cròniques ultralocals

El Centre d’Estudis del Vinalopó acaba de publicar el llibre Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó. Es tracta d’un recull d’estudis sobre els sistemes de reg de la comarca i les construccions que transportaven l’aigua. Aquesta obra és la primera publicació d’una nova col·lecció del CEL que s’anomenarà “Punt d’Encontre”. El llibre ha comptat amb el patrocini de la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Petrer i l’Institut Ramon Muntaner. La presentació de l’obra es farà el dia 22 de novembre, a les 20’30 h., al Centre Cultural de Petrer.

El sumari és aquest:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español



Contacte: CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).

Entrades relacionades:

Mosaico, Elda

Com cada any, a finals d’octubre, els amics de Mosaico (Asociación de Amigos del Patrimonio Histórico y Cultural), organitzen a Elda la Quincena del Patrimonio Histórico. Enguany el programa ve carregat d’activitats variades i atractives. Vegem-les:

El dissabte passat, dia 20, van lliurar els premis La Cañamona 2007 a la millor edificació antiga rehabilitada; a la construcció nova compatible amb la tipologia tradicional; al millor mecenes del patrimoni; a l’investigador i divulgador; i al comerç tradicional del centre històric.

El dissabte 27 tindrà lloc el concurs fotogràfic “Objetivo Elda”. La peculiaritat de la competició radica en el fet que està oberta a la participació de fotògrafs aficionats que, amb les seues càmeres digitals i, durant quatre hores, hauran de retratar la ciutat. El punt de concentració és la Fundación Paurides (plànol) i l’hora, les 9 del matí. A les 18’30 h. es farà una projecció de les fotografies i es donaran els premis.

El diumenge 28 faran una ruta etnològica fins a les pedreres de la serra de Bateig. Han quedat a les 8’30 h. al naixement de les Salinetes, a Petrer, a la vora de l’autovia d’Alacant. La serra de Bateig queda entre els termes d’Elda, Petrer i Novelda i és visible des de tota la Vall del Vinalopó.

Simultàniament, s’obrin les exposicions “Historia del planchado” al Museu Etnològic d’Elda (dimarts-dissabte, de 16 a 20 h.); i “Escenas zapateras”, una mostra de fotografies de contingut etnogràfic sobre el món del calcer que es pot vore al Museo del Calzado (plànol) (dimarts-dissabte, de 10-13 h. i de 16-20, i els diumenges, de 11 a 14 h.).

Els dies 3 i 4 de novembre es podrà visitar el jaciment arqueològic del Monastil, un dels més interessants del sud del País Valencià. El Monastil, que conserva testimonis ibèrics, romans i visigòtics, era seu episcopal i el seu poblament es troba en els orígens fundacionals d’Elda (“Elo”). (plànol)

Finalment, els amants de la gastronomia poden tastar plats elders tradicionals al restaurant Plexiglás, situat a la plaça de l’Ajuntament, del 19 d’9ctubre al 4 de novembre, de 21 a 23’30 h.

Enllaç:

Cartell de Ramon Casas (1898)

La fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona, l’han declarada patrimoni històric. Les instal·lacions de la destil·leria fundada pels germans Bosch l’any 1868 contenen importants elements arquitectònics de tipus modernista, especialments la sala de destil·lat, les oficines i l’arxiu. De fet, aquesta fàbrica forma part de les rutes turístiques de la ciutat.Però no és l’arquitectura l’única relació que aquesta llegendària marca té amb l’art, també ho són els cartells publicitaris que van dibuixar, entre d’altres, el pintor modernista Ramon Casas. Un dels seus cartells és el que il·lustra aquesta entrada.

L’Anís del Mono també és un prototip de màrqueting i del que ara s’anomena packaging, és a dir, el disseny dels embolcalls dels productes. En aquest sentit, sembla que el disseny de la botella es va fer pel procediment d’engrandir un flascó de perfum fins a fer-lo capaç d’encabir un litre de destil·lat. D’altra banda, els motxilleros monovers també van saber trobar-li un ús artístic a l’ampolla dels Bosch: rascant-la per marcar el ritme de l’«Entra, entra, motxillero».

Pel que fa a l’etiqueta i al nom, hi corren tot de llegendes sobre el seu origen. Una d’elles assegura que els anissos es demanaven a mitjans del segle XIX dient “posa’m un mono“, que seria l’apòcope de Monòver, a causa de la fama dels nostres anisats.

De fet, Azorín certifica en el capítol “Aguardientes” del seu llibre Agenda la fama de l’anís de Monòver: “Dieron renombre a Monóvar, en tiempos, sus aguardientes; prosiguen, con brillantez, su tradición. Compiten con las grandes creaciones de Badalona, de Chinchón, de Cazalla, de Rute.” Assegura també que en qualsevol taverna de Madrid solia demanar “un Monóvar” i “enseguida nos ponían en el cinc una copita -con recio fondo- de nuestro anís”.

Els Bosch haurien aprofitat el nom genèric popular del producte per a batejar el seu anís. Una variant de la versió anterior diu que l’anís de Monòver es va fer famós arran d’una epidèmia de còlera que va assotar Espanya durant aquells anys. Els monovers n’haurien quedat indemnes a causa de la protecció que els havia donat el consum d’anís. A partir d’aquí s’hauria anomenat aquest destil·lat “un mono”.

Una altra versió perfectament compatible amb l’anterior, vol que el “mono” al·ludesca a les teories de Darwin que s’estaven popularitzant aleshores. Si la humanitat prové del mono, doncs posem-li un nom simiesc al nostre anís, pensaren els Bosch. La cara de la mona seria una caricatura del mateix Darwin en persona. El lema que exhibeix el simi, diu: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”. La suposada caricatura del naturalista anglés (d’altres creuen que escarneix el rostre d’un competidor dels Bosch) ha fet pensar en un possible antidarwinisme dels germans badalonins i circula com una historieta per a explicar el creacionisme a classe.

Finalment, “Anís del Mono” és el títol d’un conte de Quim Monzó recollit en el llibre L’illa de Maians. El relat és una història d’intriga “triangular”, el triangle el formen una botella d’aquest anís, el seu propietari-libador i la criada d’aquest, suspecta de trascolar d’amagat el contingut de l’ampolla. El desenllaç, dramàtic i inesperat, pur destil·lat Monzó.

Enllaços interessants:

Un tiro de graciaPrisioneros de guerrajoangosalbes1.jpg

En els darrers mesos, dues publicacions comarcals ens acostaven d’una manera dramàtica a la guerra civil i a la postguerra immediata, es tracta, per una banda, d’Un tiro de gracia, d’Emilio Pérez, editat per l’Ajuntament d’Elda, i per l’altra, de Prisioneros de guerra, de Vicente Belmonte, publicat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó amb la col·laboració de l’Ajuntament de Petrer. A aquestes dues s’afig l’edició, fa un any, dels apunts autobiogràfics de Joan Gosalbes a càrrec de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. Tres publicacions locals, tres relats autobiogràfics, tres narracions extremes.

Un tiro de gracia

Emilio Pérez relata en primera persona autobiogràfica una experiència vital situada en els límits, en les fronteres de la vida i de la mort, del bé i del mal. Emilio va viure en directe i en primer pla els primers episodis de la revolta obrera d’Elda en els mesos següents a l’alçament militar: l’assetjament de la caserna de la guàrdia civil per escamots d’obrers armats i l’execució al mig del carrer Jardines dels guàrdies del destacament d’Elda; l’enderrocament de la església de Santa Ana; les col·lectivitzacions; l’execució de familiars i coneguts… L’any 38 el mobilitzen i algú fa perquè el col·loquen en primera línia de combat. Aquí viurà en primera persona les hores finals de l’Exèrcit Popular i es beurà, tot d’un glop, el calze de fel que dóna títol al llibre.

El relat d’Emilio Pérez es troba cernut, passat per un sedàs finíssim. No hi ha en la seua escriptura esperit de revenja, ni rancúnies somortes, és una història de perdedors; tots ho són: els familiars executats pels escamots de milicians, ell mateix, sospitós en els dos bàndols, en un, per les seues creences religioses i en l’altre simplement per ser un soldat en primera línia de combat. És una història amb una forta tensió emotiva, una narració que conté un nervi ocult que tiba, un tirant d’acer que la manté tensa per davall d’una prosa continguda, per sota d’un relat, com deia, d’emocions tamisades i d’un ritme narratiu que embolica el lector i el manté amb l’alé contingut fins a la darrera pàgina.

La història d’Emilio Pérez va tenir, com totes les que ocupen aquesta ressenya col·lectiva, la seua particular peripècia editorial. Mantinguda durant dècades en les cambres altes del record, al final del seu recorregut vital, Emilio Pérez sent la necessitat de contar la seua vivència extrema, l’escriu i l’edita de manera casolana. El relat autobiogràfic corre de mà en mà, fins que un lector manifesta a l’alcalde Juan Pascual Azorín l’interés del text. Així és com enguany l’Ajuntament d’Elda ha editat Un tiro de gracia en una edició com cal i, a més més, revisada i ampliada per l’autor. Una lectura, doncs, molt recomanable.

Prisioneros de guerra

En aquest cas ens trobem davant d’una narració totalment autobiogràfica que arreplega en un motle novel·lístic el record terrible de la repressió franquista en els anys que van seguir a la derrota de la República. Helios és el nom fictici que encobreix la identitat de l’autor, Vicente Belmonte.

La família de Vicente Belmonte provenia de Monòver i tenia una coveta i unes terres a l’Alguenya, on va morir fa ara 12 anys. De jove va emigrar a Elda i es va posar a treballar de sabater. S’havia format de manera quasi autodidacta, assistia a acadèmies nocturnes on va fer cursos de comptabilitat, mecanografia, taquigrafia… Com a membre destacat de la CNT comarcal es va encarregar de la gestió d’una empresa col·lectivitzada de Monòver, precisament l’espai on arranca la narració. Com el protagonista, a l’acabament de la guerra civil, va intentar escapar a través del port d’Alacant, però va fer tard i el van capturar.

La de Belmonte és, com la d’Emilio Pérez, una experiència vital situada en els extrems. Ara és l’infern de les presons franquistes contat servint-se de l’empara de la ficció de no-ficció, com diuen els anglosaxons, és a dir, de l’experiència personal enformada en el motle de la novel·la. Helios, trasumpte de Belmonte, que va ser, com el protagonista de la seua novel·la, un dirigent destacat de la CNT de la comarca, no arriba a temps d’embarcar-se al port d’Alacant i segueix la mateixa sort que tants d’altres presos de Franco. Va a parar al camp dels Ametlers d’Alacant, primer, i a la plaça de Bous després. Uns dies en llibertat i de nou a la presó, ara a Monòver. La presó de Monòver (que estava a l’antic claustre dels Caputxins, on estava també el safareig o llavador públic, al costat del Convent i en el lloc on ara s’alça el mercat), es descriu amb tota classe de detalls. La novel·la continua amb el descens del protagonista als cercles infernals de les presons franquistes; es tracta d’un relat escrit des de la boca del llop, un relat en què els adjectius esdevenen mitjans expressius limitadíssims. Un testimoni més de l’estremidor malson de la repressió franquista.

El mecanoscrit de Prisioneros de guerra havia recorregut algunes instàncies abans que el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Petrer, es fera càrrec de la seua edició. L’original es trobava en mal estat i ha calgut una minuciosa faena editorial de la qual s’han ocupat Mari Carmen Pérez i Manuel Hidalgo. Tots dos es van implicar tan emotivament en la reconstrucció del text, que durant el treball es veien obligats a parar a causa del dramatisme que destil·laven els passatges de la novel·la que anaven llegint

L’original estava en poder del fill de Vicente Belmonte, Fernando, que va ser regidor d’Esquerra Unida a Petrer, membre del PCE, i que actualment exerceix com a metge naturòpata. De Vicente Belmonte es conserven altres novel·les inèdites de la guerra civil. Durant la llarguíssima postguerra va evolucionar des de posicions anarquistes inicials cap al comunisme i es va acostar al PCE.

Joan Gosalbes o els avatars d’un anarquista callosí

No menys estranyes han sigut les peripècies que han seguit les memòries del cenetista callosí Joan Gosalbes abans de prendre la forma de llibre. Localitzat de primer al Casal Jaume I d’Alacant, l’original va passar a mans de l’alacantí Lluís-Xavier Flores, el qual, en vore que es tractava d’un autor callosí i estaven escrites en valencià, va contactar amb el també callosí i filòleg Vicent Beltran. Durant el procés de recerca previ a l’edició es va recuperar una segona versió i amb els dos textos es va preparar el llibre Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat.

Gonsalbes va ser secretari de la CNT de Callosa i va fundar amb altres companys el centre llibertari Ateneu de la Joventut. Gosalbes conta les activitats que feren: muntaren una biblioteca, organitzaren cursos d’esperanto i de valencià, se subscriviren a publicacions diverses, algunes en valencià. Es relaten també les col·lectivitzacions que es dugueren a terme durant la guerra i la fugida cap al port d’Alacant on va poder embarcar en el famós Stanbrook, que el portaria a Algèria. El relat s’estén als seus anys en un batalló de treball francés al Sahara i el posterior assentament de l’autor a Algèria. Són interessants les pàgines que dedica a l’emigració callosina, i valenciana en general, a Algèria i la posterior fugida quan la colònia francesa s’independitza de la metròpoli. Resulten d’interés també les dades dels callosins morts durant la guerra al front, els represaliats i els exiliats, o les pàgines que dedica a la revolta dels anarquistes de Barcelona els dies següents al 18 de juliol, que Gosalbes va viure en directe.

El llibre es completa amb records de persones, festes i costums de Callosa i amb un recull de malnoms callosins.

Una característica rellevant d’aquestes memòries és que es van escriure en valencià. L’autor havia començat a alfabetitzar-se en la seua llengua a l’Ateneu de la Joventut seguint per correspondència els cursos de Lo Rat Penat. Tornat al País, concretament a Alacant, es matricula als cursos Carles Salvador que organitzava Acció Cultural del País Valencià. Sensible cap a la recuperació dels usos formals de la llengua, arriba a escriure una carta en valencià al consistori callosí en plena dictadura franquista demanant dades sobre soldats morts en combat, persones tancades en presons, afusellades o indultades. Tot un caràcter.

Fitxes completes

  • Emilio Pérez, Un tiro de gracia, Ayuntamiento de Elda, Elda, 2007.
  • Vicente Belmonte, Prisioneros de guerra, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, Petrer, 2007. Contacte: El llibre s’ha distribuït per les llibreries de la comarca. Si algun lector desitja més informació pot dirigir-se al CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).
  • Joan Gosàlves, Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (edició de Francesc X. Flores i Vicent Beltran), Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, 2005. Contacte: Casa Municipal de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” en horari d’oficina; telèfon: 96 588 09 46; Carrer Sellesos, 5-7, 03510 CALLOSA D’EN SARRIÀ (la Marina Baixa — País Valencià)

Imprimir (pdf)

Molí de pedraMolí de pedra

El molí de mà rotatiu…

Fa unes setmanes ens havíem ocupat dels molins manuals a propòsit de la troballa en un bancal de la Pedrera (Monòver) d’una moleta que pertanyia a un molí de pedra manual del segle XVII. Si la peça formava part d’una màquina d’aquesta època, la tecnologia es remuntava uns quants mil·lennis amunt, fins al Neolític.

Després que s’haguera publicat aquesta entrada, vam saber que el molí de mà s’havia usat a Monòver fins a despús-ahir. Efectivament, el molí de les fotografies, un molí de mà rotatiu, arreplegat en una casa de camp dels Molins (Monòver), s’havia emprat durant la postguerra per a abastir la casa i, segurament, per a fugir dels controls fiscals, de la mateixa manera que al segle XVII els usuaris d’aquest estri escapaven del monopoli que el senyor feudal tenia sobre la mòlta, que s’havia de fer de manera obligada al seu molí.

El molí de mà rotatiu de la fotografia està tallat en marbre roig o marbre alacant sense polir i conserva les marques de l’escalpre del picapedrer. A l’esquerra li manca la maneta de fusta per a fer-lo rodar i, al centre, l’eix, que es troba partit, i que havia de sobreeixir per dalt. A través d’un rebaix circular de forma cònica s’introduïa el gra per l’orifici central.

Actualment, l’ús del molí de pedra s’aconsella en el cas de l’elaboració de productes ecològics. Els cereals que s’obtenen dels cultius ecològics es molen amb la mola de pedra per evitar que la farina resultant perda les seues propietats naturals. Hi ha alguns forns que comercialitzen pa elaborat d’aquesta manera. En el meu cas, menge pa del forn del Rincón del Segura, també en Pitus elabora el pa amb aquesta tècnica i, finalment, es comercialitzen molins de mà de pedra per a ús domèstic, uns molins que, encara que amb una aparença més sofisticada, amaguen en el seu interior una moleta de pedra neolítica.

l’almàssera casolana…

No és la mòlta del gra l’única faena que es realitzava de manera domèstica i autogestionada en els anys de postguerra, també l’elaboració de l’oli es feia de la mateixa forma. Segons el mateix informant, una almàssera o trull s’improvisava així: les olives s’anaven partint una a una fins al pinyol i s’introduïen en una saca, quan s’omplia, es col·locava en alt dins d’un cossi i a continuació es posaven unes lloses al capdamunt, el pes de les lloses anava fent regalimar l’oli a poc a poc.

…i el sabó

Una altra informació sobre l’ús de tècniques d’antiguitat immemorial ens la donava fa uns anys Encarna Beltran, una senyora major de la partida dels Martines, llogarret de la Múrcia catalanoparlant situat prop de l’Alguenya. En aquest cas es tractava de la fabricació de sabó a partir de les morques i l’oli gastat i la cendra de la barrella. Una tècnica que els habitants dels Martines van haver de recuperar, enmig de l’escassedat extrema de la postguerra, de la memòria dels més grans. Tot el procés d’elaboració del sabó de cendra de barrella es feia de manera comunitària i el producte es repartia entre tots els veïns.

El període d’autarquia va obligar a recuperar dels més majors les tècniques d’autoabastiment que una millora de la qualitat de vida havia anat arraconant, però que encara es trobaven a l’abast en la memòria de la generació més major. Què faríem nosaltres ara davant una situació semblant?

< ?php if(function_exists(“Post2PDF”)) Post2PDF(); ?> Imprimir (pdf)