La darrera publicació del CEL (Centre d’Estudis del Vinalopó) ja s’ha posat a la venda a les llibreries de la comarca. El volum, coordinat per Tomàs Pérez, inclou, tal i com avançàvem fa unes setmanes, un total de set treballs que repassen un conjunt vastíssim d’obres hidràuliques de diferents èpoques i estils.

Les construccions estudiades ocupen un espai de molts quilòmetres quadrats, des de la rambla de Puça, en les faldes del Sit, fins a Orito i les estribacions de la serra de Tabaià, a Elx; des de la serra del Cavall al Carxe. La tipologia dels elements hidràulics també és molt variada: aljubs, basses, llavadors, rafes, boqueres, aqüeductes, pantans, molins, banys, ponts, séquies, partidors, assuts, parats, pous, brolladors, fonts, canals… Tots els elements apareixen fotografiats i en conjunt s’apleguen un total de 133 il·lustracions en color. La suma dels pobles estudiats comprén un bon bocí del recorregut del Vinalopó i de les rambles adjacents, des del pantà d’Elda a Elx: Petrer, Elda, Monòver, el Pinós, Novelda, Montfort i Asp.

Cal destacar del volum el seu caràcter divulgatiu alhora que rigorós. S’ha evitat caure en el patracol per a especialistes, carregat de notes a peu de pàgina i de bibliografia. Així, les referències s’arrepleguen al final sota l’epígraf, no de “Bibliografia”, sinó de “Bibliografia general, per a saber-ne més”. La maquetació també ha pretés un acostament al lector mitjà; s’ha optat així pel cos de lletra gran, les il·lustracions en colors de format mitjà-gran, la distribució del text a dues columnes i unes dimensions més acostades a la revista que al llibre. Tal vegada es troba a faltar un glossari de termes especialitzats i un índex onomàstic i toponímic. En aquest darrer cas es compensa amb un mapa de situació que obri cada capítol i que permet situar-se geogràficament abans d’encetar la lectura.

Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó enceta una nova línia de publicacions del Centre d’Estudis Locals del Vinalopó: Punt d’Encontre, Col·lecció d’Investigació sobre Cultura Popular i Patrimoni. La intenció d’aquesta col·lecció és l’estudi i la divulgació del patrimoni comarcal. En aquest cas, el patrimoni hidràulic, un llegat de gran bellesa i seriosament amenaçat a tots els nostres termes municipals, on per cada construcció restaurada n’hi ha deu caent-se. O com diu la cita destacada en la portada: “Els nostres paratges amaguen racons inèdits d’estructures arquitectòniques inigualables.”

A Monòver el llibre es pot adquirit a la llibreria Martínez (a ca Paco). Els interessats es poden posar en contacte amb el CEL escrivint a l’apartat 178 de Petrer (03610),

Índex de l’obra:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español

Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols” (Saix) map – Tagzania

El dossier central s’acompanya dels habituals apartats “Vària” i “Documenta”, el primer recull cinc estudis de temàtica variada i el segon un estudi sobre documents. Finalment, el volum es tanca amb la secció de ressenyes. El sumari és aquest:

Dossier: 150 anys del tren

• El ferrocarril en el origen de la modernización económica del Vinalopó. Gabino Ponce
• Inauguración del ferrocarril en Villena. Ramón Belda
• El tren en Sax: 150 años de historia. Vicente Vázquez
• El ferrocarril y el avance de la industria eldense. José Luis Bazán
• El ferrocarril en Novelda. Inicios y desarrollo. David Beltrá, Francisco J. Lucas i José Ramón Ortega
• La estación de Novelda y sus ferroviarios. José Ramón Ortega, David Beltrá, Francisco J. Lucas

Vària

• L’ensenyament en valencià a les Valls del Vinalopó. Pascual Chulià
• Fitonímia i etnobotànica de Crevillent. Vicent Josep Pérez
• Evolución arquitectónica de la iglesia parroquial de Aspe (1650-1737). Cecilio Martínez
• Ascenso y consolidación social de las familias poderosas de Villena (siglos XVII-XVIII). José Azorín
• Árboles y montes del Vinalopó i l’Alacantí a mediados del siglo XVIII. José Ojeda

Documenta

• Públic i privat. Dispersió de protocols notarials de les comarques del Vinalopó (1249-1499). Miguel Ángel González

Presentació:

30 de novembre, a les 20’30 h. al Centro de Estudios y Archivo Histórico Municipal “Alberto Sols”, c/Major, 30 (Saix)

Més detalls de l’obra…

El Centre d’Estudis del Vinalopó acaba de publicar el llibre Arquitectures tradicionals de l’aigua a les Valls del Vinalopó. Es tracta d’un recull d’estudis sobre els sistemes de reg de la comarca i les construccions que transportaven l’aigua. Aquesta obra és la primera publicació d’una nova col·lecció del CEL que s’anomenarà “Punt d’Encontre”. El llibre ha comptat amb el patrocini de la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Petrer i l’Institut Ramon Muntaner. La presentació de l’obra es farà el dia 22 de novembre, a les 20’30 h., al Centre Cultural de Petrer.

El sumari és aquest:

0. Presentació

1. El Pinós i l’Alguenya, hidràulica a l’ombra del Carxe, Clara Pérez Pérez

2. Monòver, microsistemes d’un extens terme, Tomàs Pérez Medina

3. Elda, arquitectures vora el riu Vinalopó, Tomàs Palau Escarabajal i Emilio Gisbert Pérez

4. Petrer, el camí de la rambla de Puça, Fco. Javier Jover Maestre i Tomàs Pérez Medina

5. Novelda, el ventall de la Séquia Major, David Beltra, José Ramón Ortega i Tomàs Pérez

6. Montfort, obres hidràuliques disperses, Miguel Ángel González i Tomàs Pérez

7. Asp, aqüeductes sobre el riu Tarafa, Gonzalo Martínez Español

Entrades relacionades:

• Aqüeductes de Monòver

En els darrers mesos, dues publicacions comarcals ens acostaven d’una manera dramàtica a la guerra civil i a la postguerra immediata, es tracta, per una banda, d’Un tiro de gracia, d’Emilio Pérez, editat per l’Ajuntament d’Elda, i per l’altra, de Prisioneros de guerra, de Vicente Belmonte, publicat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó amb la col·laboració de l’Ajuntament de Petrer. A aquestes dues s’afig l’edició, fa un any, dels apunts autobiogràfics de Joan Gosalbes a càrrec de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. Tres publicacions locals, tres relats autobiogràfics, tres narracions extremes.

Un tiro de gracia

Emilio Pérez relata en primera persona autobiogràfica una experiència vital situada en els límits, en les fronteres de la vida i de la mort, del bé i del mal. Emilio va viure en directe i en primer pla els primers episodis de la revolta obrera d’Elda en els mesos següents a l’alçament militar: l’assetjament de la caserna de la guàrdia civil per escamots d’obrers armats i l’execució al mig del carrer Jardines dels guàrdies del destacament d’Elda; l’enderrocament de la església de Santa Ana; les col·lectivitzacions; l’execució de familiars i coneguts… L’any 38 el mobilitzen i algú fa perquè el col·loquen en primera línia de combat. Aquí viurà en primera persona les hores finals de l’Exèrcit Popular i es beurà, tot d’un glop, el calze de fel que dóna títol al llibre.

El relat d’Emilio Pérez es troba cernut, passat per un sedàs finíssim. No hi ha en la seua escriptura esperit de revenja, ni rancúnies somortes, és una història de perdedors; tots ho són: els familiars executats pels escamots de milicians, ell mateix, sospitós en els dos bàndols, en un, per les seues creences religioses i en l’altre simplement per ser un soldat en primera línia de combat. És una història amb una forta tensió emotiva, una narració que conté un nervi ocult que tiba, un tirant d’acer que la manté tensa per davall d’una prosa continguda, per sota d’un relat, com deia, d’emocions tamisades i d’un ritme narratiu que embolica el lector i el manté amb l’alé contingut fins a la darrera pàgina.

La història d’Emilio Pérez va tenir, com totes les que ocupen aquesta ressenya col·lectiva, la seua particular peripècia editorial. Mantinguda durant dècades en les cambres altes del record, al final del seu recorregut vital, Emilio Pérez sent la necessitat de contar la seua vivència extrema, l’escriu i l’edita de manera casolana. El relat autobiogràfic corre de mà en mà, fins que un lector manifesta a l’alcalde Juan Pascual Azorín l’interés del text. Així és com enguany l’Ajuntament d’Elda ha editat Un tiro de gracia en una edició com cal i, a més més, revisada i ampliada per l’autor. Una lectura, doncs, molt recomanable.

Prisioneros de guerra

En aquest cas ens trobem davant d’una narració totalment autobiogràfica que arreplega en un motle novel·lístic el record terrible de la repressió franquista en els anys que van seguir a la derrota de la República. Helios és el nom fictici que encobreix la identitat de l’autor, Vicente Belmonte.

La família de Vicente Belmonte provenia de Monòver i tenia una coveta i unes terres a l’Alguenya, on va morir fa ara 12 anys. De jove va emigrar a Elda i es va posar a treballar de sabater. S’havia format de manera quasi autodidacta, assistia a acadèmies nocturnes on va fer cursos de comptabilitat, mecanografia, taquigrafia… Com a membre destacat de la CNT comarcal es va encarregar de la gestió d’una empresa col·lectivitzada de Monòver, precisament l’espai on arranca la narració. Com el protagonista, a l’acabament de la guerra civil, va intentar escapar a través del port d’Alacant, però va fer tard i el van capturar.

La de Belmonte és, com la d’Emilio Pérez, una experiència vital situada en els extrems. Ara és l’infern de les presons franquistes contat servint-se de l’empara de la ficció de no-ficció, com diuen els anglosaxons, és a dir, de l’experiència personal enformada en el motle de la novel·la. Helios, trasumpte de Belmonte, que va ser, com el protagonista de la seua novel·la, un dirigent destacat de la CNT de la comarca, no arriba a temps d’embarcar-se al port d’Alacant i segueix la mateixa sort que tants d’altres presos de Franco. Va a parar al camp dels Ametlers d’Alacant, primer, i a la plaça de Bous després. Uns dies en llibertat i de nou a la presó, ara a Monòver. La presó de Monòver (que estava a l’antic claustre dels Caputxins, on estava també el safareig o llavador públic, al costat del Convent i en el lloc on ara s’alça el mercat), es descriu amb tota classe de detalls. La novel·la continua amb el descens del protagonista als cercles infernals de les presons franquistes; es tracta d’un relat escrit des de la boca del llop, un relat en què els adjectius esdevenen mitjans expressius limitadíssims. Un testimoni més de l’estremidor malson de la repressió franquista.

El mecanoscrit de Prisioneros de guerra havia recorregut algunes instàncies abans que el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Petrer, es fera càrrec de la seua edició. L’original es trobava en mal estat i ha calgut una minuciosa faena editorial de la qual s’han ocupat Mari Carmen Pérez i Manuel Hidalgo. Tots dos es van implicar tan emotivament en la reconstrucció del text, que durant el treball es veien obligats a parar a causa del dramatisme que destil·laven els passatges de la novel·la que anaven llegint

L’original estava en poder del fill de Vicente Belmonte, Fernando, que va ser regidor d’Esquerra Unida a Petrer, membre del PCE, i que actualment exerceix com a metge naturòpata. De Vicente Belmonte es conserven altres novel·les inèdites de la guerra civil. Durant la llarguíssima postguerra va evolucionar des de posicions anarquistes inicials cap al comunisme i es va acostar al PCE.

Joan Gosalbes o els avatars d’un anarquista callosí

No menys estranyes han sigut les peripècies que han seguit les memòries del cenetista callosí Joan Gosalbes abans de prendre la forma de llibre. Localitzat de primer al Casal Jaume I d’Alacant, l’original va passar a mans de l’alacantí Lluís-Xavier Flores, el qual, en vore que es tractava d’un autor callosí i estaven escrites en valencià, va contactar amb el també callosí i filòleg Vicent Beltran. Durant el procés de recerca previ a l’edició es va recuperar una segona versió i amb els dos textos es va preparar el llibre Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat.

Gonsalbes va ser secretari de la CNT de Callosa i va fundar amb altres companys el centre llibertari Ateneu de la Joventut. Gosalbes conta les activitats que feren: muntaren una biblioteca, organitzaren cursos d’esperanto i de valencià, se subscriviren a publicacions diverses, algunes en valencià. Es relaten també les col·lectivitzacions que es dugueren a terme durant la guerra i la fugida cap al port d’Alacant on va poder embarcar en el famós Stanbrook, que el portaria a Algèria. El relat s’estén als seus anys en un batalló de treball francés al Sahara i el posterior assentament de l’autor a Algèria. Són interessants les pàgines que dedica a l’emigració callosina, i valenciana en general, a Algèria i la posterior fugida quan la colònia francesa s’independitza de la metròpoli. Resulten d’interés també les dades dels callosins morts durant la guerra al front, els represaliats i els exiliats, o les pàgines que dedica a la revolta dels anarquistes de Barcelona els dies següents al 18 de juliol, que Gosalbes va viure en directe.

El llibre es completa amb records de persones, festes i costums de Callosa i amb un recull de malnoms callosins.

Una característica rellevant d’aquestes memòries és que es van escriure en valencià. L’autor havia començat a alfabetitzar-se en la seua llengua a l’Ateneu de la Joventut seguint per correspondència els cursos de Lo Rat Penat. Tornat al País, concretament a Alacant, es matricula als cursos Carles Salvador que organitzava Acció Cultural del País Valencià. Sensible cap a la recuperació dels usos formals de la llengua, arriba a escriure una carta en valencià al consistori callosí en plena dictadura franquista demanant dades sobre soldats morts en combat, persones tancades en presons, afusellades o indultades. Tot un caràcter.

Fitxes completes

• Emilio Pérez, Un tiro de gracia, Ayuntamiento de Elda, Elda, 2007.
• Vicente Belmonte, Prisioneros de guerra, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, Petrer, 2007. Contacte: El llibre s’ha distribuït per les llibreries de la comarca. Si algun lector desitja més informació pot dirigir-se al CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).
• Joan Gosàlves, Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (edició de Francesc X. Flores i Vicent Beltran), Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, 2005. Contacte: Casa Municipal de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” en horari d’oficina; telèfon: 96 588 09 46; Carrer Sellesos, 5-7, 03510 CALLOSA D’EN SARRIÀ (la Marina Baixa — País Valencià)

Imprimir (pdf)

El divendres 4, a les 12 hores, a la Casa de la Cultura de Monòver, es presenta la traducció al català de llibre d’Azorín Agenda. La traducció ha anat a càrrec d’Emília Martínez, tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Monòver. L’edició l’han patrocinada l’Ajuntament de Monòver i la Caja de Ahorros de Mediterráneo (CAM), propietària dels drets d’autor de l’escriptor monover i gestora de la Casa-Museu Azorín de Monòver, situada a la casa pairal de la família Martínez Ruiz. Tal i com ocorre en la primera edició de la Biblioteca Nueva, el volum azorinià anirà il·lustrat amb fotografies; si l’any 59 eren obra de Pepe Caneu, en aquesta ocasió procedeixen dels arxius de la Casa-Museu Azorín, Rafael Poveda i la impremta Viuda de Manuel Vidal.

Aquesta és la primera traducció al català d’una obra de l’escriptor, una obra d’estampes monoveres escrita en la seua darrera etapa vital, l’any 1959. Com diu la dedicatòria:

Este es un libro íntimo; es una Agenda; es un libro para mí. No voy yo, naturalmente, a ponerle el mismo título que Marco Aurelio al suyo. Consigno aquí muestras de cariño y -muy pocas- de desvío. Considérese -y no otra cosa- el deseo vehemente de concentración, depuración, al término de tantas experiencias literarias, al término de una vida.

Azorín.

Madrid, 1959

El passat 1 de desembre Ultralocàlia complia un any. Un any és el temps que a la blogosfera separa un blog circumstancial, amb data de caducitat, d’un projecte que arriba per a quedar-se i convocar lectors. Ultralocàlia ha passat el període de prova i ja podem considerar que ha entrat en societat.

He aprofitat l’aniversari per a posar al dia el mecanisme i canviar l’aparença. La capçalera continua tenint com a referent la Torre, ara siluetejada en la línia de cel monovera. Una línia de cel vista de d’un punt no massa convencional en les vedute de Monòver i dels pocs encara no interferits o malmesos per edificis inconvenients. Es tracta d’una panoràmica obtinguda des de dalt de la Teulera, amb la volta de l’Església a l’esquerra i el Castell amagat darrere de la Goleja.

El tractament de la imatge amb una textura lleugera de llenç, és un homenatge als pintors que han plasmat el nostre poble des del Palera (l’estudi de pintura derrocat que s’aprecia a la dreta de la capçalera).

Aguardem que el canvi no marege massa al principi i que els lectors troben el que busquen: ara la barra lateral s’ha alliberat dels textos de presentació i la pàgina de contacte, que han passat a la part superior de la capçalera. El calendari ultralocal ha pujat més amunt i l’enllaç de retorn a la portada ja no és el nom del blog, sinó la paraula “inici”.

199 entrades, 57 comentaris i 17 temes després, continuem la marxa. Gràcies per la companyia.

Vivir en Elda va aparéixer durant la transició i seria el cosí germà elder i castellà del nostre El Veïnat que, encara que entreverat, no ha acabat de castellanitzar-se del tot. Vivir en Elda, com El Veïnat, omplia d’aire fresc el panorama resclosit de les publicacions locals i venia per calmar la set d’informació, de participació ciutadana i de ganes d’expressar-se que el personal havia acumulat durant els darrers anys de la dictadura.

Ara bé, si em permeteu, el mèrit absolut se l’emporten, en aquest ordre, Valle de Elda (un setmanari que porta 50 anys publicant-se, tot i ser el fruit de la iniciativa particular!) i Alborada. 50 anys són molts anys (podríem parlar dels 56 anys del Programa de Festes nostre, que també en són un cabàs). L’anuari Alborada celebra, doncs, aniversari i ho fa publicant el seu cinquanté número acompanyat d’un CD extraordinari que conté en format PDF tots els exemplars de la revista. Si amb això no n’hi ha prou, també afig un DVD de curtmetratges que recull els films guanyadors de les 6 primeres edicions de la mostra “Cortos de aquí”, organitzada per l’Asociación Arrebufo. I tot per 7 €.

La biografia d’Alborada es desplega en dues etapes que tenen com a frontissa l’any 1984. La primera etapa (1955-1983) es caracteritza pel voluntarisme d’un grup d’entusiastes que es relleven per a dur endavant el projecte de la publicació: Alberto Navarro fins a 1967; i Ernesto García Llobregat, amb la col·laboració de José Miguel Bañón i Joaquín Planelles, des d’aquest any i fins al 1983. En aquest moment es tracta d’un programa de festes tal i com el coneixem a Monòver: l’editava la comissió de festes, apareixia cada setembre amb motiu de la celebració de les festes majors d’Elda, contenia el programa d’actes i molta publicitat. D’aquesta etapa conserva encara el nom fester i ple de ressonàncies coeteres: Alborada.

A partir de 1984 l’Ajuntament d’Elda proposa de fer un altre tipus de publicació, més d’investigació i sense contingut religiós. Aquestes condicions fan que abandonen el projecte els coordinadors i comença una nova etapa. Alborada serà a partir d’ara un anuari d’estudis i investigació, sense contingut religiós, amb menys publicitat i apareixerà poc abans de Nadal. Mentrestant, la concepció antiga de la revista la recupera la revista Fiestas Mayores, editada per la Cofradía de los Santos Patronos que reprén el format de programa de festes i centra el seu interés en les celebracions religioses de la localitat.

En l’actualitat Alborada l’edita l’empresa municipal d’informació EMIDESA i continua lluitant, com totes les publicacions municipals, per mantenir el nivell de qualitat i la independència. Debatent-se, doncs, entre la voluntat de rigor científic i l’amenitat, entre la publicació de l’article erudit i l’escrit de circumstàncies, l’anecdotari local i l’escrit literari. No deixar fora quasi ningú, sense rebaixar el nivell. Difícil. I al final, la independència del poder local: la creació d’una fundació o patronat independent sembla ser la solució que estan estudiant.

Els 50 números d’Alborada contenen informació sobre alguns temes que ens interessen (autors monovers, història comarcal, llengua ultralocal…) que en un altra entrada provaré de ressenyar.