cròniques ultralocals
tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Frato

De l’homo erectus al xiquet assegut, heus aquí la paradoxa que planteja Francesco Tonucci en l’últim número de Cuadernos de Pedagogía. Aquest dibuix de Frato, pseudònim del pedagog italià de qui ens vam ocupar a Ultralocàlia fa un mes, ens ho mostra amb una claredat meridiana. Tan bon punt un xiquet ateny la fase bípeda (després d’innombrables culades, algun accident de tacatà i més d’un mal de renyons per als pares), el reduïm a una fase de “bianquisme” (les dues anques col·locades sobre un suport més o menys rígid i quasi sempre immòbil). L’observació de Tonucci té la propietat de somoure’ns les perspectives rutinàries adquirides i la il·lustra amb una anècdota reveladora: un xiquet gitano arriba a l’escola a mitjan curs, el mestre li dóna la benvinguda i el presenta al grup, a continuació li indica el seu lloc i l’invita a seure. El xiquet respon: «Però, mestre, si encara no estic cansat!». En la segona anècdota, un mestre porta uns peixos per a fer un experiment; un xiquet, davant el plat d’aladrocs crus, comença a plorar i exclama, entre singlots: “No vull menjar-me’ls!” El mestre li demana, si és que a casa mengen el peix cru. I el xiquet, rebla: “No, a casa no, però com ara estic a escola…”

Seure sense estar cansat, escriure sense que ningú et conteste, llegir un conte bonic per buscar paraules difícils i examinar-se després, menjar aladrocs crus… Tot això que no és possible en la vida real, s’esdevé a l’escola. Quan els xiquets n’ixen, el sedentarisme continua promocionant-se i ara no tan sols a compte de la “play”, o de la TV, com es diu tantes vegades, sinó també a causa dels “deures”. No n’hi hagut prou de passar 5 o 7 hores assegut, que encara se’ls n’afigen unes quantes més a casa. El deure dels infants és el joc, i l’obligació dels adults és de facilitar-los-el. En això consisteix també la ciutat dels infants de què parlàvem fa un mes.

Tonucci conclou el seu article amb aquesta reflexió: “Seria possible programar una escola en què els xiquets i les xiquetes pogueren fer coses normals, raonables i comprensibles?” Pensem-hi una mica.