cròniques ultralocals
temes: Animals i plantes, El meu país
etiquetes:

Diuen que els circs amb animals ja no podran entrar al poble. Diuen que la culpa la té una majoria de representats polítics monovers que, per incitació del PSOE local, van votar a favor d’aquesta mesura.

Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

Crònica de Pere el Cerimoniós
Crònica de Pere el Cerimoniós

Quan vaig saber que el grup socialista a l’Ajuntament de Monòver havia presentat la candidatura de Paco Corbí per al lloc de cronista local, em vaig alegrar i em vaig preocupar.

Durant el cap de setmana la preocupació va anar guanyant el terreny a l’alegria i, hui, quan he sabut que la regidora de cultura del PP proposava el nom de Marcial Poveda, la preocupació ha desplaçat qualsevol altre sentiment.

No és que em preocupe que un siga el cronista i l’altre no, és un altra cosa, vegem…

Em preocupava que les coses s’hagueren fet bé. Pensava si a Paco l’haurien avisat abans (a hores d’ara ignore si ho havien fet o no); desitjava que la seua candidatura l’hagueren consensuat entre bambolines tots els grups polítics (que és com, en els llocs civilitzats es fan aquestes coses); i que la presentació pel registre fóra un mer formalisme burocràctic abans de portar el nom de Paco al ple.

Però, no, tenia raó de preocupar-me. Tot indica que uns i altres han estat incapaços de posar-se d’acord abans i que Paco i Marcial serviran de munició per a tirar-se amb fona.

Si, penosa i lamentable és aquesta actitud quan toca assumptes administratius d’interés general, molt més ho és quan està pel mig la imatge pública de les persones.

La figura del cronista oficial necessita al nostre poble una llavada de cara. No ha de ser un càrrec honorífic destinat a cantar les glòries pretèrites del terròs, el cronista oficial ha d’esdevenir un conseller del govern de torn (i de l’oposició si cal),  ha de dinamitzar els estudis locals, ha de fer també la crònica del nostre temps, del dia a dia del nostre poble, quan calga ha de ser una veu crítica i ha de defensar el patrimoni històric monover (el mort i el viu) encara que li coste el càrrec.

El cronista no pot ser una figura del betlem municipal, com els “maceros” o els “armats”, ni una peça de l’atrezzo franquista, amb el bigot retalladet, la prosa florida i la sintaxi arnada. El cronista, a més, ha de tenir un currículum d’investigador local solvent i ha de dominar les llengües oficials.

A la Web només he trobat una guia, el Estatuto General del Cronista Oficial de los Municipios de Canarias [PDF] que m’ha semblat un bon punt de partida i del qual em permet citar tres articles encara que siga tard:

Segunda: La Crónica local

La Crónica local es la narración objetiva de los hechos pasados y presentes que por su trascendencia e interés deban registrarse en la historia de la localidad. Se justifica mediante la integración de la investigación, conservación, análisis y divulgación del pasado histórico, al tiempo que recoge sucesos contemporáneos para fijarlos y transmitirlos a la posteridad. Tiene como objetivo primordial el de fijar y conservar para el futuro todos los hechos del pasado o del presente que sean de interés para una entidad local determinada.

Tercera. Perfil del Cronista Oficial

El Cronista Oficial es una Institución estrechamente vinculada a su municipio, de tal manera que la persona que desempeñe el cargo ha de conocer la historia, la geografía, la población, la economía, las costumbres y tradiciones de su localidad, así como el patrimonio cultural (histórico, artístico y medioambiental), las fuentes documentales y archivos locales.
Asimismo, debe poseer una formación humanística y académica suficientemente reconocidas y que signifiquen una garantía para el desempeño objetivo de sus funciones y actividades.

Cuarta. Nombramiento

El nombramiento de Cronista Oficial es vitalicio y de carácter honorífico, y se realiza por Acuerdo Plenario de la Corporación. A tal efecto debe tramitarse un expediente en el que conste toda la información pertinente relativa a la personalidad y función del Cronista Oficial, y que se ha de recabar de centros e instituciones culturales, así como de otros organismos que guarden afinidad con las tareas y actividades de los Cronistas Oficiales.
Se consideran méritos primordiales para el nombramiento de Cronista Oficial todos aquellos   estrechamente relacionados con el perfil recogido en la Base Tercera del presente Estatuto. Además, se valoran como méritos la realización de trabajos, investigaciones, publicaciones, conferencias, escritos de divulgación sobre temas que conformen la identidad colectiva de la localidad.

"La Sagrada Família", Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç
“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall
Monòver-Chagall

Enllaços:

Altres fonts:

  • Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

tema: El meu país
etiquetes:

bus

Es poden donar a qualsevol persona o entitat relacionada amb la Plataforma o deixar-les a l’estanc del carrer Argentina (al costat de la barberia de Lledó), abans del dia 20 maig.