No sé si vos heu parat a pensar-ho: el reg de pressió i l’expansió del degoteig faran que s’esfumen tantes sensacions remotes. El nostre gen d’agricultor neolític deixarà de fer-nos tremolar sentint el pas de l’aigua pel partidor. El nostre cor de llaurador atàvic ja no fruirà secretament mentre girem la parada abraonats al llegó i amb les cames ben enfangades fins als garrons. Aquell text azorinià que descrivia la inundació d’un bancal esdevindrà misteriós, com si es referira a un ritual antiquíssim. I sort tindrem si al final el nostre gen agrari no esdevé una mutació estrafolària en l’ADN d’un descendent assedegat i polsós.
La séquia, tot això ho sap, i canta esta balada per a qui es vulga detenir a escoltar-la. (Obriu els altaveus –no massa– i cliqueu sobre el quadradet blau)
[...] És una sensació estranya la que un experimenta quan es troba enmig del nostre camp escarransit i eixut, un d’aquests monuments dedicats al transport de l’aigua. Ens resulta difícil d’imaginar la cantarella de l’aigua corrent per aquestes conduccions polsoses. En molts casos ens costa d’endevinar d’on venia i on anava aquell corrent tan optimista: la séquia de vegades s’interromp en el no-res o sorgeix de sobte des d’un terrer. [...]