Foto: Marcin Kamiński

Un postoperatori advers va aconseguir el que no havien pogut 27 revolucions, 12 fronts de guerra i quatre condemnes a morir davant de l’escamot d’afusellament: matar Ryszard Kapuściński. Jugar-se-la era part del seu ofici, tant és així que va titular un dels seus llibres Un dia més de
vida. El fet cert és que Kapuściński ha pogut disposar de molts anys de vida per a contar-nos el que havia vist. Per això podria haver signat unes memòries que s’hagueren titulat com aquelles que va escriure algú que es considera el seu deixeble: Gabriel García Márquez, aquell periodista pervertit per la ficció. Si l’escriptor colombià afirmava haver viscut para contarla, de Kapuściński podríem dir que ha viscut per a contar-nos-ho. Contar-nos tantes històries grans i petites com les que omplin els seus llibres: Eben, L’Emperador, El Shah, L’Imperi, Viatges amb Heròdot.

Kapuściński ultralocal? Podríem dir això d’un periodista
que ha aspirat a creuar totes les fronteres, totes les que ha pogut? Tal vegada sí. El cronista polonés ha botat tantes tanques com li han deixat i no en totes et demanaven el passaport quan passaves. Ultrapassà els confins encesos dels nous estats africans i els límits acerats del teló que dividia el món, però també s’endinsà més enllà de les ratlles que separen les races, les cultures i les classes.

“Estar, veure, escoltar, compartir, pensar” constituïen per a Kapuściński els cinc sentits del periodista. Solia contar que a Àfrica, privat dels mitjans tècnics de què disposaven els seus col·legues de les agències estrangeres, sense diners per a comprar una ràdio potent o per a pagar sous d’informants locals, havia de llançar-se al carrer amb la llibreta i el llapis. Per això, quan llegim els seus llibres tenim la sensació de trobar-nos amb algú que ha estat on es coïen les faves, ben a la vora de l’olla. Sentim la realitat relatada en relleu: ens arriba la percepció de tots els sentits, el batec del cor i la ment ordenadora del cronista. Sentiments i explicació racional, expressió i denotació, narració, exposició, argumentació, descripció. 220 lectures i 40 anys d’experiències s’amaguen darrere d’Eben: “conta el 5% del que saps”, repetia.

És per això que afirmem l’ultralocalisme de Kapuściński: va anar a cercar-lo saltant els confins i quan el va trobar ens el va comunicar. La varietat encisadora de la humanitat i la seua indisoluble unitat en la condició humana substancial.

De regal, vos deixe unes cites d’Eben i una entrevista que li van fer al programa Saló de lectura:

N’hi ha prou que ens aturem un moment en algun llogarret o poble, o fins i tot, enmig del camp, perquè, tot d’una, ens envolte un abundant grup de xiquets. Tots, indescriptiblements espentolats. Tots, amb uns inimaginables parracs que fan de pantalons i de camises. Tot el que posseïxen, tota la seua fortuna, el seu aliment únic, una carabasseta xicoteta amb una miqueta d’aigua. Qualsevol bocí de pa o de plàtan desapareixerà en un tres i no res engolit. La fam és la companyia habitual d’aquests xiquets, una forma de vida, una segona pell. I, en canvi, no demanen pa ni fruita, ni tan sols diners.

Demanen un llapis.

Un bolígraf. El preu: deu centaus. Sí, però d’on es trauen?

I a tots ells els agradaria anar a l’escola del poblat (un lloc a l’aire lliure, a l’ombra d’un gran mango), però no poden aprendre a escriure, perquè no tenen amb què fer-ho, no tenen llapis.

L’escola de sota el mango torna a aparéixer al final del llibre. El mango és l’ombra protectora, providencial, de tota la comunitat. L’escola és així:

Si en el poblat hi ha un mestre, l’espai de sota l’arbre fa d’aula. De matí hi acudixen els xiquets de tot el poble. No hi ha cursos ni límits d’edat: ve qui vol. La senyora o el senyor mestre claven en el tronc l’alfabet imprés en un full de paper. Assenyalen amb una vareta les lletres, que els xiquets miren i repetixen. Estan obligats a aprendre-les de memòria: no tenen res amb què poder escriure ni res on poder-ho fer.

I sobre la incapacitat dels europeus per a “vore”:

Quan és a l’Àfrica, l’europeu no veu més que una part: generalment, hi veu només la capa exterior, que molt sovint no és la més interessant, ni la que té més importància. La seua mirada passa per damunt de la superfície, sense penetrar en l’interior, com si no creguera que darrere de cada cosa es poguera amagar un misteri. La cultura europoea no ens ha preparat per a aquests viatges cap a l’interior, cap a les fonts d’altres mons i d’altres cultures.

P.S.: De Kapuściński podeu trobar en català: Eben, Un dia més de vida i Viatges amb Heròdot, tots editats per l’editorial Empúries.