Quan l’any 2000 vaig arribar a l’institut on treballe, institut que s’havia inaugurat un any abans, la biblioteca constava d’una tirada de vitrines flamants i buides. Bé, mentiria si diguera que estaven buides. La veritat és que algunes estaven ocupades per una col·lecció de llibres enviats per la Diputació de Castelló… a un institut d’Elda. Fins a aquí correcte. El director del centre havia fet un seguit de gestions i només havia respost la Diputació de Castelló. Vet aquí, doncs, tot de llibres sobre la Mare de Déu del Lledó, sobre la flora i fauna dels Ports, sobre el parlar de certs llogarets de la Plana, sobre Bernat Artola, sobre… No em podia queixar perquè aquelles primeres guàrdies de biblioteca les van amenitzar aquells volums. Alguns ben interessants i d’altres, certament, suprems, com la col·lecció de biografies publicada per la Institució Alfons el Magnànim.
És cert que vaig xalar amb aquells volums, però aquella no era, certament, una bibliografia d’ús escolar. Encara passarien dos cursos fins que un dia de juny es va produir una gran descàrrega de paquets: havia arribat la dotació estàndard de la Conselleria. Mentrestant s’havien fet gestions amb la Biblioteca Nacional, que també va enviar un gros carregament de llibres (i molts en català, tot siga dit de passada). Ara el problema era organitzar tots aquells centenars de llibres: fitxar-los, etiquetar-los, endegar el préstec.
Durant aquests anys hi ha passat una becària del cicle formatiu de bibliotecomania, i un grup nodrit de professors ha anat fent la faena conforme ha pogut mentre feia les guàrdies de biblioteca. Però ara, sis anys més tard, la tasca no s’ha enllestit i, mentrestant, els volums s’han multiplicat per les adquisicions dels departaments, les donacions de les editorials i una remesa arribada fa poc des de l’Institut d’Estudis Juan Gil-Albert. El préstec encara no funciona o funciona de manera parcial perquè només alguns departaments l’han posat en marxa pel seu compte i risc amb la bibliografia que els competeix.
Sospite que aquestes circumstàncies es repeteixen tarín-marín arreu dels instituts del país, i la meua pregunta era sempre la mateixa: què passarà a Gran Bretanya, França, Itàlia, Alemanya? Per fi he trobat la resposta, gràcies a l’article de María Jesús Illescas “Bibliotecas escolares en Europa”, publicat en el monogràfic dedicat a les biblioteques escolars aparegut en el número de desembre de Cuadernos de Pedagogía. Aquesta és la situació de les biblioteques escolars a Europa:
Qui és el responsable de les biblioteques escolars?
Dinamarca, França, Hongria, Letònia, Malta, Portugal i Lituània: professors bibliotecaris amb doble qualificació pedagògica i tècnica en bibliotecomania.
Alemanya, Eslovàquia, Grècia, Holanda, Islàndia, Luxemburg i Gran Bretanya: hi ha centres atesos per professors bibliotecaris i d’altres que compten amb bibliotecaris titulats.
Quantes hores dedica a la biblioteca?
Alemanya: els professors bibliotecaris li dediquen sis hores setmanals i poden ser-ne uns quants, segons la grandària del centre. Dinamarca: fan atenció a la biblioteca i classes convencionals, en els centres grans n’hi ha uns quants.
França: hi ha un professor documentalista que treballa 36 hores setmanals.
Hongria: el nombre de professors bibliotecaris està en funció de la quantitat d’alumnes, com a mínim n’hi ha d’haver un a temps complet en cada centre de secundària.
Malta: tres professors bibliotecaris en cada institut que dediquen el 50% del seu temps setmanal a la biblioteca.
Gran Bretanya: en un terç dels instituts hi ha un bibliotecari professional que fa entre 35 i 37 hores de faena.
Són obligatòries les biblioteques escolars?
Sí a: França, Polònia, Dinamarca, Islàndia, Hongria, Letònia, Lituània, Noruega i Eslovàquia.
No a: Àustria, Alemanya, Finlàndia, Grècia, Holanda, Malta, Luxemburg, Portugal, Gran Bretanya, República Txeca. Ara bé, en tots aquests estats es fomenta l’existència de biblioteques escolars.
L’article conté molta més informació per a cavil·lar una bona estona.
