cròniques ultralocals

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme. Ell, el darrer dels hippies rodamons del seu temps, abandonava el nomadisme. L’abandó del nomadisme no va significar en cap cas una retirada ideològica o una reconversió als preceptes del sentit comú domesticat. Amador no ha seguit, com altres membres de la seua classe, una trajectòria parabòlica d’anada i tornada. Tornada, en molts casos, a l’ultramuntanisme més recalcitrant o a un incert eclecticisme impossible que pretén una síntesi interessada dels extrems.

Va crear la colla dels Dimonis de la Ceba, és membre actiu de l’associació cultural Alacant, deperta! i de la Mesa de Carnestoltes i ara està embarcat en horts urbans ecològics (Terratrèmol), cooperatives de productes naturals (Mercatrèmol) i bancs de temps (Almatroque).

Descendent de la nissaga dels Navarro, industrials monovers que fundaren la fàbrica Jabón Sol, va recuperar la llengua dels seus avantpassats i va fundar un grup de folk: Nosaltres i la gent, que va debutar l’any 1972 al Jema, com molt diligentment informa Paco Corbí al seu documentadíssim, interessant i divertit: Vas ballar en les Moreres?

Tal i com apunta Paco, els components d’aquest grup, a diferència de la resta, no eren d’origen obrer, sinó “fills o néts d’empresaris o funcionaris de la classe alta o mitjana-alta”. Al final, els pares es van conxavar, van repartir els artistes per diversos internats i l’aventura musical de Nosaltres i la gent se’n va anar a pastar fang. Però, malgrat els contratemps, Amador hi perseverà.

Es féu nòmada i així va vore passar les estacions des de la seua furgoneta. I de les estacions, cap altra com l’estiu. L’estiu és l’estació d’aquest llibre. L’estació solar en què brunzeixen les abelles, salmodien les xitxarres, rauquen les granotes, dansen els donyets, s’amaguen els gripaus i saltironegen els familiars al clar de lluna.

Sí, el llibre d’Amador és un llibre solar que rememora, des de dalt de la Sénia del parc d’atraccions, els personatges que passaven per la seua paradeta d’artesania instal·lada a la vora de qualsevol revetla pobletana en un o altre llogarret perdut de l’Espanya feréstega.

La paradeta d’Amador era el parallamps que atreia la persona humana necessitada d’algú que escoltara per primera vegada el relat mastegat i tornat a mastegat a la barra del baret de la plaça Major mentre els parroquians el senten com una pluja insistent que primer va despertar la curiositat, després l’admiració, més avant l’enuig i ja, per fi, la indiferència.

Pels catúfols de la sénia pugen i baixen també d’altres nòmades, companys d’aventura, extraviats com ell pels camins polsosos, les carreteres enclotades o les pistes encimbellades que duen a les festes majors de pobles remotíssims de la serra de Terol, les asprositats de la Manxa o les planes esteses, melangioses i aterrades de la Franja. Follets posseïts per una quimera que es retroben a les fondes, les replacetes, els vorals, els tancats: Esplà, Natalio, Los Batzer, Mustafà, José i Agustín, els maletillas, el Rotos…

La Sénia. La sénia d’Amador és Tot: roda del temps, roda de la fortuna, roda-de-la-fugoneta-d’Amador, roda que roda el molí de les oracions tibetà que recita el seu mantra circular, cilíndric, roda el disc de la màquina que m’escriu aquest post, roda el petit mandala còsmic que sóc jo i tota la resta, la munió d’estels en el firmament i la taula on escric i la cadira on sec i jo que girem com tot: sínia, roda i mandala.

Fa deu anys Amador Navarro va penjar les claus de la furgoneta. S’havia convertit al sedentarisme…

Enllaços:

El proper divendres 19 d’octubre, a les 20’30h. el filòleg i escriptor Orland Verdú presentarà, al Forn Cultural de Petrer, el llibre del rondallaire Leandre Iborra, “Contalles del laberint”.

L’obra recull unes contarelles populars de tradició oral recreades literàriament a la manera d’Enric Valor. Dues d’aquestes contalles tenen com a protagonista el besavi del presentador, el tio Orland, de Petrer. El llibre l’ha il·lustrat l’artista petrerí Ignasi Amat.

Poc abans de l’acte, a les 20h., i al mateix lloc s’inaugura l’exposició “Sendes i carenes d’Enric Valor” preparada per la Federació Escola Valenciana.


+gran


Forn Cultural (Petrer-Les Valls del Vinalopó) map – Tagzania

El divendres 4, a les 12 hores, a la Casa de la Cultura de Monòver, es presenta la traducció al català de llibre d’Azorín Agenda. La traducció ha anat a càrrec d’Emília Martínez, tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Monòver. L’edició l’han patrocinada l’Ajuntament de Monòver i la Caja de Ahorros de Mediterráneo (CAM), propietària dels drets d’autor de l’escriptor monover i gestora de la Casa-Museu Azorín de Monòver, situada a la casa pairal de la família Martínez Ruiz. Tal i com ocorre en la primera edició de la Biblioteca Nueva, el volum azorinià anirà il·lustrat amb fotografies; si l’any 59 eren obra de Pepe Caneu, en aquesta ocasió procedeixen dels arxius de la Casa-Museu Azorín, Rafael Poveda i la impremta Viuda de Manuel Vidal.

Aquesta és la primera traducció al català d’una obra de l’escriptor, una obra d’estampes monoveres escrita en la seua darrera etapa vital, l’any 1959. Com diu la dedicatòria:

Este es un libro íntimo; es una Agenda; es un libro para mí. No voy yo, naturalmente, a ponerle el mismo título que Marco Aurelio al suyo. Consigno aquí muestras de cariño y -muy pocas- de desvío. Considérese -y no otra cosa- el deseo vehemente de concentración, depuración, al término de tantas experiencias literarias, al término de una vida.

Azorín.

Madrid, 1959

Ryszard Kapuscinski

Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida
. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

Saló de lectura. Entrevista a R. Kapuscinski (2005-2006)

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.

L’escriptor valencià Ferran Torrent participarà el dijous en una xarrada-col·loqui que porta per títol El món de la literatura. L’acte tindrà lloc a les 20’30 h. a la Sala d’Actes de Caixapetrer.

En el vídeo que teniu a continuació Torrent parla de la seua darrera novel·la, Judici final, que tanca la trilogia sobre la societat valenciana formada per Societat limitada i Espècies protegides; també opina sobre la situació política valenciana (…abans del pacte EUPV-Bloc) i sobre altres qüestions relacionades amb el món literari i els seus quefers com a escriptor.