cròniques ultralocals
Presentació

UltralocàliaBenvinguts a Ultralocàlia. Ultralocàlia és un blog ultralocal. El nom parteix d’una idea de Montaigne (“Un no acosegueix el que és universal sinó a partir del que és ultralocal.”) que havia inspirat Dalí, conforme ha recordat Patrick Gifreu. En paraules d’aquest assagista i poeta nord-català, l’ultralocalisme seria un “moviment que faria del lloc un centre i una circumferència alhora, un eix del món i el món mateix.” El nom “Ultralocàlia” parteix d’aquestes premisses i les adoba amb una referència, no exempta d’ironia, al nom de la cadena de televisions locals que patrocina el grup PRISA, que es diu, justament, Localia. El sufix -àlia ha proliferat en els darrers anys i sembla que els que l’usen aspiren a insinuar al mateix temps la idea de l’adjectiu plural neutre llatí (conjunt de coses relacionades entre si, grup d’idees, de persones… de tapes, d’aigua potable…) i unes reminiscències clàssiques vagament postmodernes que voregen per a alguns l’horterada pura i simple. Ultralocàlia és, així, més que un blog local. Aspira a descobrir en allò local, en allò que pertany al nostre clar país, al nostre racó de món, un centre.

Deia Fuster en el seu pròleg al Viatge pel País Valencià que la realitat és “tremendament local”. I tant és que es tracte d’un lloc com d’un llogaret, la realitat s’imposa de manera obstinada i la resta és, per dir-ho una altra vegada a la manera del mestre de Sueca, “pura abstracció”, mal que siga amena. Estar atent a la realitat no vol dir, però, que s’haja d’esdevenir localista. El localisme i l’ultralocalisme són quasibé oposats. Si el localista mira pel forat del pany la paret que té enfront, l’ultralocal obri la porta i des del portal de sa casa contempla, fascinat, l’espectacle humà que hi discorre. L’ultralocal se sap des d’on dispara, ensenya les cartes: ni enganya, ni s’enganya.

Fa temps vaig escriure que un dels objectius que tenia com a docent era fer que els meus alumnes monovers foren capaços de descobrir la Venta de Blai de París o la Vaqueria de Manhattan, és a dir els vincles que fan del nostre racó un centre, tan centre com un altre. Així, si Dalí sostenia que l’eix del món passava per l’estació de Perpinyà, res ens impedeix a nosaltres considerar el bell mig de la plaça de la Sala com el clau que fa reballar la trompa del món.

Perpal