cròniques ultralocals
tema: Calendari
etiquetes:

A les 12 hores, a la Casa de la Cultura de Monòver, es presenta la traducció al català de llibre d’Azorín Agenda. La traducció ha anat a càrrec d’Emília Martínez, tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Monòver. L’edició l’han patrocinada l’Ajuntament de Monòver i la Caja de Ahorros de Mediterráneo (CAM), propietària dels drets d’autor de l’escriptor monover i gestora de la Casa-Museu Azorín de Monòver, situada a la casa pairal de la família Martínez Ruiz. Tal i com ocorre en la primera edició de la Biblioteca Nueva, el volum azorinià anirà il·lustrat amb fotografies procedents dels arxius de la Casa-Museu Azorín, Rafael Poveda i la impremta Viuda de Manuel Vidal.

Aquesta és la primera traducció al català d’una obra de l’escriptor, una obra d’estampes monoveres escrita en la seua darrera etapa vital, l’any 1959. Com diu la dedicatòria:

Este es un libro íntimo; es una Agenda; es un libro para mí. No voy yo, naturalmente, a ponerle el mismo título que Marco Aurelio al suyo. Consigno aquí muestras de cariño y -muy pocas- de desvío. Considérese -y no otra cosa- el deseo vehemente de concentración, depuración, al término de tantas experiencias literarias, al término de una vida.

Azorín.

Madrid, 1959

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Memorial

Una dona travessa una autovia amb un ramell de flors, passa els dos carrils, salta l’empara de la mitjana i s’endinsa pels baladres. Vol enganxar el ram i, mentre ho fa, s’engega el record i, amb ell, la narració. Un ram de flors és el títol d’aquest conte de Joaquim Gonzàlez Caturla publicat al recull col·lectiu Escriure el País. Aquesta imatge suggeridora i inquietat de la dona que desafia el trànsit embogit i indiferent, obri i tanca el relat d’una vida. Com altres vides arranades o trencades que s’amaguen darrere de cadascuna d’aquestes ofrenes florals que sorgeixen sobtadament en una vorada de carretera.

Aquestes vacances he rodat per carreteres murcianes i manxegues i també, aquí i allà, s’apareixien aquestes fites funeràries. En un voral, agarrades a una barrera, al costat d’un molló, un ram de flors, flors fresques, ja pansides, o definitivament mortes. De vegades en un gerro, altres voltes dins d’una botella de plàstic o, sintètiques, abraçades a un arbre, quasi eternes. Un recordatori, un senyal de dol, just en el punt en què l’ànima abandonà el cos.

A Monòver també hi ha un d’aquests memorials. Es troba en la cantonada del camp de futbol, enfront del camí de l’Escorxador. Un ram de flors i una placa de marbre. Tal vegada invisibles ja per als autòctons, no per a qui un any darrere de l’altre, canvia el ramell… durant 48 anys! “Aquí falleció en accidente Salvador Bailén Beltrán el 11-10-1959.” La placa s’ha trencat per una vora, ha superat les remodelacions que ha patit la paret on la van clavar un dia. Sempre he sabut que hi era. Ara l’he vista.

Al fotògraf Diego Caballo també el va impressionar aquest ritual. Tant, que es va dedicar durant tres anys a buscar aquestes ofrenes i a retratar-les. El resultat del seu treball és “Flores en el arcén”, una exposició de trenta fotografies en blanc i negre disparades en diferents punts quilomètrics. L’últim d’aquests punts, el punt i final, va ser el marge de la carretera on va morir el seu fill de 29 anys.

Extres:

“Flores en la carretera, “ per Sebastián Díaz, publicat a Al margen.net. Revista de Literatura (maig, 2004)