cròniques ultralocals

A última hora, les autoritats (in)competents havien decidit que enguany el Correllengua, seria, com els concerts de la MTV, unplugged, desendollat. I, efectivament, la porta de l’ajuntament, tancada i barrada, impedia el pas del corrent elèctric fins als aparells de megafonia de l’organització. Sort que un ciutadà ha cedit la seua connexió elèctrica i, gràcies a una instal·lació casolana, la llum ha arribat des del carrer de la Torre, fins a la porta del consitori. Així és com el Correllengua ha pogut ser, al final, elèctric i sense electrocutats.

Flama de la llenguaD’on ve aquest afany per part del govern municipal per estalviar en el rebut d’Iberdrola, us demanareu? En paraules dirigides a una de les organitzadores de la celebració, la màxima autoritat local declarava el Correllengua “contrari als interessos de la Comunitat Valenciana” i mostrava la seua determinació a impedir que el corrent elèctric poguera escampar-se fora de la casa consistorial. Aquesta recitació escolar de la cartilla pptera respon a la mateixa estratègia que ja havia tractat de declarar “problemàtica” la Trobada i ara “desendollat” el Correllengua.

La conclusió a què un arriba després d’examinar l’incident és que la llengua històrica del nostre país seria, segons el vademècum (im)popular, “contrària als interessos de la Comunitat Valenciana”, ja que un acte reivindicatiu que té com a eix la demanda de la seua protecció, esdevé enemic del propi país que la parla. Demencial. La conclusió consegüent és que els governants (im)populars confonen els interessos propis amb els del d’un país que governen com una finca. Que governen o que malgovernen, ja que, amb els xifres a la mà, tal vegada són ells el principals enemics dels “interessos de la Comunitat Valenciana”.

temes: Calendari, Cultura popular
etiquetes:

El Dissabte de Glòria a les 10 del matí (ara a les 12 de la nit) se celebrava la resurrecció del Nostre Senyor. El toc de les campanes anunciant aquest fet donava fi, també, a la Quaresma i era, per tant, un motiu d’alegria. Els xiquets tocaven les matraques, les dones eixien a la porta de casa fent soroll i trencaven els estris de cuina esportellats que havien reservat al llarg de l’any per a aqueixa ocasió. Al mateix moment que sonaven les campanes es feia la “sabaquinà” o la caiguda dels armats. Aquesta tradició s’ha perdut a Monòver però encara es manté viva al poble veí del Pinós.

El Canyís escrivia l’any 1910:
“el disapte resusita el Señó, repiquem es campanes en més só que may perque han descansat uns dies y en tot el poble se senten trons de escopetes y de pólvora y tota clase de roidos, de llandes, mortés, testos..”

A l’Ombria de la Sarsa, propet de la Canyada del Trigo (poblet valencià de Jumella), la gent també conta que trencaven objectes de test i recitaven:

But o forat,
merdeta de gat,
que el rei de la glòria
ha ressuscitat.

Segons explica Amades al Costumari català, mentre el Nostre Senyor és mort, la natura s’atura, els animals s’amaguen i no gosen eixir fins que ressuscita. Com que era un bon moment perquè isqueren dels amagatalls s’aprofitava per fer eixir els corcs del mobles, les arnes de la roba, etc. Es pegaven colps als mobles o la roba dient:

Cuca, cuca,
surt del forat
que el Nostre Senyor
ha ressuscitat.

[Ester Limorti]

Centre Cultural de Petrer, 22h.: Projecció del documental Del roig al blau. La transició democràtica valenciana, de Llorenç Soler. A continuació, xarrada-col·loqui amb Miquel Francés, Professor del Taller d’Audiovisuals de la Universitat d’Alacant. Més informació aquí.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Arrossegue el meu fill al llarg de la carretera eixuta, polsosa, cap a no sé on. La fressa monòtona del fregadís de les rodes de plàstic sobre l’asfalt pelat i la grava presonera és el temps que ens passa per damunt o per davall. A la vora, cantals esmicolats, punxeguts o de cantells esmolats. Passen un cotxe, o dos, o tres i un camió. Al fons, els pistons d’un tractor masteguen vesprada en un bancal de vinya: la rella capgira terrossos boluts sobre la terra ocre. Callem. El meu fill no parla encara i jo voldria emmudir una eternitat passatgera. M’aplata i m’exalta aquest passeig. L’energia que necessiten els músculs meus que empenyen el tricicle. L’energia que consumiran els seus quan tal vegada acarregen el meu jo finalment exhaust.

Als col·legues que fan periodisme digital a classe i als amics d’Escoles en Xarxa, tal vegada els pot interessar la programació que, amb la generositat acostumada, ofereix Felipe Zayas al seu blog. Es tracta d’una programació per a l’optativa de l’ESO valenciana coneguda com Redacció i Disseny de Premsa. Tal i com aclareix l’autor, la programació no s’ajusta als continguts estàndard marcats per l’administració (basada únicament en el periodisme de paper) i se centra en el treball amb blogs (i les seues eines auxiliars) i el periodisme radiofònic (a través dels podcasts).

També cal tenir en compte el web social Docencia.es, una derivació de Menéame, però destinada a “moure” només continguts docents. Sempre s’hi troba alguna cosa interessant relacionada amb aquest tema (i amb molts d’altres). Per cert, per a quan un web semblant dedicat a l’ensenyament del català?