Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

• Olives de Monòver

Un monover, un grapat d’olives.
(Azorín)

Ara que al matí el vent ja talla la soca de les orelles. Ara que hi ha qui comença a parar-hi taula al davall. Ara que ja es veu qui els pentina els cabells argentats o qui els acaricia les branques atacat de roba vella o embotit en una granota de mecànic. Ara que les teles estan esteses i els dits sullats de suc d’olives i de negret de fulles, és el moment de parlar de les nostres oliveres.

Oliva de l’aigua

Oliva de pell prima. Es gasta per a trencar. Cauen molt prompte i no fan massa oli. És una oliva de baix rendiment. És de les més antigues de la zona.

Oliva gorsal (o grossal)

Oliva autòctona. En cau molta a terra i cal entretenir-se plegant-la. És una oliva grossa i fa molt d’oli. El nom és una derivació de “grossal”, de “grossa” + sufix “al”.

Oliva del raïmet

Aquesta oliva es gasta per a arreglar-la sencera, sense trencar-la, quan ja està mig madura. Té molt bon gust. L’olivera del raïmet és autòctona de Monòver.

Oliva del xangló

L’olivera fa oliva cada dos anys i en fa molta. L’arbre és gran. És una espècie autòctona, poc coneguda fora de Monòver.

Oliva blanqueta

Oliva autòctona. Té un bon rendiment. Fa un oli de color àmbar, més claret del normal. Aquestes olives no s’arreglen.

Oliva mançanilla

És una oliva que s’arregla sencera. Fa un oli de molt bon gust. Té un bon rendiment. Prové d’Onil, encara que es planta a Monòver des de fa molt de temps.

Oliva alberquina

És una oliva importada de Catalunya des de fa 15 o 20 anys,  a causa del seu bon rendiment. L’oliva és menuda i se’n fa tots els anys.

Oliva cornicabra

Oliva allargada, amb la punta corbada com una banya. L’oliva cornicabra, com la de l’aigua, s’adoba.

Oliva picual

Prové d’Andalusia. N’hi ha poca pels nostre rodal. És grossa i allargada.

Extres: Olives de Monòver (presentació de diapositives)