cròniques ultralocals
temes: Planeta ultralocal, Sostenibilitat
etiquetes:

Xumenera de l'antiga fábrica de borra de BanyeresFoto: Xumenera de l’antiga fàbrica de borra de Banyeres, a la vora del Vinalopó.

En El País del dissabte passat llegíem tres notícies esparses. Tres notícies separades per un grapat de pàgines i un suplement. Tres notícies que encaixen com les peces d’un puzzle i formen una notícia sencera.

Pàgina 29. Una plana completa. Es conten fil per randa les 80 mesures que el Consell de Ministres monògrafic del dia anterior havia pres per tal d’aturar el canvi climàtic. Els ecologistes (es llegia en el titular d’un requadre interior), “consideren que les mesures són insuficients per al repte del canvi climàtic”.

Pàgina 30. Continuació. Una altra plana completa. Titular: “A anys llum de Kyoto”. Ara es repassa l’incompliment clamorós dels acords de Kyoto per part de l’Estat espanyol. Des de 1997, a Espanya se la deixava poder augmentar un 15% les emissions de CO2. Segons els darrers informes, deu anys més tard, l’augment del CO2 emés ha arribat al 50%. Causes? Els governs del Partit Popular no van prendre mesures serioses, els del PSOE, des de 2004, tampoc. Encara que, apunten, del 2005 al 2006 les emissions contaminants han baixat d’un 52% a un 48%.

Seguim. Pàgina 58. Secció d’economia. Un requadre de tres columnes a mitja plana. S’hi informa del creixement de l’economia espanyola. Un 4% en el segon trimestre. És la taxa més alta des de 2001. Ha sigut una tendència constant “que dura ja més de 13 anys”, segons David Vegara, Secretari d’Estat d’Economia. Una taxa de creixement que quedaria lluny de la de Xina, que ha crescut a un ritme del 12%, però que se situa per damunt de la dels Estats Units i de la mitjana europea. Causes del creixement?

  • Els beneficis de l’entrada en la zona euro.
  • Tipus d’interés baix.
  • Immigració.
  • Fons europeus.
  • Inversió en infraestructures.
  • Millora de la indústria i dels serveis.

Seguim i acabem. Terra, suplement d’El País dedicat a temes mediambientals. Pàgina 2. Xina és el major emissor de CO2 del món, per davant dels Estats Units. Segons l’Agència d’Avaluació Mediambiental d’Holanda, les emissions de Xina van ser l’any passat de 6.200 tones, enfront de les 5.800 dels EUA. En tercer lloc se situa la Unió Europea d’abans de la darrera ampliació, amb unes 3.100 tones, la meitat que el campió del món en l’emissió de fumaguera nociva.

El puzzle pren forma quan relacionem creixement econòmic i contaminació atmosfèrica i ens adonem que qui més creix econòmicament és qui més embruta. Espanya, igual que Xina són països ineficaços des del punt de vista energètic. L’eficiència energètica es mesura creuant la taxa de creixement econòmic amb la taxa d’emissions. En el cas espanyol hi ha hagut un desfasament en els darrers 10 anys de prop del 45%.

No sóc economista, però potser algun lector ens pot fer més llum en aquestes qüestions:

1. ¿Què hauria passat si Espanya haguera crescut, no a un ritme d’entre el 3 i el 4%, sinó a un altre proper al 12% xinés? ¿Quines haurien estat les seues emissions de CO2?

2. Dels factors que han ajudat a mantenir la taxa espanyola de creixement, ¿quins han suposat un augment de les emissions contaminants?

3. ¿Es pot créixer i al mateix temps reduir les emissions de diòxid de carboni? Els optimistes a ultrança creuen que sí.

Enllaços interessants:

temes: El meu país, Sostenibilitat
etiquetes:

Grues a Santa Pola
Foto: Grues a Santa Pola

El mes passat entrevistaven a El Punt Emèrit Bono (Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, exconseller de Medi Ambient amb Joan Lerma) i Ernest Garcia (Catedràtic de Sociologia de la Universitat de València expert en qüestions mediambientals), a propòsit de la publicació d’un informe encarregat per CCOO-PV a la Universitat de València sobre la sostenibilitat ambiental del model econòmic valencià.

L’informe ha sigut el resultat d’un treball interdisciplinar en el qual han participat també els professors Antonio Merelles, Ana Sánchez, Pura Duart, Mercedes Martínez, Andreu Pasqual, Antonio Santos, Ricardo Almenar i María Diago. El report es titula Indicadors i tendències de desenvolupament sostenible en la societat valenciana: econòmics, sociolaborals i mediambientals i es basa en dades de l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea (Eurostat).

La conclusió a què arriben els autors d’un informe que els mateixos autors qualifiquen de “bastant contingut” és: la millora de les condicions econòmiques no ha anat acompanyada del mateix grau de millora en benestar social.

D’altra banda, segons els autors, el creixement econòmic valencià ha tingut en els darrers anys la seua base en la construcció. La construcció suposa l’ocupació de més i més territori. Però el territori és finit. Per tant, el model de creixement indefinit finalment arribarà a un punt de no retorn quan haja passat la línia roja. Traspassar aquesta línia tindrà “múltiples manifestacions agudes amb profundes implicacions econòmiques, socials, polítiques i institucionals”.

Què ens indicaria que estem arribant a aquesta línia vermella?:

1) L’economia creix a costa de l’ús d’energia i de recursos naturals no renovables. S’ha crescut un 46% i s’ha augmentat el consum d’energia en un 73%, un 69% en consum d’aigua (urbana) i un 133% en consum de minerals per a fabricar ciment.

2) La pressió directa sobre el territori és brutal. Més tenint en compte que el País és un territori xicotet amb una gran concentració econòmica i de població. Això produeix congestió i deteriorament dels ecosistemes.

3) La fragilitat dels nostres ecosistemes mediterranis. Un territori fràgil, que pateix una gran pressió, rep un impacte multiplicat. Una dada: entre 2000 i 2006 el territori “apaiat”, és a dir, sotmés a PAIs, suposa 30 mil hectàrees més construïdes, un 1’3% del territori, el que equival a una nova àrea metropolitana com la de València.

Per tant, la inversió en rajoles i ciment, en lloc d’una altra inversió productiva que aporte valor afegit, amb una indústria potent i una agricultura posada al dia; el model de Xauxa que, ara per ara sembla funcionar i dóna molts vots a qui el posa en pràctica i el defensa, es pot tornar en contra en un futur pròxim. No es pot créixer il·limitadament.

Mentre Ernest Garcia pensa que ja s’ha passat la ratlla vermella sense retorn, Emèrit Bono és encara moderadament optimista quan creu que es poden salvar els mobles si es corregeix ara la tendència.

La recepta correctiva que proposen és:

  1. Promulgació de disposicions normatives.
  2. Posada en marxa d’instruments econòmics.
  3. Foment de la conscienciació i la participació ciutadanes.

Una recepta que ha de partir de 3 requisits:

  1. Mobilització de coneixements, tecnologies, actituds i valors.
  2. Assaig de noves fórmules polítiques i institucionals.
  3. Participació activa de governs, empreses, famílies i ONGs.

Doncs, això.

N.B.: Ernest Garcia i Emèrit Bono van col·laborar també en la redacció del Llibre verd del territori valencià, editat per Escola Valenciana.

Font: Tere Rodríguez, entrevista a Ernest Garcia i Emèrit Bono, El Punt, (17-23 de juny de 2007), pàg. 9-11.

Cartell de Ramon Casas (1898)

La fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona, l’han declarada patrimoni històric. Les instal·lacions de la destil·leria fundada pels germans Bosch l’any 1868 contenen importants elements arquitectònics de tipus modernista, especialments la sala de destil·lat, les oficines i l’arxiu. De fet, aquesta fàbrica forma part de les rutes turístiques de la ciutat.Però no és l’arquitectura l’única relació que aquesta llegendària marca té amb l’art, també ho són els cartells publicitaris que van dibuixar, entre d’altres, el pintor modernista Ramon Casas. Un dels seus cartells és el que il·lustra aquesta entrada.

L’Anís del Mono també és un prototip de màrqueting i del que ara s’anomena packaging, és a dir, el disseny dels embolcalls dels productes. En aquest sentit, sembla que el disseny de la botella es va fer pel procediment d’engrandir un flascó de perfum fins a fer-lo capaç d’encabir un litre de destil·lat. D’altra banda, els motxilleros monovers també van saber trobar-li un ús artístic a l’ampolla dels Bosch: rascant-la per marcar el ritme de l’«Entra, entra, motxillero».

Pel que fa a l’etiqueta i al nom, hi corren tot de llegendes sobre el seu origen. Una d’elles assegura que els anissos es demanaven a mitjans del segle XIX dient “posa’m un mono“, que seria l’apòcope de Monòver, a causa de la fama dels nostres anisats.

De fet, Azorín certifica en el capítol “Aguardientes” del seu llibre Agenda la fama de l’anís de Monòver: “Dieron renombre a Monóvar, en tiempos, sus aguardientes; prosiguen, con brillantez, su tradición. Compiten con las grandes creaciones de Badalona, de Chinchón, de Cazalla, de Rute.” Assegura també que en qualsevol taverna de Madrid solia demanar “un Monóvar” i “enseguida nos ponían en el cinc una copita -con recio fondo- de nuestro anís”.

Els Bosch haurien aprofitat el nom genèric popular del producte per a batejar el seu anís. Una variant de la versió anterior diu que l’anís de Monòver es va fer famós arran d’una epidèmia de còlera que va assotar Espanya durant aquells anys. Els monovers n’haurien quedat indemnes a causa de la protecció que els havia donat el consum d’anís. A partir d’aquí s’hauria anomenat aquest destil·lat “un mono”.

Una altra versió perfectament compatible amb l’anterior, vol que el “mono” al·ludesca a les teories de Darwin que s’estaven popularitzant aleshores. Si la humanitat prové del mono, doncs posem-li un nom simiesc al nostre anís, pensaren els Bosch. La cara de la mona seria una caricatura del mateix Darwin en persona. El lema que exhibeix el simi, diu: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”. La suposada caricatura del naturalista anglés (d’altres creuen que escarneix el rostre d’un competidor dels Bosch) ha fet pensar en un possible antidarwinisme dels germans badalonins i circula com una historieta per a explicar el creacionisme a classe.

Finalment, “Anís del Mono” és el títol d’un conte de Quim Monzó recollit en el llibre L’illa de Maians. El relat és una història d’intriga “triangular”, el triangle el formen una botella d’aquest anís, el seu propietari-libador i la criada d’aquest, suspecta de trascolar d’amagat el contingut de l’ampolla. El desenllaç, dramàtic i inesperat, pur destil·lat Monzó.

Enllaços interessants:

tema: Planeta ultralocal
etiquetes:


N’informava l’Abc fa dos dissabtes: el divendres anterior el Museu Central de l’Exèrcit Rus havia celebrat el 60é aniversari de la invenció del kalàixnikov, nom amb que es coneix el fusell d’assalt rus AK-47. La notícia, a la contraportada, la il·lustrava la fotografia d’un exultant i quasi perenne Mikhaïl Kalàixnikov abraçat al seu invent. Kalàixnikov és el general de 87 anys que es va posar a inventar aquesta arma tan eficaç el 1941, després d’haver vist morir uns companys que van quedar inermes davant l’exèrcit alemany en banyar-se-los les metralladores que portaven. Tant es va aplicar l’oficial rus, que el 1949 l’Exèrcit Roig ja disposava dels seus flamants AK-47. El camarada Kalàixnikov és ara un pacífic militar retirat que fabrica, per matar -només- el temps, escopetes de caça. L’invent el va fer mereixedor de dues estreles d’or d’Heroi de la Unió Soviètica.

L’AK-47 passa per ser el fusell d’assalt més eficient del món, és capaç de disparar 600 bales en un minut, pot funcionar encara que s’haja banyat o enfangat. Consta de nou peces que encaixen al mil·límetre. De l’AK-47, que costa uns 200 euros, se n’han fabricat més de 100 milions d’unitats. En el temps que portes llegint aquest article, un grapat de persones hauran caigut sota les bales d’un kalàixnikov a qualsevol lloc del planeta, perquè ha sigut el protagonista de qualsevol conflicte armat que haja cremat al món des que es va inventar. A Àfrica es pot comprar a qualsevol cantonada per uns 30 euros. Amb ell es maten els nens soldat, amb AK-47 atrotinats amb els carregadors enganxats amb cinta aïllant que els senyors de la guerra els donen només que tinguen la força de sostenir-los. Conta Kapuściński al seu Èben que els xiquets combaten entre si tan a prop com si es cantalejaren i que els fusells, disparats a una distància tan curta, els deixen els cossos capolats.

Jennifer Green i Amin Tarzi parlen, en un informe sobre la proliferació sense control d’armes lleugeres al món i la influència que aquest fet té en les dones que pateixen els conflictes armats, de “cultura del kalàixnikov” per a referir-se a la instauració en un país de l’estat de guerra permanent, amb la violència de les bales convertida en l’escenari quotidià en què discorren les seues vides. Parlen d’Afganistan, poden parlar també de Palestina, o del Congo i, és clar, també d’Irak.

Amnistia Internacional, juntament amb altres organismes internacionals, ha engegat una campanya contra els kalàixnikov descontrolats. Hi dóna suport, ironies del món nostre, el general Kalàixnikov, el camarada venerat, l’heroi llorejat, l’inventor d’aquest giny del dimoni.

Enllaços relacionats:

Un tiro de graciaPrisioneros de guerrajoangosalbes1.jpg

En els darrers mesos, dues publicacions comarcals ens acostaven d’una manera dramàtica a la guerra civil i a la postguerra immediata, es tracta, per una banda, d’Un tiro de gracia, d’Emilio Pérez, editat per l’Ajuntament d’Elda, i per l’altra, de Prisioneros de guerra, de Vicente Belmonte, publicat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó amb la col·laboració de l’Ajuntament de Petrer. A aquestes dues s’afig l’edició, fa un any, dels apunts autobiogràfics de Joan Gosalbes a càrrec de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. Tres publicacions locals, tres relats autobiogràfics, tres narracions extremes.

Un tiro de gracia

Emilio Pérez relata en primera persona autobiogràfica una experiència vital situada en els límits, en les fronteres de la vida i de la mort, del bé i del mal. Emilio va viure en directe i en primer pla els primers episodis de la revolta obrera d’Elda en els mesos següents a l’alçament militar: l’assetjament de la caserna de la guàrdia civil per escamots d’obrers armats i l’execució al mig del carrer Jardines dels guàrdies del destacament d’Elda; l’enderrocament de la església de Santa Ana; les col·lectivitzacions; l’execució de familiars i coneguts… L’any 38 el mobilitzen i algú fa perquè el col·loquen en primera línia de combat. Aquí viurà en primera persona les hores finals de l’Exèrcit Popular i es beurà, tot d’un glop, el calze de fel que dóna títol al llibre.

El relat d’Emilio Pérez es troba cernut, passat per un sedàs finíssim. No hi ha en la seua escriptura esperit de revenja, ni rancúnies somortes, és una història de perdedors; tots ho són: els familiars executats pels escamots de milicians, ell mateix, sospitós en els dos bàndols, en un, per les seues creences religioses i en l’altre simplement per ser un soldat en primera línia de combat. És una història amb una forta tensió emotiva, una narració que conté un nervi ocult que tiba, un tirant d’acer que la manté tensa per davall d’una prosa continguda, per sota d’un relat, com deia, d’emocions tamisades i d’un ritme narratiu que embolica el lector i el manté amb l’alé contingut fins a la darrera pàgina.

La història d’Emilio Pérez va tenir, com totes les que ocupen aquesta ressenya col·lectiva, la seua particular peripècia editorial. Mantinguda durant dècades en les cambres altes del record, al final del seu recorregut vital, Emilio Pérez sent la necessitat de contar la seua vivència extrema, l’escriu i l’edita de manera casolana. El relat autobiogràfic corre de mà en mà, fins que un lector manifesta a l’alcalde Juan Pascual Azorín l’interés del text. Així és com enguany l’Ajuntament d’Elda ha editat Un tiro de gracia en una edició com cal i, a més més, revisada i ampliada per l’autor. Una lectura, doncs, molt recomanable.

Prisioneros de guerra

En aquest cas ens trobem davant d’una narració totalment autobiogràfica que arreplega en un motle novel·lístic el record terrible de la repressió franquista en els anys que van seguir a la derrota de la República. Helios és el nom fictici que encobreix la identitat de l’autor, Vicente Belmonte.

La família de Vicente Belmonte provenia de Monòver i tenia una coveta i unes terres a l’Alguenya, on va morir fa ara 12 anys. De jove va emigrar a Elda i es va posar a treballar de sabater. S’havia format de manera quasi autodidacta, assistia a acadèmies nocturnes on va fer cursos de comptabilitat, mecanografia, taquigrafia… Com a membre destacat de la CNT comarcal es va encarregar de la gestió d’una empresa col·lectivitzada de Monòver, precisament l’espai on arranca la narració. Com el protagonista, a l’acabament de la guerra civil, va intentar escapar a través del port d’Alacant, però va fer tard i el van capturar.

La de Belmonte és, com la d’Emilio Pérez, una experiència vital situada en els extrems. Ara és l’infern de les presons franquistes contat servint-se de l’empara de la ficció de no-ficció, com diuen els anglosaxons, és a dir, de l’experiència personal enformada en el motle de la novel·la. Helios, trasumpte de Belmonte, que va ser, com el protagonista de la seua novel·la, un dirigent destacat de la CNT de la comarca, no arriba a temps d’embarcar-se al port d’Alacant i segueix la mateixa sort que tants d’altres presos de Franco. Va a parar al camp dels Ametlers d’Alacant, primer, i a la plaça de Bous després. Uns dies en llibertat i de nou a la presó, ara a Monòver. La presó de Monòver (que estava a l’antic claustre dels Caputxins, on estava també el safareig o llavador públic, al costat del Convent i en el lloc on ara s’alça el mercat), es descriu amb tota classe de detalls. La novel·la continua amb el descens del protagonista als cercles infernals de les presons franquistes; es tracta d’un relat escrit des de la boca del llop, un relat en què els adjectius esdevenen mitjans expressius limitadíssims. Un testimoni més de l’estremidor malson de la repressió franquista.

El mecanoscrit de Prisioneros de guerra havia recorregut algunes instàncies abans que el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Petrer, es fera càrrec de la seua edició. L’original es trobava en mal estat i ha calgut una minuciosa faena editorial de la qual s’han ocupat Mari Carmen Pérez i Manuel Hidalgo. Tots dos es van implicar tan emotivament en la reconstrucció del text, que durant el treball es veien obligats a parar a causa del dramatisme que destil·laven els passatges de la novel·la que anaven llegint

L’original estava en poder del fill de Vicente Belmonte, Fernando, que va ser regidor d’Esquerra Unida a Petrer, membre del PCE, i que actualment exerceix com a metge naturòpata. De Vicente Belmonte es conserven altres novel·les inèdites de la guerra civil. Durant la llarguíssima postguerra va evolucionar des de posicions anarquistes inicials cap al comunisme i es va acostar al PCE.

Joan Gosalbes o els avatars d’un anarquista callosí

No menys estranyes han sigut les peripècies que han seguit les memòries del cenetista callosí Joan Gosalbes abans de prendre la forma de llibre. Localitzat de primer al Casal Jaume I d’Alacant, l’original va passar a mans de l’alacantí Lluís-Xavier Flores, el qual, en vore que es tractava d’un autor callosí i estaven escrites en valencià, va contactar amb el també callosí i filòleg Vicent Beltran. Durant el procés de recerca previ a l’edició es va recuperar una segona versió i amb els dos textos es va preparar el llibre Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat.

Gonsalbes va ser secretari de la CNT de Callosa i va fundar amb altres companys el centre llibertari Ateneu de la Joventut. Gosalbes conta les activitats que feren: muntaren una biblioteca, organitzaren cursos d’esperanto i de valencià, se subscriviren a publicacions diverses, algunes en valencià. Es relaten també les col·lectivitzacions que es dugueren a terme durant la guerra i la fugida cap al port d’Alacant on va poder embarcar en el famós Stanbrook, que el portaria a Algèria. El relat s’estén als seus anys en un batalló de treball francés al Sahara i el posterior assentament de l’autor a Algèria. Són interessants les pàgines que dedica a l’emigració callosina, i valenciana en general, a Algèria i la posterior fugida quan la colònia francesa s’independitza de la metròpoli. Resulten d’interés també les dades dels callosins morts durant la guerra al front, els represaliats i els exiliats, o les pàgines que dedica a la revolta dels anarquistes de Barcelona els dies següents al 18 de juliol, que Gosalbes va viure en directe.

El llibre es completa amb records de persones, festes i costums de Callosa i amb un recull de malnoms callosins.

Una característica rellevant d’aquestes memòries és que es van escriure en valencià. L’autor havia començat a alfabetitzar-se en la seua llengua a l’Ateneu de la Joventut seguint per correspondència els cursos de Lo Rat Penat. Tornat al País, concretament a Alacant, es matricula als cursos Carles Salvador que organitzava Acció Cultural del País Valencià. Sensible cap a la recuperació dels usos formals de la llengua, arriba a escriure una carta en valencià al consistori callosí en plena dictadura franquista demanant dades sobre soldats morts en combat, persones tancades en presons, afusellades o indultades. Tot un caràcter.

Fitxes completes

  • Emilio Pérez, Un tiro de gracia, Ayuntamiento de Elda, Elda, 2007.
  • Vicente Belmonte, Prisioneros de guerra, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, Petrer, 2007. Contacte: El llibre s’ha distribuït per les llibreries de la comarca. Si algun lector desitja més informació pot dirigir-se al CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).
  • Joan Gosàlves, Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (edició de Francesc X. Flores i Vicent Beltran), Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, 2005. Contacte: Casa Municipal de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” en horari d’oficina; telèfon: 96 588 09 46; Carrer Sellesos, 5-7, 03510 CALLOSA D’EN SARRIÀ (la Marina Baixa — País Valencià)

Imprimir (pdf)