El taronger se’m mostra descompost en una quadrícula verda que fragmenta la seua verdor lluenta. Fulles encreuades. La merla voldria ser rossinyol.

És més densa la vesprada en aquest dia festiu fet d’absències imprevistes i doloroses. Un Sant Josep humit, bromós, que em trasllada a d’altres. Eixamorada d’enyor la pensa s’envola.

Primer quadre. Una rebotiga del carrer Bouero, darrere del taulell d’una vella tenda de comestibles, la tenda que va ser de Barbereta i que ara és de Remediet, sa mare de Pepín, s’agüela de Jose. És la vespra i la família frig els bunyols al costat de la foraca. Hi regna una joia humil, feta d’escalfors antigues, de ritus tribals, d’aromes esfumats.

Segon quadre. Tenim tretze anys. Hi ha una eufòria nova, inèdita, primerenca en el nostre pas apressat mentres anem a casa de Jose, on menjarem bunyols de carabassa que ha fet Carmencita, sa mare, la dona de Pepín.

La merla a males penes modula la seua flauta fosca. Els núvols passen baixos, espessos, grisos. La terra exhala un alé fred.

L’instant s’atura en la punta d’aquesta fulla que tremola dins un quadre repetit.

El meu germà empelta la prunera. El meu germà talla, amb dues tisorades concretes, dues rametes de la prunera bona. Són dues rametes curtes, plenes de borrons a punt d’esclatar.

A continuació s’agimpona davant la prunera borda de les tres branques, obri els braços de la podadora i s’abraona als mànecs. Dues mogudes, llargues i grosses com el dit gros del peu, cauen a terra.

Llavors, amb un estri afilat va polint el tall. Afila una punta de les branquetes i obri, amb un gest delicat i precís, la vora de l’escorfa. En aquests talls clava les rametes afuades. Encercla amb una veta negra, plàstica, els contorns dels talls i hi escampa una pasta protectora.

La prunera borda, mutilada, pujarà amb l’impuls de la terra la saba bona, i una renovació interior la farà apta per al fruit dolç, carnós, tendre, estiuenc.

Quedem parats damunt la terra llaurada i humida, el pare i els dos fills, el que empelta, i el que escriu.

Un gafarró refila obstinat en un caramull ocult.

Si els grecs les hagueren conegudes, les nostres randeres serien les ames dels destins humans. Executores de la Providència, portarien els cursos de les existències mortals a trobar-se, separar-se, travessar-se i fugir.

El clic-clac dels boixos seria la melodia fonamental, el ressò dels acords còsmics, el retruny ensordit, pautat, perenne, de l’esclafit primordial.

Molts fils encreuats al compàs que marquen els dits dibuixarien l’estampa d’una vida: peladilla, milano, cordeta,  sospir, coret, marquesa, medalló, cadeneta, poma, veteta, encaixet, uit, serpeta…

Randa. Ramificacions i cruïlles. Forcalls i nusos. Fractals. L’exacte atzar dels filaments creuats. Dits i boixos. Cartó i coixí. Agulla. Enteixinat de camins. Fils de temps. Entrellat de fats. Moires gregues.

[...] i els encalats
balons dels xics de tots els veïnats
desinflats entre teules; desolats,

Vicent Andrés Estellés

Anem a un gran centre comercial i el meu fill em sol·licita un baló de reglament, petit, verd, barat. Als seus ulls aquest magatzem li deu semblar la cova d’Aladí, o una versió millorada de Xauxa. Li’l compre. Li’l compre i el baló se’n va a fer companyia a l’altre més xiquetet que li van portar els avis d’un viatge i als altres dos més del meu nebot, supervivents d’algun mundial pretèrit i que han vagat com ànimes en pena per totes les regadores i rodals de l’horta de mon sogre. No fa res, és així, balons vindran…

Però no sempre va anar aixina la cosa. Quan jo era un infant, un baló de reglament era una possessió apreciada, a l’abast només d’algun privilegiat. La resta ens conformàvem amb unes pilotes de goma amb els pentàgons dibuixats que es punxaven en els rosers.

Del baló de reglament se’n tenia bona cura. Després d’un partit a l’Era Alta, a la Venta de Blai o al camp de l’Iris, quan la pilota quedava ben raspada contra aquell terra hostil i amb verdet de segadissa i llinçons, calia amanyagar-la, abraçar-la i anar passant-li la cotna d’un pernil, com al cul escaldat d’un xiquet la pomada reparadora. La pilota quedava llavors ennegrida i lluenta, ben engreixada per al pròxim partit.

Quan es descosia calia enviar-la a Alacant amb Paco el de Blai (o a ca Juanito Rompe, tapisser del carrer Segura). A la presó, els presos, per uns pocs de diners, la cosien. Després, tornava a Monòver en el camió de Transportes Limorti, amb les costures renovades i un lífting durador.

Arribaven amb una filla, del bracet d’una néta, acompanyats d’un gendre, amb crosses, amb caminadors, amb cadires de rodes, connectats a una bombona d’oxigen, damunt una ambulància.

Venien de tots els racons del barri antic. Baixaven per les costeres del carrer Sagristà, del carrer Tronc, del carrer Bartolico, havien pujat des de la Goleja. Alguns s’havien alçat del llit i hi acudien febrosos o adolorits.

A dures penes baixaven les escales del col·legi electoral i, mentre ho feien, les seues fràgils persones exhalaven una determinació aclaparadora, contundent, desafiant, que ens deixava muts.

Llavors s’acostaven a la taula amb una timidesa només superada per un sentit del deure definitiu. Se’ns plantaven al davant i de les bosses, de les solapes, de la mà d’un familiar, agafaven uns sobres que havien tancat amb bones llepades feia dos setmanes. Uns sobres que havien guardat zelosament al calaix del moble de la tele.

Alguns volien ficar ells mateixos els sobres a l’urna i fer d’aquesta acció manual una ètica, un gest íntim que no vol intermediaris. D’altres, en acabar, dubtaven un moment davant la taula, comprovaven ben bé que els seus sobres eren allà, amb els altres i llavors encara restaven un instant, com si esperaren no sabem què, un reconeixement discret, una paraula de gratitud… unes gràcies.

-Mira, Benet, mira les serres. Mira, aquella és la serra dels Molins.
-Papa, papa, i el martell?

That’s me in the corner.
That’s me in the spotlight,
Losing my religion,
Trying to keep up with you.

REM, “Losing my religion”, Out of Time (1991)

La Torre ha emmudit.

Falcitges fan garbes d’aire
amb falçons de plomes.

Una jàssina cruix.
La màquina
torna a rodar.
Una dent encaixa
en la contrària.
Baixada imperceptible

del contrapés.

Els pins de la Solana,
la torratxa dels Catalans,
trenta-nou falciots
i catorze antenes
donen voltes
en la pila del temps.

Remolí d’albercocs madurs,
blaus sullats
i cotó-en-rama antic.

La pila es buida
sense remei.

El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.

Una dona travessa una autovia amb un ramell de flors, passa els dos carrils, salta l’empara de la mitjana i s’endinsa pels baladres. Vol enganxar el ram i, mentre ho fa, s’engega el record i, amb ell, la narració. Un ram de flors és el títol d’aquest conte de Joaquim Gonzàlez Caturla publicat al recull col·lectiu Escriure el País. Aquesta imatge suggeridora i inquietat de la dona que desafia el trànsit embogit i indiferent, obri i tanca el relat d’una vida. Com altres vides arranades o trencades que s’amaguen darrere de cadascuna d’aquestes ofrenes florals que sorgeixen sobtadament en una vorada de carretera.

Aquestes vacances he rodat per carreteres murcianes i manxegues i també, aquí i allà, s’apareixien aquestes fites funeràries. En un voral, agarrades a una barrera, al costat d’un molló, un ram de flors, flors fresques, ja pansides, o definitivament mortes. De vegades en un gerro, altres voltes dins d’una botella de plàstic o, sintètiques, abraçades a un arbre, quasi eternes. Un recordatori, un senyal de dol, just en el punt en què l’ànima abandonà el cos.

A Monòver també hi ha un d’aquests memorials. Es troba en la cantonada del camp de futbol, enfront del camí de l’Escorxador. Un ram de flors i una placa de marbre. Tal vegada invisibles ja per als autòctons, no per a qui un any darrere de l’altre, canvia el ramell… durant 48 anys! “Aquí falleció en accidente Salvador Bailén Beltrán el 11-10-1959.” La placa s’ha trencat per una vora, ha superat les remodelacions que ha patit la paret on la van clavar un dia. Sempre he sabut que hi era. Ara l’he vista.

Al fotògraf Diego Caballo també el va impressionar aquest ritual. Tant, que es va dedicar durant tres anys a buscar aquestes ofrenes i a retratar-les. El resultat del seu treball és “Flores en el arcén”, una exposició de trenta fotografies en blanc i negre disparades en diferents punts quilomètrics. L’últim d’aquests punts, el punt i final, va ser el marge de la carretera on va morir el seu fill de 29 anys.

Extres:

“Flores en la carretera, “ per Sebastián Díaz, publicat a Al margen.net. Revista de Literatura (maig, 2004)