cròniques ultralocals

"La Sagrada Família", Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç
“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall
Monòver-Chagall

Enllaços:

Altres fonts:

  • Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

@ Compartir

bus

Es poden donar a qualsevol persona o entitat relacionada amb la Plataforma o deixar-les a l’estanc del carrer Argentina (al costat de la barberia de Lledó), abans del dia 20 maig.


@ Compartir
temes: El meu país, Eleccions 2008
etiquetes:

El dilluns de vesprada una votant d’Izquierda Unida cridava, tota indignada, a la cadena SER, al programa de Gemma Nierga. Havia comptat els vots i veia inadmissible que ells, amb 900 mil vots aconseguiren només 2 escons mentre Convergència i Unió amb 700 mil se n’emportara 11. Explicat el compte, s’expansionava a propòsit de la superrepresentació de catalans i bascos i el seu discurs anava derivant cap a la xenofòbia pura i simple.

Té raó la votant d’IU d’indignar-se? És clar que sí! Però no s’hauria d’encarar amb CiU, sinó amb els partits majoritaris, els mateixos que es reparteixen a mitges el pastís electoral i el pensament únic. De fet, si hi haguera hagut circumscripció única i cada vot s’afegira a un cabàs comú, l’any 2004 Izquierda Unida hauria obtingut 18 escons! I Convergència un altre més! Els qui perdrien i no voldran canviar res serien el PSOE i el PP que s’haurien deixat pel camí 9 i 10 escons respectivament.

Aquest fet el comentava Alfons López Tena a El Público:

Es cierto que la ley electoral prima a unos partidos en perjuicio de otros, pero los beneficiados son el PP, que con el 37′7% de los votos tiene el 42′2% de los escaños, y el PSOE, que pasa del 42′6% de los votos al 46′8% de los escaños. Además, al PP le basta superar al PSOE en un punto para sacarle 16 escaños (1996), pero esa misma ventaja en escaños sólo la obtiene el PSOE si supera al PP en 5 puntos (2004). Por el contrario, los partidos nacionalistas no españoles, con el 10′2% de los votos, tienen sólo el 9′4% de los escaños. No son estos partidos, sino el PP y el PSOE, los que sacan más escaños con menos votos, a costa de aquéllos y de IU, con un 1′4% de los escaños para un 5% de los votos.

Los números no engañan: en un sistema proporcional puro, donde todos los votos valen por igual, los partidos nacionalistas no españoles tendrían 4 escaños más, IU 13 escaños más, el PSOE 8 escaños menos, y el PP 9 escaños menos.

El compte el feia també, a partir de les dades de les eleccions de 2004, un blogaire català, i el teniu aquí:

Els resultats de les eleccions de 2008 amb circumscripció única haurien sigut:

Escons Variació
PSOE 161 -8
PP 147 -6
IU 14 +12
CiU 11  0
UPyD 4 +3
EAJ-PNV 4 -2
ERC 4 +1
BNG 3 +1
CC-PNC 2 0
NA-BAI 0 -1

El cas contrari (un recompte únic que fa de barrera als partits petits) el trobem a les eleccions autonòmiques valencianes. Ara topem amb el límit del 5% necessari per a obtenir representació parlamentària. Si per una banda el llindar ja resulta alt (a la majoria de les autonomies és del 3%), per l’altra es tracta d’un 5% mínim que cal traure al conjunt del País Valencià (a la resta de comunitats autònomes, quan és un 5% ho és a cada circumscripció= a província en el nostre cas). A Catalunya el llindar se situa en el 3% per província.

Com diu la Llei Electoral valenciana (1987): “Les candidatures que no hagen obtingut si més no el 5% dels vots emesos a la Comunitat Valenciana no es tenen en compte.” (Art. 12)

Per això hi ha qui, no tan sols no guanyarà mai les eleccions, sinó que no es veurà representat mai com cal. I aquí entrem en el terreny del desgraciat vot útil. Però això tocarà un altre dia.

Actualització del 2-4-2008: El monover Josep Ochoa analitza amb detall la barrera electoral del 5% i la compara amb la resta d’autonomies en un treball molt interessant: “Notes bàsiques (i ràpides) sobre el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià”, dins Josep V. Forcadell i Ferran Isabel (eds.): A Alacant, en valencià. Observatori de la llengua (2003/2005), Universitat d’Alacant-Institut d’Estudis Catalans-Seu Universitària d’Alacant, 2007, pàg. 193-222.

Enllaços:


@ Compartir
temes: Celebracions, El meu país
etiquetes:

Com cada any, ens arriba puntual la felicitació de Pepa Guardiola; com sempre, plena de poesia, amor a la terra, bons desitjos i advertències serioses. I com d’habitud, nosaltres la compartim amb els nostres lectors.

Si el 2006 les protagonistes foren les muntanyes de la Marina Alta, enguany és la força de l’aigua que, des dels seus vessants, davalla cap a la mar cercant les velles dreceres expropiades. Obriu els altaveus, cliqueu en la imatge i deixeu-vos arrossegar pel corrent.

Pepa Guardiola: Camins d'aigua

Entrades relacionades:


@ Compartir

Monòver

+gran

La de la foto, senyors governants, és la “ciutat social” que els reclama:

  • centre de salut
  • guarderia
  • escoles
  • institut
  • biblioteca pública
  • arxiu històric
  • neteja pública
  • formació permanent per a adults
  • participació ciutadana
  • llibertat d’expressió
  • atenció a persones dependents
  • honestedat
  • veracitat
  • ciutat dels infants
  • sostenibilitat
  • sorolls
  • carrers per a vianants
  • parcs públics
  • defensa de la llengua
  • promoció de la cultura
  • reviscolament dels barris
  • recuperació del centre històric
  • protecció del patrimoni
  • defensa del comerç local
  • foment d’un desenvolupament econòmic no destructiu fet a partir de les forces productives autòctones
  • foment de la bona convivència entre els veïns
  • (…)

Afegiu, lectors, tot el que falte.


@ Compartir