Acabat el rock sinistre, esgotat el techno-pop, liquidat el pop anglés, saldat l’últim disc de Golpes Bajos, introbable aquell LP de Comité Cisne, La Mode, pura arqueologia, disolt en àcid sulfúric Aviador Dro, esgolats els vuitanta, ens endinsàvem pels noranta. Encara calfaven les fogueres del Golf Pèrsic, la SIDA venia damunt d’un cavall esquelètic, l’esquerra majoritària es preparava a morir d’una fartonada després de la festorra. Sonaven, llavors, el platerets rítmics, el guitarreig exsangüe, les cadències fatigades. Una veu que arrossega els peus amb les mans a les butxaques. O so garatge destemprat, la persiana alçant-se i abaixant-se a velocitat desaforada, vocals al límit de l’esguell, amplificadors que esclatarien però no ho fan. Camises de pelfa quadriculades i serrells als ulls. Era el Con Ocho o el Patio, quan aguardàvem l’alba acariciant la gola llarga d’una Bud o sil·labejant un bourbon fumat que feien el mateix gust que podia començar a fer també la vida.

That’s me in the corner.
That’s me in the spotlight,
Losing my religion,
Trying to keep up with you.

REM, “Losing my religion”, Out of Time (1991)