Acabe de llegir aquest llibre del pedagog italià Francesco Tonucci. En els últims mesos he enfilat un seguit de títols d’aquest mestre: Quan els infants diuen prou!, Amb ulls de nen, Enseñar o aprender: la escuela como investigación quince años después i ara La ciutat dels infants. Mentre llegia aquest darrer anava pensant tot el temps en la nostra petita urbs. La tesi de Tonucci és ben senzilla: utilitzem els nens com a indicador de salut urbana. Una ciutat habitable seria aquella que ho fóra per als infants. Fem una ciutat per als infants i així tindrem una ciutat bona per a tots. En la ciutat dels infants els xiquets poden anar tots sols a escola, poden jugar al carrer sense por, disposen de parcs dissenyats per ells mateixos per perdre’s i jugar a cor què vols. En la ciutat dels infants els cotxes se sotmeten als vianants, perquè la ciutat dóna la preeminència a aquests: els reserva àrees per a passejar o limita la velocitat dels vehicles en altres. La ciutat dels infants és capaç de crear una xarxa ciutadana de suport de l’infant. En la ciutat dels infants, com feia temps, tothom és un educador: la faena ja no és tota per al mestre. La ciutat dels infants creu en els seus xics, els brinda l’oportunitat de participar en el govern del municipi a través d’un consell al qual l’alcalde i els regidors escolten, consulten i tenen en compte. Les propostes de Tonucci estan duent-se a terme en diferents ciutats del món (algunes són a Catalunya i el País Valencià, on la crida de Tonucci ha sigut atesa) i agafen com a model de referència el municipi de Fano.
A Monòver només teníem un dia en què els xics participaven -tan sols simbòlicament- en el govern de la ciutat: el 6 de desembre (enguany ja no s’ha fet). No se sap que més enllà del ritual es prenguera nota de les seues propostes. Des de la societat civil, el Moviment Júnior, vinculat a la parròquia, ha fet durant anys propostes esporàdiques. L’última d’elles va ser en el darrer El Veïnat i consistia en una crítica, des de posicions cristianes, a la proposta de llei del menor. Entre els polítics monovers Paco Picó, que prové del món de l’educació i dels grups parroquials, va intentar acostar-se a posicions pròximes a les de Tonucci: atenció als espais de joc, tancament del trànsit. Un pacte malfadat que va provocar una eixida precipitada del govern, juntament amb una manca congènita de pressupost i la incomprensió dels comerciants, van fer fracassar unes accions que no van passar de ser un esbós de ciutat dels infants. Ara, amb un govern enfrascat en tot de “proyectos ambiciosos” que són tots el mateix, la ciutat dels infants s’allunya de l’horitzó. I si algun dia torna, no sabem si ho farà finançada per la ciutat dels PAIs que no és més que l’anticiutat dels infants.