. El relat s’estén als seus anys en un batalló de treball francés al Sahara i el posterior assentament de l’autor a Algèria. Són interessants les pàgines que dedica a l’emigració callosina, i valenciana en general, a Algèria i la posterior fugida quan la colònia francesa s’independitza de la metròpoli. Resulten d’interés també les dades dels callosins morts durant la guerra al front, els represaliats i els exiliats, o les pàgines que dedica a la revolta dels anarquistes de Barcelona els dies següents al 18 de juliol, que Gosalbes va viure en directe.

El llibre es completa amb records de persones, festes i costums de Callosa i amb un recull de malnoms callosins.

Una característica rellevant d’aquestes memòries és que es van escriure en valencià. L’autor havia començat a alfabetitzar-se en la seua llengua a l’Ateneu de la Joventut seguint per correspondència els cursos de Lo Rat Penat. Tornat al País, concretament a Alacant, es matricula als cursos Carles Salvador que organitzava Acció Cultural del País Valencià. Sensible cap a la recuperació dels usos formals de la llengua, arriba a escriure una carta en valencià al consistori callosí en plena dictadura franquista demanant dades sobre soldats morts en combat, persones tancades en presons, afusellades o indultades. Tot un caràcter.

Fitxes completes

• Emilio Pérez, Un tiro de gracia, Ayuntamiento de Elda, Elda, 2007.
• Vicente Belmonte, Prisioneros de guerra, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, Petrer, 2007. Contacte: El llibre s’ha distribuït per les llibreries de la comarca. Si algun lector desitja més informació pot dirigir-se al CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).
• Joan Gosàlves, Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (edició de Francesc X. Flores i Vicent Beltran), Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, 2005. Contacte: Casa Municipal de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” en horari d’oficina; telèfon: 96 588 09 46; Carrer Sellesos, 5-7, 03510 CALLOSA D’EN SARRIÀ (la Marina Baixa — País Valencià)

Imprimir (pdf)

Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map – Tagzania

Enllaços relacionats:

• Es publica el número 8 de la Revista del Vinalopó
• Presentació del número 9 de la Revista del Vinalopó
• El CEL publica un volum d’estudis sobre la festa dels Moros i Cristians al Vinalopó
• Catàleg de publicacions del CEL (pdf)

Resulta interessant la reconstrucció dels usos col·loquials des que el Decret de Nova Planta (1707) prohibira el català a l’administració. El recull de crides públiques dels venedors ambulants, els bans de l’algutzir municipal o bandero o les fórmules rituals dels jocs dels infants. L’autor no deixa de banda tampoc l’estudi de la literatura en català feta a Petrer; la culta (d’autor conegut), des de Miguel Amat, oncle d’Azorín, als autors del segle XX, amb un deteniment especial en els escriptors apareguts en el període que Sanchis Guarner considerava la segona Renaixença, durant els anys 60 i 70: Rafael Amat, Joan Pina, Ivan Villora, Paco Blasco; i també la popular (anònima o quasi anònima): cançons, rondalles, premsa satírica, ambaixades dels Moros i Cristians…

Els capítols finals els dedica Montoya a l’onomàstica (estudi dels noms i malnoms de persona) i a la toponímia (estudi dels noms dels llocs). Dins aquest darrer apartat, presenta una proposta enraonada per a normalitzar la toponímia de Petrer. En el cas de la toponímia urbana, caldria, segons l’autor, recuperar els noms populars i tradicionals de les places i els carrers de nucli antic, i en la part moderna de la ciutat, anomenar o reanomenar amb referents de la cultura petrerina i valenciana algunes vies i avingudes. Quant als paratges naturals, fixa la grafia de vegades canviant del nom d’alguns punts i demana que es rescaten les denominacions originals d’algunes zones rurals que han estat urbanitzades. Tota la informació s’inclou en un plànol desplegable central.

Un altre mèrit de l’estudi, a banda de l’exhaustiva documentació i de la síntesi d’història de la llengua continguda en 120 pàgines, és el seu caràcter divulgatiu i això, a pesar que s’haja publicat en una col·lecció universitària i es presente amb l’aparell de notes i referències convencional en les publicacions acadèmiques. L’autor s’adreça a un lector culte no necessàriament especialista. El volum s’acompanya també de fotografies en blanc i negre de personatges, carrers i paratges naturals de Petrer.

Fitxa completa: Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer (Vinalopó mitjà), Universitat d’Alacant-Departament de Filologia Catalana-Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, “Biblioteca de Filologia Catalana”, 14, Alacant/Petrer, 2006.

Altres llibres publicats a la col·lecció “Biblioteca de Filologia Catalana”

Hui dijous, 11 de gener, a les 20’30 h. es presentarà al Centre Cultural de Petrer, el llibre de Brauli Montoya Història de la llengua catalana en un territori de frontera: Petrer (Vinalopó mitjà). La presentació anirà a càrrec de Remei Planelles.