El molí de mà rotatiu…

Fa unes setmanes ens havíem ocupat dels molins manuals a propòsit de la troballa en un bancal de la Pedrera (Monòver) d’una moleta que pertanyia a un molí de pedra manual del segle XVII. Si la peça formava part d’una màquina d’aquesta època, la tecnologia es remuntava uns quants mil·lennis amunt, fins al Neolític.

Després que s’haguera publicat aquesta entrada, vam saber que el molí de mà s’havia usat a Monòver fins a despús-ahir. Efectivament, el molí de les fotografies, un molí de mà rotatiu, arreplegat en una casa de camp dels Molins (Monòver), s’havia emprat durant la postguerra per a abastir la casa i, segurament, per a fugir dels controls fiscals, de la mateixa manera que al segle XVII els usuaris d’aquest estri escapaven del monopoli que el senyor feudal tenia sobre la mòlta, que s’havia de fer de manera obligada al seu molí.

El molí de mà rotatiu de la fotografia està tallat en marbre roig o marbre alacant sense polir i conserva les marques de l’escalpre del picapedrer. A l’esquerra li manca la maneta de fusta per a fer-lo rodar i, al centre, l’eix, que es troba partit, i que havia de sobreeixir per dalt. A través d’un rebaix circular de forma cònica s’introduïa el gra per l’orifici central.

Actualment, l’ús del molí de pedra s’aconsella en el cas de l’elaboració de productes ecològics. Els cereals que s’obtenen dels cultius ecològics es molen amb la mola de pedra per evitar que la farina resultant perda les seues propietats naturals. Hi ha alguns forns que comercialitzen pa elaborat d’aquesta manera. En el meu cas, menge pa del forn del Rincón del Segura, també en Pitus elabora el pa amb aquesta tècnica i, finalment, es comercialitzen molins de mà de pedra per a ús domèstic, uns molins que, encara que amb una aparença més sofisticada, amaguen en el seu interior una moleta de pedra neolítica.

l’almàssera casolana…

No és la mòlta del gra l’única faena que es realitzava de manera domèstica i autogestionada en els anys de postguerra, també l’elaboració de l’oli es feia de la mateixa forma. Segons el mateix informant, una almàssera o trull s’improvisava així: les olives s’anaven partint una a una fins al pinyol i s’introduïen en una saca, quan s’omplia, es col·locava en alt dins d’un cossi i a continuació es posaven unes lloses al capdamunt, el pes de les lloses anava fent regalimar l’oli a poc a poc.

…i el sabó

Una altra informació sobre l’ús de tècniques d’antiguitat immemorial ens la donava fa uns anys Encarna Beltran, una senyora major de la partida dels Martines, llogarret de la Múrcia catalanoparlant situat prop de l’Alguenya. En aquest cas es tractava de la fabricació de sabó a partir de les morques i l’oli gastat i la cendra de la barrella. Una tècnica que els habitants dels Martines van haver de recuperar, enmig de l’escassedat extrema de la postguerra, de la memòria dels més grans. Tot el procés d’elaboració del sabó de cendra de barrella es feia de manera comunitària i el producte es repartia entre tots els veïns.

El període d’autarquia va obligar a recuperar dels més majors les tècniques d’autoabastiment que una millora de la qualitat de vida havia anat arraconant, però que encara es trobaven a l’abast en la memòria de la generació més major. Què faríem nosaltres ara davant una situació semblant?

< ?php if(function_exists(“Post2PDF”)) Post2PDF(); ?> Imprimir (pdf)