cròniques ultralocals

"La Sagrada Família", Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç
“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall
Monòver-Chagall

Enllaços:

Altres fonts:

  • Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

@ Compartir

planisses

Foto: Les planures de Planisses amb el Maigmó al fons

Hui hem pogut fruir, de la mà de l’amic Vicent Brotons, d’una bona llesca del món valorià: Planisses. Aquí teniu un àlbum de fotos i els textos que hem anat llegint durant la passejada, al blog del mateix Brotons.

També us deixe un article de Juan Antonio Micó Navarro sobre la relació d’Enric Valor amb Penàguila i Planisses, publicat al blog de l’Asociación Alicante Vivo:

Per a saber més coses de Planisses i d’Enric Valor, és ¡mprescindible la lectura del llibre El mas de Planisses (7 i Mig Edicions) de Josep Valor, nebot de l’escriptor de Castalla.


@ Compartir

Foto: Rellotge parat i llibres en una tauleta de nit

 

El 23 d’abril baixe a la biblioteca Alberto Navarro d’Elda. Una magnífica biblioteca construïda en l’edifici rehabilitat de l’antic col·legi Padre Manjón. Una biblioteca, deia, magnífica, és a dir, amb molta llum natural, molt d’espai, molt de silenci i molts llibres (seixanta mil, per a dir-ho clar) i tot en ple centre urbà.

La construcció de la biblioteca, inaugurada poc abans de les eleccions municipals, no va impedir, en canvi, que el govern socialista perdera el poder de manera precipitada i contundent (13 regidors per al PP). Però no pretenem ara establir cap relació de causa-efecte entre el foment de la lectura i les derrotes electorals, sinó entre el silenci, la soledat i l’acte de llegir.

“Silenci i soledat” és el que vaig respondre quan la presentadora de l’espai radiofònic de la SER, que emetia des de la secció infantil de la biblioteca municipal un programa especial dedicat al Dia del Llibre, em va demanar per les condicions que fan possible la lectura.

Una resposta gens original, cal dir-ho per endavant. Aquests han sigut els requisits per a la lectura des que Sant Ambròs llegia mentalment les pàgines del seu còdex. Una manera de llegir que va deixar sorprés Sant Agustí, que només coneixia la lectura en veu alta. Les biblioteques plenes de murmuris de lectors parlants es van omplir, amb el pas dels segles, d’ulls lectors i les cordes vocals descansaren: “escucho con mis ojos a los muertos”, deia Quevedo.

Pascal sentencià que la capacitat per a la fruïció serena del silenci i de la soledat era una marca de bona instrucció i que tots els mals dels humans provenien de la incapacitat d’estar-se una hora tots sols en la seua cambra. Quevedo parla de les bondats de la lectura en un sonet que el situa en el retir i la pau del desert de la Torre de Abad, ben lluny de la cort.

Silenci i soledat… Quan els tenim? Els adults que es queixen que els joves no lligen, lligen ells? En quin lloc dels nostres pisos disminuïts? En quin moment de les nostres jornades atapeïdes?

S’hi referia dissabte Vicente Verdú en un article publicat en El País. Amb la seu estil oracular, situava la lectura en els cornials de la vida, en les orellades de l’existència: abans de dormir, quan encara no s’han despertat els xiquets, entre el café i l’hora de l’eixida de les escoles, quan ens jubilem, quan arribaran les vacances, en una convalescència benèvola. “No hay ocasión, pues, para complacerse en los libros literarios o en los libros del saber, ni tampoco para confiar en su ventaja utilitaria.”, reblava l’elxà.

El moviment de l’slow food hauria de tenir la seua versió llibresca, un convivium per a la “lectura lenta”, per a la reptiliana digestió de contundents, colesteròliques i nutritives menges literàries: envitricollades trilogies, novel·les-riu selvàtiques, volums celluts, interminables poemes èpics, poemaris introspectius, densíssims tractats filosòfics, reconcentrades narracions metaliteràries i autoreferencials.

 

Enllaços:


@ Compartir

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme. Ell, el darrer dels hippies rodamons del seu temps, abandonava el nomadisme. L’abandó del nomadisme no va significar en cap cas una retirada ideològica o una reconversió als preceptes del sentit comú domesticat. Amador no ha seguit, com altres membres de la seua classe, una trajectòria parabòlica d’anada i tornada. Tornada, en molts casos, a l’ultramuntanisme més recalcitrant o a un incert eclecticisme impossible que pretén una síntesi interessada dels extrems.

Va crear la colla dels Dimonis de la Ceba, és membre actiu de l’associació cultural Alacant, deperta! i de la Mesa de Carnestoltes i ara està embarcat en horts urbans ecològics (Terratrèmol), cooperatives de productes naturals (Mercatrèmol) i bancs de temps (Almatroque).

Descendent de la nissaga dels Navarro, industrials monovers que fundaren la fàbrica Jabón Sol, va recuperar la llengua dels seus avantpassats i va fundar un grup de folk: Nosaltres i la gent, que va debutar l’any 1972 al Jema, com molt diligentment informa Paco Corbí al seu documentadíssim, interessant i divertit: Vas ballar en les Moreres?

Tal i com apunta Paco, els components d’aquest grup, a diferència de la resta, no eren d’origen obrer, sinó “fills o néts d’empresaris o funcionaris de la classe alta o mitjana-alta”. Al final, els pares es van conxavar, van repartir els artistes per diversos internats i l’aventura musical de Nosaltres i la gent se’n va anar a pastar fang. Però, malgrat els contratemps, Amador hi perseverà.

Es féu nòmada i així va vore passar les estacions des de la seua furgoneta. I de les estacions, cap altra com l’estiu. L’estiu és l’estació d’aquest llibre. L’estació solar en què brunzeixen les abelles, salmodien les xitxarres, rauquen les granotes, dansen els donyets, s’amaguen els gripaus i saltironegen els familiars al clar de lluna.

Sí, el llibre d’Amador és un llibre solar que rememora, des de dalt de la Sénia del parc d’atraccions, els personatges que passaven per la seua paradeta d’artesania instal·lada a la vora de qualsevol revetla pobletana en un o altre llogarret perdut de l’Espanya feréstega.

La paradeta d’Amador era el parallamps que atreia la persona humana necessitada d’algú que escoltara per primera vegada el relat mastegat i tornat a mastegat a la barra del baret de la plaça Major mentre els parroquians el senten com una pluja insistent que primer va despertar la curiositat, després l’admiració, més avant l’enuig i ja, per fi, la indiferència.

Pels catúfols de la sénia pugen i baixen també d’altres nòmades, companys d’aventura, extraviats com ell pels camins polsosos, les carreteres enclotades o les pistes encimbellades que duen a les festes majors de pobles remotíssims de la serra de Terol, les asprositats de la Manxa o les planes esteses, melangioses i aterrades de la Franja. Follets posseïts per una quimera que es retroben a les fondes, les replacetes, els vorals, els tancats: Esplà, Natalio, Los Batzer, Mustafà, José i Agustín, els maletillas, el Rotos…

La Sénia. La sénia d’Amador és Tot: roda del temps, roda de la fortuna, roda-de-la-fugoneta-d’Amador, roda que roda el molí de les oracions tibetà que recita el seu mantra circular, cilíndric, roda el disc de la màquina que m’escriu aquest post, roda el petit mandala còsmic que sóc jo i tota la resta, la munió d’estels en el firmament i la taula on escric i la cadira on sec i jo que girem com tot: sínia, roda i mandala.

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme…

Enllaços:


@ Compartir

El proper divendres 19 d’octubre, a les 20′30h. el filòleg i escriptor Orland Verdú presentarà, al Forn Cultural de Petrer, el llibre del rondallaire Leandre Iborra, “Contalles del laberint”.

L’obra recull unes contarelles populars de tradició oral recreades literàriament a la manera d’Enric Valor. Dues d’aquestes contalles tenen com a protagonista el besavi del presentador, el tio Orland, de Petrer. El llibre l’ha il·lustrat l’artista petrerí Ignasi Amat.

Poc abans de l’acte, a les 20h., i al mateix lloc s’inaugura l’exposició “Sendes i carenes d’Enric Valor” preparada per la Federació Escola Valenciana.


+gran


Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map - Tagzania


@ Compartir