cròniques ultralocals

Si els grecs les hagueren conegudes, les nostres randeres serien les ames dels destins humans. Executores de la Providència, portarien els cursos de les existències mortals a trobar-se, separar-se, travessar-se i fugir.

El clic-clac dels boixos seria la melodia fonamental, el ressò dels acords còsmics, el retruny ensordit, pautat, perenne, de l’esclafit primordial.

Molts fils encreuats al compàs que marquen els dits dibuixarien l’estampa d’una vida: peladilla, milano, cordeta,  sospir, coret, marquesa, medalló, cadeneta, poma, veteta, encaixet, uit, serpeta…

Randa. Ramificacions i cruïlles. Forcalls i nusos. Fractals. L’exacte atzar dels filaments creuats. Dits i boixos. Cartó i coixí. Agulla. Enteixinat de camins. Fils de temps. Entrellat de fats. Moires gregues.

xiquetsdelcristo
Xiquetes del Cristo

Benvolgut Confrare del Cristo:

Ara que de la Setmana Santa només queda algun regall de cera de la que abans feia xisclar els pneumàtics i algun que altre badall obert per l’onada expansiva de les badanes dels tambors, és el moment de tancar aquesta sèrie. Només han passat dos anys des que va començar aquell intercanvi d’impressions, un intercanvi esdevingut ja soliloqui intempestiu. Dos anys han passat i alguns canvis hi ha hagut en la Setmana Santa monovera: enguany la cera ja no fa xisclar els pneumàtics (heu canviat la matèria inflamable dels ciris o és que ja tots són de piles? Vos afecta a vosaltres també la normativa europea contra els espectacles de foc?); i ara ja totes les confraries porteu al muscle els vostres passos. Tota la resta continua igual, fins i tot, les polèmiques inacabables (89 respostes portava l’altre dia el debat de Setmana Santa a ca José Andrés).

I, a pesar de totes les innovacions que hem apuntat, les d’enguany i les dels anys passats, i de l’interés del públic, continue enyorant la festa gòtica dels meus avantpassats i aquella afició per la Pasqua, és a dir, per l’Encontre, el castellet i el vol dels coloms, la parella, els jocs a l’era, la fritada de conill en carxofes i les faves tendres amb un pessic de tonyina de sorra, acompanyats de cançons monoveres, més que la festa cada volta més barroca, sorollosa i contrareformista, amb la seua sang, les seues llàgrimes, els cadafals i els tambors, els mantells i els daurats, les corones i les espases, les trompetes de Jericó i las fuerzas vivas, la centúria romana amb tricorn, les saetes, els velluts, els rasos i els brodats, els ciris i la cera, la campaneta, els repics i els redoblaments, els seus costaleros i els seus quejíos.

També a Elx, segons que em comentava un savi participant en la festa, està passant el mateix: la festa no evoluciona des de la tradició pròpia, sinó a partir de l’empelt de tradicions foranes d’origen andalús i murcià que, curiosament, no són una aportació “intercultural” dels immigrants d’aquesta procedència, sinó detalls importats pels mateixos festers autòctons.

No hi ha vida més enllà de la Saeta de Serrat? Tal vegada la Setmana Santa necessita un empelt de Ferran Adrià, de Carles Santos i de Calixto Bieito que la deconstruïsca, la liqüefaça i la pose al dia. S’atrevirà a fer l’experiment alguna confraria?

La transformació de la festa

La Setmana Santa s’ha vist transformada també per l’entrada de gent jove i de dones, una irrupció que vam poder comprovar l’any passat en els assajos a cara de descoberta, tant de la Soledad com de la Dolorosa. Les dones fan ja quasi tots els papers en la celebració, no tan sols de penitents: també ixen de costaleres, de percussionistes i de manifasseres o caporales (per a quan de majoral de costalers o d’hermana mayor?).

Per un altre costat, la popularització de l’automòbil i la pèrdua d’un dia de mona per l’estandardització del calendari laboral han erosionat la festa antiga. L’augment del poder adquisitiu que permet anar-se’n fora i el canvi de rol de la dona que, per exemple, ja no sol fer pastes (aquelles pastes que només es tastaven tres voltes a l’any i que calia tancar sota clau al pastador, una clau que l’ama de la casa portava sempre al davantal); ni, per descomptat, putxeros concentrats (tot en benefici dels retaurants i dels forns).

Però no és la Setmana Santa l’única festa religiosa que s’ha vist afectada pel canvi, una altre exemple de recreació festiva a través d’un procés d’hibridació el tenim en la romeria “rociera” al Fondó, que es mostra com una celebració “transgènica” formada per un ritual de pelegrinatge forà (andalús) aplicat a una devoció autòctona.

Volem saber més coses

Mentres anem prenent nota dels canvis en la festa actual, vindria bé que hi haguera més investigació sobre la Setmana Santa i la Pasqua monoveres tradicionals i modernes. Investigacions que vagen més enllà de l’anècdota o del panegíric dels colors de la vesta pròpia. Tants universitaris com tenim i no n’hi haurà algun que escorcolle i faça alguna aportació interessant? De moment Pablo Jaén i Marcial Poveda i els redactors de la pàgina de la Soledad estan incorporant informació de primera mà que és el fruit de la recerca: escorcoll d’arxius, entrevistes amb informants…

Ara bé, caldrien també estudis antropològics, sociològics, a més dels històrics, sobre les raïls de la festa i les seues transformacions. Un camp obert a sociòlegs, antropòlegs, historiadors, folkloristes, etnòlegs i gremis adjacents: filòlegs per exemple.

Voldríem saber, per exemple, per què es van perdre els Armats i per què al Pinós, on devien portar-los els monovers pobladors, sí que s’han mantingut. Ens consta que als anys quaranta els senyors de l’Adoración Nocturna encara escenificaven, vestits “de paisà”, la caiguda dels armats en la missa del Dissabte de Glòria.

elsarmats
Foto: Armats del Pinós, als anys seixanta (amb ulleres Ray-Ban)

Com eren les provessons de caputxos d’abans de la Guerra? Com es van refundar les confraries després i quina relació tenia la refundació amb el que havia passat durant la Guerra Civil i estava passat als anys quaranta? Quins components de classe hi havia en la celebració i com han evolucionat? (M’han contat que en determinades confraries existien “castes”, que els senyorets anaven amb vesta de vellut i els criats  carregaven les andes amb hàbits d’estamenya.) Quines famílies van fundar i han mantingut cada confraria?

Quins rituals familiars hi ha al voltant de l’adscripció a cada confraria? Quins estaments hi ha dins les confraries? Com s’arriba a portar la creu de manifasser o a ser majoral de costaleros? Qui porta l’estendard i per què? Com ha evolucionat la participació de la dona a la festa? Quin perfil té la piràmide d’edat en les diferents confraries? Com han evolucionat els oficis que envolten la festa: art floral, sastreria, cereria…? Quina relació han tingut les confraries amb el govern eclesiàstic: arxiprestes, bisbes…?

I quines tradicions rituals conflueixen en la celebració de la Pasqua monovera? Com era el festeig? Què menjaven? Qui, com i quan cuinava? A quins llocs anaven? Quins jocs feien? Quines cançons cantaven?

I la llengua… és possible que l’única llengua de tot el que envolta la festa siga el castellà? És possible que en tota la revista Cruz de guia, des del títol a la contraportada l’ús del valencià siga per a no dir ni mitja frase, una expressioneta aquí, una frase inacabada allà, només per a donar una nota de color local i prou, res més; i quan apareix una paraula la trobem escrita en una ortografia de principis del segle passat, talment com si llegírem un programa de festes del franquisme?

Com pots comprovar, hi ha un bon tall de faena (i tota la que m’he deixat) per si algú vol posar-se a escorcollar.

Referències completes i bibliografia complementària:

  • La foto dels Armats és del llibre El Pinós en blanco y negro, Asociación de Vecinos de El Faldar-Edicions Locals, Novelda, 1998.
  • LIMORTI, Paqui: “Crónica de la Semana Santa”, El Veïnat, maig, 2007, pàg. 26.
  • LIMORTI, Paqui: “Es armats”, El Veïnat, juny, 2007, pàg. 22.
  • MIRA, Joan Francesc: “Pasqua”, El Temps (25-3-2008), pàg. 82.
  • MONTORO, Francisco: “La Mona de Pascua”, dins Monóvar. Anécdotas y personajes de nuestra historia, Imprenta Mondéjar, Monòver, 1999, pàg. 191-198.
  • POVEDA, Marcial: “Los matraqueros”, El Veïnat, abril, 2007, pàg. 22.
  • VERDÚ ALBERT, Luis, “Luveral” (1926): “La Mona i atres coses”, Renovación, núm. 70 (10 d’octubre), recollit dins Paco Corbí (ed.), Les cròniques de Luveral, Monòver, 2005, pàg. 101-104.

Entrades anteriors:

Entrades sobre Setmana Santa i Pasqua:

Webs relacionats:

Actualització del 27-4-2010

Calixto Bieito publicava el dia 8 d’abril d’enguany un article molt interessant al suplement de cultura del diari Avui a propòsit de la seua visió de la Setmana Santa; l’article es titula “Setmana Santa i el ‘Rèquiem’” [pdf].

planisses

Foto: Les planures de Planisses amb el Maigmó al fons

Hui hem pogut fruir, de la mà de l’amic Vicent Brotons, d’una bona llesca del món valorià: Planisses. Aquí teniu un àlbum de fotos i els textos que hem anat llegint durant la passejada, al blog del mateix Brotons.

També us deixe un article de Juan Antonio Micó Navarro sobre la relació d’Enric Valor amb Penàguila i Planisses, publicat al blog de l’Asociación Alicante Vivo:

Per a saber més coses de Planisses i d’Enric Valor, és ¡mprescindible la lectura del llibre El mas de Planisses (7 i Mig Edicions) de Josep Valor, nebot de l’escriptor de Castalla.

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

Sant Pasqual

El 17 de maig, dia de Sant Pasqual, i els següents, els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio1 que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:


San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

  1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

ANEM-(M)ON
XIQUES

Anem-(m)on xiques que hui és dia de berena
allà a la Rambla o a la Pedrera.
Jo no vull dir-vos que agarreu la borratxera,
lo que volem és passar un dia de primera.
Anem-(m)on xiques i no olvideu les cistelles
que són precises pa les parelles
en estos dies de tan goig i d’alegria
que ja en la vida no han de vindre més.
Después de ju(g)ar al rogle
i de saltar a comba
i correr les junqueres
que és un joc divertit.
Después posen acuerdo
pa la berena,
la dona busca a l’home,
la nòvia al seu marit.
Lleven de companyeros
als pollos postineros
que el xarleston i el tango
saben molt bé ballar
después quan ve la broma
de les llonganisses,
el plàtano i la tonya
i els ous trencats.

[Cançó de Mona tradicional de Monòver. Recollida de Remedios Guardiola. Transcripció d’Ester Limorti.