El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.
