-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

i a una banda i l’altra del capçal
del seu monumental llit de canonge
hi havia una escopeta i un rosari,
(Vicent Andrés Estellés)

Fa un temps, els mobles, com les tomates, es fabricaven en el rodal. El llit d’Enrique Falcó i María Martínez, “la Senyoreta”, el van fer a Elda, a la fàbrica de la Viuda de Hipólito Juan. Aixina ho diu l’etiqueta apegada en una de les barres.

El llit d’Enrique i de María es va desgavellar al mateix temps que derrocaven la casa on havien viscut, al carrer Bouero (digueu “Bauero”). El llit d’Enrique i de María és un llit de dimensions canonicals, és a dir, de canonge o de cos i mig, unes dimensions que no deuen coincidir amb cap norma ISO. Era el llit per a dormir una persona a cor què vols o per a inserir dos germans, o una àvia i una xiqueta en els anys de les misèries i de les estretors de tota classe.

Estos llits de pi polimentat i decorats amb una marqueteria senzilla eren, als anys 20,  els llits de les classes populars, i eren els llits nupcials de les parelles modestes de Monòver.  El 29 de desembre de 1924 es van casar Benito i Pompília i van dormir en un llit com este, però de mida matrimonial. A Pompília li van posar l’habitació de casada perquè era pubilla (filla única de la casa) i la família s’ho va poder permetre fent un esforç.

Llit, tauleta amb repisa de marbre Alacant, espill i còmoda. La cambra, de pis d’algeps, disposava també d’una engrunsadora Thonet de fustes doblegades fosques i llargues com les quilles d’un catamarà, una engrunsadora vestida de loneta i amb un reposacaps dotat d’un serrell de borles que repicaven en el respatller quan t’arrunsaves. Sobre el capçal l’interruptor de pereta i el fil torçut a la vista, que ara posen,  nou, a les cases de turisme rural.

Els llits de canonge no anaven equipats de matalaps de làtex transpirable, somiers de fusta laminada, coixins de farcits i gruixuts personalitzats, ni seguien disposicions Feng Shui. Estaven compostos per un capçal i uns peus als quals es caragolaven dues barres laterals. Sobre les barres descansava el marc del somier, un somier d’enreixat metàl·lic espés i, damunt de tot, el matalap color carabasseta farcit de llana de borrego.

Qualsevol moviment sobre este artefacte per a dormir ocasionava un concert de sorolls diversos: cruixits de fusta ressequida, laments de ferros estremits, redoblaments del capçal contra la paret. Quan et gitaves es feia un clot en la llana i allà et quedaves atrapat com en les arenes de Dune. Mentrestant el corcó golós hi fa niu i va rosegant rutinària i porfidiosament la dolça fibra. Fins que un dia, una veta es bada amb un estrèpit d’ascles i pols d’acàrids, el llit se’n va al porxi i tu, a cal Japonesito.

Addenda

Classes de llits tradicionals

• José Bellvert Valls: “Arts i oficis d’antany: el matalasser”,  Tossal Gros, núm. 66, pàg. 61 (les Coves de Vinromà)

Apunts per a un estudi de la presència dels llits de canonge en la literatura catalana contemporània

• Coral romput (Vicent Andrés) (1971): “Una amable, una trista, una petita pàtria” (Versió d’Ovidi Montllor i Toti Soler) (més fragments de Coral romput interpretats per Ovidi Montllor i Toti Soler)

• Coral romput (Vicent Andrés Estellés) (1971): “Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil”

Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

• Olives de Monòver

Via Genbeta ens arriben les dades fetes públiques per StatCounter per a Europa sobre l’ús dels principals navegadors. Per primera vegada Firefox (de Mozilla, 38’11%), avança Internet Explorer (de Microsoft, 37’5%), mentre el jove Chrome (de Google, 14’5%) puja de manera notòria.

Ja feia mesos que volíem fer la nostra arreplega particular de dades de navegació al web d’Ultralocàlia.  Aprofitant les dades de StatCounter, hem recopilat el nostres percentatges d’usos dels diferents navegadors que s’han connectat a Ultralocàlia en els darrers quatre anys.

Hem agafat com a referència el mes de desembre i ens trobem amb unes dades pràcticament idèntiques a les de StatCounter per a Europa: Firefox es manté entorn del 33% (32’6%), afegint les dades de la suite Mozilla que alguns internautes utilitzen i que inclou Firefox;  Explorer experimenta una baixada espectacular de 2009 a 2010 (del 54’1 al 33’6% d’usuaris), que coincideix amb una gran pujada del navegador Chrome de Google (del 2’5 al 14%),  i amb un ascens limitat però apreciable del navegador Safari d’Apple (de l’1’8 al 3’7%).

Les causes de l’aparellament d’Explorer i Firefox, no seria un mèrit del navegador de Mozilla, sinó de la pujada de Chrome que arrapa usuaris a l’Explorer i a la circumstància que Microsoft s’ha vist obligat a deixar de forçar la presència de Internet Explorer als ordinadors amb Windows que es van vendre l’any passat a Europa.

Percentatge d’usuaris que accedeixen a Ultralocàlia segons el navegador que utilitzen:

Un monover, un grapat d’olives.
(Azorín)

Ara que al matí el vent ja talla la soca de les orelles. Ara que hi ha qui comença a parar-hi taula al davall. Ara que ja es veu qui els pentina els cabells argentats o qui els acaricia les branques atacat de roba vella o embotit en una granota de mecànic. Ara que les teles estan esteses i els dits sullats de suc d’olives i de negret de fulles, és el moment de parlar de les nostres oliveres.

Oliva de l’aigua

Oliva de pell prima. Es gasta per a trencar. Cauen molt prompte i no fan massa oli. És una oliva de baix rendiment. És de les més antigues de la zona.

Oliva gorsal (o grossal)

Oliva autòctona. En cau molta a terra i cal entretenir-se plegant-la. És una oliva grossa i fa molt d’oli. El nom és una derivació de “grossal”, de “grossa” + sufix “al”.

Oliva del raïmet

Aquesta oliva es gasta per a arreglar-la sencera, sense trencar-la, quan ja està mig madura. Té molt bon gust. L’olivera del raïmet és autòctona de Monòver.

Oliva del xangló

L’olivera fa oliva cada dos anys i en fa molta. L’arbre és gran. És una espècie autòctona, poc coneguda fora de Monòver.

Oliva blanqueta

Oliva autòctona. Té un bon rendiment. Fa un oli de color àmbar, més claret del normal. Aquestes olives no s’arreglen.

Oliva mançanilla

És una oliva que s’arregla sencera. Fa un oli de molt bon gust. Té un bon rendiment. Prové d’Onil, encara que es planta a Monòver des de fa molt de temps.

Oliva alberquina

És una oliva importada de Catalunya des de fa 15 o 20 anys,  a causa del seu bon rendiment. L’oliva és menuda i se’n fa tots els anys.

Oliva cornicabra

Oliva allargada, amb la punta corbada com una banya. L’oliva cornicabra, com la de l’aigua, s’adoba.

Oliva picual

Prové d’Andalusia. N’hi ha poca pels nostre rodal. És grossa i allargada.

Extres: Olives de Monòver (presentació de diapositives)

El pi gegant de la finca de Lacy (pronuncieu “Làcit”), abatut per una tempesta, era un arbre monumental; la washingtònia del jardí de la casa de la família Martínez Ruiz sota la qual es van retratar Azorín i Gabriel Miró (segurament l’any 1927)  era un arbre singular que la Casa-Museu va rebutjar de la manera més lamentable i que es va trasplantar a la replaceta de la Rosaleda, sense que hi conste cap placa commemorativa.

Azorín i Miró davant la washingtònia de la casa familiar de Monòver

L’any 2000 Daniel Limorti, enginyer tècnic agrícola monover, va publicar a la Revista de Festes de Monòver un catàleg d’arbres monumentals del terme de Monòver.  Entre els exemplars que va catalogar hi havia l’ailant (o porrero) que hi havia al xalet de Paola i que van tallar fa una setmana, tal i com anunciava el Grup Naturalista Heliaca al mur del seu perfil de Facebook i al blog.  Aquest arbre que, fa deu anys, tenia un perímetre de quasi dos metres i una alçària de 13 metres i mig, l’han pogut tallar perquè no tenia cap tipus de protecció.

L’any 2000, Daniel Limorti acabava el seu article demanant “que les autoritats competents” confeccionaren una normativa que protegira “de manera legal els exemplars extraordinaris amb una catalogació.” El catàleg, continua Limorti: “seria una forma eficaç de protegir-los mantenint un equilibri adequat entre els drets particulars que puguen ser afectats i l’interés de la societat en la seua conservació i gaudi. Aquest catàleg s’hauria de completar amb règims d’ajudes, prestacions i contraprestacions necessàries en cada cas per a assegurar la conservació i millora dels exemplars catalogats.”

Solar que ocupaven el xalet de Paola i l’ailant desaparegut

En els darrers anys hem pogut comprovar que l’existència de catàlegs i de proteccions (i fins i tot de legislació) no és una garantia de la salvaguarda del patrimoni: arbres, paisatges, façanes, socarrats, noms de paratges…  es troben en perill constant i el catàleg només serveix, com en aquest cas, per a fer el paper d’epitafi. Tot i això, no desistim en l’esperança, aguardem (encara) que aquesta pèrdua servisca perquè els arbres monumentals de Monòver reben la protecció adequada i puguen sobreviure, ens netegen l’aire, ens alegren la vista i es facen més monumentals encara perquè els nostres besnéts els disfruten i parlen bé de nosaltres per haver-los preservat.

Restes del tronc i del brancam de l’ailant del carrer Quarter

La descripció i la foto de l’ailant que hi feia el tècnic monover l’any 2000 és la que reproduïm a continuació (cliqueu damunt per a fer-la més gran):

Reproduïm a continuació el catàleg complet d’arbres monumentals elaborat per Daniel Limorti (Revista de Festes de Monòver, setembre, 2000, pàg. 70-77)

Fonts: La fotografia d’Azorín i Miró pertany als fons documentals de la CAM, reproduïda per Alicante Vivo.

Pàgines relacionades:

• Arbres monumentals i singulars. Observatori del Paisatge de Catalunya
• Arbres monumentals de Catalunya

Si els grecs les hagueren conegudes, les nostres randeres serien les ames dels destins humans. Executores de la Providència, portarien els cursos de les existències mortals a trobar-se, separar-se, travessar-se i fugir.

El clic-clac dels boixos seria la melodia fonamental, el ressò dels acords còsmics, el retruny ensordit, pautat, perenne, de l’esclafit primordial.

Molts fils encreuats al compàs que marquen els dits dibuixarien l’estampa d’una vida: peladilla, milano, cordeta,  sospir, coret, marquesa, medalló, cadeneta, poma, veteta, encaixet, uit, serpeta…

Randa. Ramificacions i cruïlles. Forcalls i nusos. Fractals. L’exacte atzar dels filaments creuats. Dits i boixos. Cartó i coixí. Agulla. Enteixinat de camins. Fils de temps. Entrellat de fats. Moires gregues.

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons… ni l’escorça és llisa ni els llamps van seguits.

Benoit B. Mandelbrot (1924-2010)

Primer et diuen que no sé qui que coneixes ha publicat unes fotos molt xules i que en alguna d’elles ixes tu. O potser t’han arribat al correu unes desenes d’invitacions d’amics i de familiars que volen continuar sent amics teus. O potser les invitacions eren de gent que no coneixes del tot i que et tenia a la llibreta d’adreces del seu correu electrònic, que ha carregat a orri amb tots els seus contactes.

Passen uns mesos i al final sucumbixes. T’obris un compte en el Llibre de les Cares, només per escorcollar-hi una mica, et dius. Ja fa unes setmanes que t’has enregistrat, ja acceptes les peticions d’amistat i fiques el cap (i la cullera) en els “murs” d’uns i d’altres. Abans d’adonar-te’n, ja has carregat una foto en el perfil, has penjat alguna foto i has fet públics el teu estat civil, el dia de l’aniversari i el nom de l’escola on t’arreaven calbots. En eixe moment ja estàs perdut i el Facebook serà l’excusa perfecta per a procrastinar una mica cada dia.

Facebook ha arribat, diuen, als 500 milions de comptes. Si és cert que no és l’única xarxa social de món mundial (a Xina triomfen, de la manera milionària que és habitual allà, Renn (una rèplica de Facebook), Kaixin001, Qzone i 51.com), aviat esdevindrà, si no ho és ja, el Windows, la Coca-Cola i el Google, dels webs socials.

Mentre la concentració monopolista es verifica, els dissidents alcen la veu: què pot fer una empresa amb tot eixe volum d’informació sobre els gustos, les manies, les afinitats i les tendències polítiques, espirituals o sentimentals d’un continent sencer? No és estrany que ja existisca un Dia del Donar-se de Baixa de Facebook i algunes aplicacions que ajuden en la tasca de tocar el dos de les xarxes més populars, en forma de suïcidi assistit.

Aquesta inquietud s’ha eixamplat des que s’ha conegut el “perfil” de l’amo de l’invent, tal i com el mostra David Fincher a l’acabada d’estrenar La xarxa social. I als pocs dies de l’estrena i, mentre s’escrivia aquest post, s’escampava la notícia que desenes de les aplicacions que s’executen des de Facebook havien derivat grans volums d’informació sobre els usuaris cap a empreses de publicitat, alhora que els desenvolupadors del web es defensaven dient que no passava res i que estava tot controlat.

Per si no n’hi havia prou amb la protecció de la intimitat dels usuaris, fa unes setmanes es discutia la política de tancament de pàgines que executen els administradors de la xarxa de Zuckerberg. En defensa de la pau social, del bon rotllo i de la inanitat, les pàgines denunciades es poden bandejar només que un determinat nombre d’usuaris es dediquen a marcar-les. Això ha passat amb la pàgina de la Plataforma per la Llengua, i fa una setmana amb la d’Escola Valenciana (amb el límit de 5.000 amics assolit i 1.600 “en llista d’espera”). Tanmateix, els motius que es donen serien tècnics i no ideològics: les associacions o partits han de crear una pàgina de grup i no individual, a una pàgina individual et vincules com a “amic” i li dónes accés a poca o molta informació personal; a una de grup et relaciones com a “admirador” i només hi comparteixes la foto i el nom.

Mentre la malfiança s’acreix, alguns ja s’han preparat per a la “diàspora”. Diaspora ha alliberat el codi de la seua aplicació: una xarxa social descentralitzada, en la qual casdascú sap o guarda la informació que vol compartir, en un servidor llogat o en un de propi connectat a la xarxa.

Malgrat tot, em tem que Facebook, com la Coca-Cola, perdurarà. Tant com el refresc? Qui s’atrevix a dir-ho?

[...] i els encalats
balons dels xics de tots els veïnats
desinflats entre teules; desolats,

Vicent Andrés Estellés

Anem a un gran centre comercial i el meu fill em sol·licita un baló de reglament, petit, verd, barat. Als seus ulls aquest magatzem li deu semblar la cova d’Aladí, o una versió millorada de Xauxa. Li’l compre. Li’l compre i el baló se’n va a fer companyia a l’altre més xiquetet que li van portar els avis d’un viatge i als altres dos més del meu nebot, supervivents d’algun mundial pretèrit i que han vagat com ànimes en pena per totes les regadores i rodals de l’horta de mon sogre. No fa res, és així, balons vindran…

Però no sempre va anar aixina la cosa. Quan jo era un infant, un baló de reglament era una possessió apreciada, a l’abast només d’algun privilegiat. La resta ens conformàvem amb unes pilotes de goma amb els pentàgons dibuixats que es punxaven en els rosers.

Del baló de reglament se’n tenia bona cura. Després d’un partit a l’Era Alta, a la Venta de Blai o al camp de l’Iris, quan la pilota quedava ben raspada contra aquell terra hostil i amb verdet de segadissa i llinçons, calia amanyagar-la, abraçar-la i anar passant-li la cotna d’un pernil, com al cul escaldat d’un xiquet la pomada reparadora. La pilota quedava llavors ennegrida i lluenta, ben engreixada per al pròxim partit.

Quan es descosia calia enviar-la a Alacant amb Paco el de Blai (o a ca Juanito Rompe, tapisser del carrer Segura). A la presó, els presos, per uns pocs de diners, la cosien. Després, tornava a Monòver en el camió de Transportes Limorti, amb les costures renovades i un lífting durador.