El dilluns de vesprada una votant d’Izquierda Unida cridava, tota indignada, a la cadena SER, al programa de Gemma Nierga. Havia comptat els vots i veia inadmissible que ells, amb 900 mil vots aconseguiren només 2 escons mentre Convergència i Unió amb 700 mil se n’emportara 11. Explicat el compte, s’expansionava a propòsit de la superrepresentació de catalans i bascos i el seu discurs anava derivant cap a la xenofòbia pura i simple.

Té raó la votant d’IU d’indignar-se? És clar que sí! Però no s’hauria d’encarar amb CiU, sinó amb els partits majoritaris, els mateixos que es reparteixen a mitges el pastís electoral i el pensament únic. De fet, si hi haguera hagut circumscripció única i cada vot s’afegira a un cabàs comú, l’any 2004 Izquierda Unida hauria obtingut 18 escons! I Convergència un altre més! Els qui perdrien i no voldran canviar res serien el PSOE i el PP que s’haurien deixat pel camí 9 i 10 escons respectivament.

Aquest fet el comentava Alfons López Tena a El Público:

Es cierto que la ley electoral prima a unos partidos en perjuicio de otros, pero los beneficiados son el PP, que con el 37’7% de los votos tiene el 42’2% de los escaños, y el PSOE, que pasa del 42’6% de los votos al 46’8% de los escaños. Además, al PP le basta superar al PSOE en un punto para sacarle 16 escaños (1996), pero esa misma ventaja en escaños sólo la obtiene el PSOE si supera al PP en 5 puntos (2004). Por el contrario, los partidos nacionalistas no españoles, con el 10’2% de los votos, tienen sólo el 9’4% de los escaños. No son estos partidos, sino el PP y el PSOE, los que sacan más escaños con menos votos, a costa de aquéllos y de IU, con un 1’4% de los escaños para un 5% de los votos.

Los números no engañan: en un sistema proporcional puro, donde todos los votos valen por igual, los partidos nacionalistas no españoles tendrían 4 escaños más, IU 13 escaños más, el PSOE 8 escaños menos, y el PP 9 escaños menos.

El compte el feia també, a partir de les dades de les eleccions de 2004, un blogaire català, i el teniu aquí:

Els resultats de les eleccions de 2008 amb circumscripció única haurien sigut:

El cas contrari (un recompte únic que fa de barrera als partits petits) el trobem a les eleccions autonòmiques valencianes. Ara topem amb el límit del 5% necessari per a obtenir representació parlamentària. Si per una banda el llindar ja resulta alt (a la majoria de les autonomies és del 3%), per l’altra es tracta d’un 5% mínim que cal traure al conjunt del País Valencià (a la resta de comunitats autònomes, quan és un 5% ho és a cada circumscripció= a província en el nostre cas). A Catalunya el llindar se situa en el 3% per província.

Com diu la Llei Electoral valenciana (1987): “Les candidatures que no hagen obtingut si més no el 5% dels vots emesos a la Comunitat Valenciana no es tenen en compte.” (Art. 12)

Per això hi ha qui, no tan sols no guanyarà mai les eleccions, sinó que no es veurà representat mai com cal. I aquí entrem en el terreny del desgraciat vot útil. Però això tocarà un altre dia.

Continuació: De com perdre guanyant o les misèries del bifrontisme

El monover Josep Ochoa analitza amb detall la barrera electoral del 5% i la compara amb la resta d’autonomies en un treball molt interessant: “Notes bàsiques (i ràpides) sobre el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià”, dins Josep V. Forcadell i Ferran Isabel (eds.): A Alacant, en valencià. Observatori de la llengua (2003/2005), Universitat d’Alacant-Institut d’Estudis Catalans-Seu Universitària d’Alacant, 2007, pàg. 193-222.

Actualització del 24-10-2010: En els darrers dies hi ha hagut una revifalla del debat a propòsit del pacte del PNB amb el PSOE per a aprovar els pressupostos i sobre un possible paper d’àrbitre de IU en una hipotètica reforma de la Llei Electoral:

1. Almudena Grandes reproduïa el raonament (i el prejudici) de l’oient de la SER i votant de IU: una reforma de la llei que permetria augmentar el poder legítim d’IU (i d’UPyD, supose) i frenaria “los partidos nacionalistas [no espanyolistes s'entén]” i la seua dèria d’agranar cap a a casa “por encima del bienestar general”. Per a Almudena Grandes cal reformar la llei electoral per frenar els partits no espanyolistes, però com? La proporcionalitat també beneficia algunes d’aquestes formacions… Una llei electoral enfocada a llimar la representació de certs partits qua farien nosa a segons qui? És això democràtic? A més de la llei electoral caldria reformar la de partits, eixa si que fa el paper…
2. Tres dies més tard es publicava al mateix diari l’article de Sebastián Lavezzolo i Alejandro Corvalán, “Sistema electoral: ¿estabilidad o rigidez?“. Aquest aborda la qüestió des d’un vessant més tècnic, compara el sistema bipartidista espanyol amb el dels EUA i Xile i apunta la qüestió de fons: “Es cierto que la actual ley electoral impone estabilidad al sistema, però dicha estabilidad no debe confundirse con rigidez”, en la línia del que havíem comentat arran de les eleccions del 2008 (“De com perdre guanyant, o les misèries del bifrontisme”), és a dir: “Un sistema rígido [...] no permite la canalización del conflicto, generando mayores inestabilidades en el largo plazo. La desafección ciudadana, sin duda, la primera d’ellas.” Què  direm del cas valencià de cara al 2011?

Enllaços:

• Uns altres resultats són possibles (Papitu)
• Les mentides sobre la llei electoral (Papitu)
• Per un País Valencià sense barreres (Papitu)
• Alfons López Tena: “Prima electoral i Goebbels”, El Público (7-3-2008), pàg. 27 [pdf]
• Simulador de resultats en circumscripció única
• Gabriel de Pablo: “Resultado de las elecciones si hubiera una única circunscripción” (Hiperia)