Fa cent anys que va morir afusellat a Barcelona el mestre Ferrer i Guàrdia, convertit per les autoritats d’aquella (aquesta) nació indivisible en boc expiatori dels fets ocorreguts durant la Setmana Tràgica. A Monòver, el gran geni ultralocal Xotxim Amo, des de les pàgines d’El Pueblo i en boca de Canyís, es feia ressò de la indignació que havia causat l’execució del pedagog català entre els ciutadans demòcrates de tot Europa. Canyís, quan li comuniquen la notícia que a Barcelona han matat un mestre, exclama, amb un concentrat d’ironia monovera: “I no podien haver-lo deixat morir-se de fam?”.
Ara, per aquests rodals, als mestres ja no se’ls mata de fam, ni davant d’un escamot. No cal. N’hi ha prou de llevar-los l’autoritat moral i el prestigi intel·lectual. No voràs un mestre en un debat televisiu (només José Antonio Marina, que per sort ja parla per molts d’ells), ni els demanaran opinió sobre res. Para l’orella i escolta què diuen dels mestres. El pitjor de tot és que això els polítics ho saben i ja els està bé. Quan s’acaben els arguments polítics o no se’n tenen, és ben fàcil: tira-li al mestre. El mestre és un blanc fàcil i, donades les circumstàncies, sempre hi haurà qui et done una palmada a l’esquena després de la descàrrega.
Això és més o menys el que estem veient durant aquesta legislatura. Un dels valedors de l’actual alcalde ja anunciava al principi de tota aquesta història que Paco Picó se n’aniria del món de la política amb la cua entre les cames més prompte que tard. I a aconseguir-ho s’han dedicat i, a fe, que s’hi apliquen. De passada donen una lliçó a aquella persona amb inquietuds socials que tinga pensament de fer política, d’entrar en el seu vedat. El desgast de l’adversari més perillós és una estratègia coneguda, però no tota la munició és reglamentària. Tant se’ls en dóna.