cròniques ultralocals

Correllengua 2007. Monòver

Un altre Correllengua més i ja en van dotze. Dotze correllengües i ni un sol incident. Ahir la llum va brollar d’un generador i la Banda del Samaruc va poder tocar sota la mirada confiada de la Mare de Déu del Remei que penjava del balcó de la seu del Partit Popular.

Hi va haver ball de plaça; ball de Nanos i Gegants (la butla municipal arribà a última hora); tocada magnífica, vibrant i emotiva de la colla de dolçainers El Xirivell; lliurament de premis; picadeta popular; vol de senyeres jaumines descoronades (com la del gegant Pere Maça i la de l’escut de Monòver); lectura del manifest reivindicatiu de la llengua que encara parlem i que portaren des de Catalunya els Corbí, Falcó, Payà, Verdú, Tortosa, Vidal… Una festa, en fi, lluïda i sense enrampats.

Una festa sense enrampats que va tenir com a teloners estel·lars els salvadors de l’ajuntament, que es van vore obligats, el dia abans, a explicar als seus administrats els perills a què s’exposaven si acudien al Correllengua. Tan poca faena els dóna la gestió municipal que han de perdre el temps fent rodes de premsa d’aquesta mena?

La vaca i el Socarrat, tots els anys ocasionen alguna desgràcia personal i encara estem aguardant que alguna autoritat faça una roda de premsa el dia abans de l’Alborada advertint els monovers del perill que corren si hi participen.

A continuació teniu un àlbum de fotos que dóna una idea del bon ambient que vam viure i de com de bé s’ho va passar el personal. Enhorabona, Casal, per la faenassa. Gràcies, Nanos i Gegants per aguantar l’envit i portar-vos com uns senyors i senyores. Gràcies, mestres, xiquets, pares. I a la colla de dolçainers El Xirivell, un hurra majúscul, sou uns valents i toqueu una Moixeranga i un Cant dels Maulets que revolten un difunt.

Àlbum de fotos del Correllengua 2007.

temes: Activitats culturals, El meu país
etiquetes:

Correllengua 2007

Senyor alcalde,

m’han contat, i he llegit, una part del contingut de la seua compareixença davant les càmeres de TVM el dia abans del Correllengua. Per sort, no la vaig vore, ni ganes, perquè la virulència de la versió original de les seues compareixences sol superar, de molt, els extractes que després circulen. I resulta que aquests extractes m’han despertat la memòria…

A finals de l’any 1994 acudia vosté a un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià que va tenir lloc al saló de plens de l’Ajuntament de Monòver; se celebrava llavors l’aniversari de la incorporació de Monòver i la rodalia al Regne de València. L’acte consistia en la lectura d’un manifest (segurament ple de “sandeces”, com vosté diu). Vosté era present entre el públic. Hi va acudir per donar-se una pàtina de centrisme i tarannà obert davant una possible candidatura a l’alcaldia en les eleccions municipals que s’havien de celebrar l’any següent.

La cosa va anar malament i l’assistència a aquella lectura li va causar la pèrdua del carnet de militant del seu partit, a vosté i a algunes persones més que l’acompanyaven. És curiós que llavors pretenguera passar per obert i centrat amb la companyia de les mateixes persones que ara vol mostrar davant el poble com una colla de potencials terroristes perillosos i que pretenga avisar a la ciutadania que s’aparte del nostre contacte quan vosté una volta el buscava.

Senyor alcalde, recapacite. No creu que li pararia millor aquell maquillatge centrat i centrista que la carassa ultra que s’entesta a posar-se ara? No veu que els vots se li escapen per totes les costures?

Senyor alcalde, relaxe’s una mica i, l’any que ve, vinga-se’n amb nosaltres al Correllengua! Si no se sent en forma per a córrer darrere de la Flama, sempre podrà ballar-se una polca amb el seu portaveu. Vorà que bé que s’ho passen i com puja la intenció de vot.

tema: Activitats culturals
etiquetes:

Després dels incidents per tots coneguts durant la celebració del passat Correllengua, la Junta del Casal Jaume I de Monòver decidí continuar avant amb la festa de la llengua durant aquesta nova edició esperant no tornar a sofrir problemes burocràtics per part dels membres de l’equip de govern resultant de les passades eleccions municipals.

Aquest dimecres, 26 de setembre de 2007, la coordinadora del Casal no ha rebut cap contestació oficial a totes les peticions que havia portat a terme des del Casal Jaume I amb les quals pretenia garantir el discurs normal dels esdeveniments d’una manifestació pública com és el Correllengua.

Tal i com va ocórrer un any abans, l’Ajuntament de Monòver denega el subministrament del corrent elèctric municipal, que impossibilita la celebració del berenar popular a la Plaça de La Sala i de l’actuació de La Banda del Samaruc, ambdós actes subvencionats íntegrament pel Casal Jaume I i Acció Cultural del País Valencià.

Des de la Junta del Casal Jaume I de Monòver no es compren l’ordre realitzada en última instància pel Sr. Alcalde de la nostra localitat, Salvador Poveda, ja que es tracta d’una actuació i un berenar que el Casal ofereix al poble amb motiu del Correllengua, ni la demora de l’Ajuntament a l’hora de comunicar-nos la seua negativa a col·laborar en els actes del Correllengua.

Des que vam donar inici a l’organització de l’acte, el grup de govern ha evitat i rebutjat contínuament mantenir cap contacte amb cap representant del Casal ni d’ACPV. Així, mitjançant un intermediari, l’Ajuntament no sols manté la seua política no concedir cap subvenció a una de les associacions culturals més actives del poble, sinó que, a més, denega el servei d’electricitat des de la Regidoria de Serveis Públics.

A més a més, l’alcalde de Monòver i la regidora de Serveis Públics, Deseada Bellot, s’han dirigit a la Junta dels Nanos i Gegants de Monòver advertint-los, amb to amenaçant, que si compleixen el compromís subscrit amb els membres del Casal pel qual actuarien al Correllengua, “sofririen les conseqüències”.

Davant aquestos fets, el Casal Jaume I de Monòver recorda que el resultat de les eleccions i el joc democràtic obliguen els representants del poble a governar a tots per igual, i que els bens municipals són propietat dels ciutadans i no dels governants de torn, que només tenen la responsabilitat d’administrar-los correctament. És a dir, l’actual grup de govern no està legitimitat per a utilitzar políticament i electoralment aquestos béns, perquè aquestos no són propietat seua, sinó de tots el monovers.

Així mateix, des del Casal Jaume I denunciem la falta d’acord entre els membres de l’equip de govern, ja que el regidor de Mitjans de Comunicació, Emilio Orgilés, ja es va desmarcar dels seus socis anunciant pels mitjans de comunicació públics, que es troben sota el seu control, la celebració aquest cap de setmana del Correllengua, mentre la resta es dedica exclusivament a posar-li obstacles.

Per últim, recordem que la ideologia, que no ens eximeix de pagar impostos i contribuir al bon funcionament del sistema, tampoc és un motiu per a oposar-se a realitzar una manifestació pública d’uns veïns i fills del nostre poble que, notificant-ho degudament, tenen tot el dret a portar-la endavant.

L’equip de govern ha desenvolupat una estratègia política adversa davant d’un acte cultural, cosa que demostra una actitud totalment antidemocràtica, exercint marginació i discriminació a un grup socialment representatiu del nostre poble.

 

Junta del Casal Jaume I de Monòver

Totes les alarmes s’han encés hui mateix quan una veu anunciava un altre Correllengua desendollat. A pocs dies vista, quan ja està tot aparaulat i demanat preceptivament pel registre escaient, la veu ha parlat.

Després de jugar al passa-me-la amb l’organització de l’esdeveniment, quan ja està previst que actue un grup de la categoria de Samaruc (que no costa un duro als monovers), els governants diuen, per veu interposada, que de llum, ni un quilowatt.

Una altre any, doncs, els nostres terratinents municipals es mostren alforradors en la llum tant com balafiadors en despotisme desil·lustrat, i és que les nostres llumeneres locals, de llums en tenen per al que volen.

De manera que, si la nostra alcaldessa perpètua no hi posa remei i il·lumina els nostres devots mandataris (que bé que encenen la flama del ciri quan es tracta de lluir en la processó), el Correllengua quedarà de nou sense llum, que no deslluït, perquè, per culpa dels majorals de la finca municipal, el Correllengua podrà ser enguany desendollat, reivindicatiu i sense enrampats.





El programa del Correllengua 2007 el dissabte 29 serà aquest:

A les 6 els Nanos, amb la colla el Xirivell, animaran els carrers del centre.

A les 6’45-7 la Flama de la Llengua passarà per les escoles (ix des del Bilaire a les 6).

A les 7’30-8, arribada de la Flama a l’ajuntament, a continuació, lliurament dels premis de dibuix.

A les 8’30 berenar popular en la mateixa plaça de la Sala.

A les 21, actuació de Samaruc (desendollada, si la Marededéu no li posa remei).

L’actuació de Monòver els de Samaruc l’anuncien aixina:

Arriba el Correllengua 2007 a Monòver i quina millor manera d’acompanyar a la flama que cantant, tocant i ballant.
Convidats pel Casal Jaume I de Monòver, ens trobareu a la Plaça La Sala a partir de les 21:00h (aproximadament!!!) fent sonar polques, masurques, pasdobles, cercles circassians, an dro… Bon ball!!!

Samaruc

Enllaç:

tema: Cultura popular
etiquetes:

Taberners i catxarro
Autor: Desconegut │Peu: “Mudats a s’heredat” │Lloc: Parelles (Tàrbena, Marina Baixa) │Data: Setembre, 1944. │ Comentari: A taula, el catxarro (o “sa porrona” en tarbener) i la catalana.│+ gran

Tarberners i catxarro

Autor: Desconegut │Peu: “Retratats davant d’una ratera per als bous, Festa des Fadrins” │ Lloc: Tàrbena (Marina Baixa) │Data: ca. 1950 │Comentari: Sobre els caps dels retratats penja el catxarro omnipresent.│ + gran


Les fotografies de Tàrbena són prou eloqüents: el catxarro formava part del decorat quotidià fins no fa ni quatre dies. Què ha sigut, doncs del catxarro?

Les parts

El catxarro consta d’una ansa, d’una boca per a omplir-lo i d’un pitorro (o pito, o bequelló) amb la forma d’un prepuci retirat que mostra el gland amb el seu meat o foradet per on ix el raig d’aigua en direcció a la boca assedegada. Els catxarros es fan d’argila blanca, tenen panxa i poden ser més o menys panxuts segons la seua cabuda. Una modalitat de catxarro és la catxarra, que és un cànter de dimensions reduïdes al qual se li ha incorporat un pitorro.

De la mateixa família que el catxarro és la botija, la botija és panxuda per davant i plana per darrere, té una boca gran vertical i dos anses a cada costat. Per a beure s’agafa de les dos anses a la volta i s’alça a pols. Per les anses se li pot passar un sogall per a penjar-la de l’esquena o de les vares del carro; la part plana serveix per a acoblar-la bé al cos o a les baranes del carruatge.

Els noms

El catxarro s’anomena així a les Valls del Vinalopó, excepte a Petrer i al Fondó de les Neus, llocs on se’l coneix com a “botijó” (la botija es diu igual), de la mateixa manera que a l’Alacantí i al Baix Vinalopó (a Crevillent és el “botijo”, reminiscència clara de l’origen castellà del mot). Més al nord, a les Marines, se’l coneix com a “botija” i a la botija panxuda i ansuda li diuen “botija de carreter” (com a Bolulla) o “botija de carro” o “botijot” (a Xaló i Llíber). A Tàrbena el catxarro és “sa porrona” (com a Bolulla) i la botija és “botija”. Molt més amunt, al sud de Catalunya l’atifell es diu “selló”.

Del que quequeja es diu que “fa botiges” o que és “botijós”, per analogia segurament amb el soroll de les trangolades que pega l’aigua en el seu camí des de la botija fins a l’esòfag del bevedor.


“Botija” o “botija de carreter”

Usos i costums

A Monòver els catxarros es compraven a la plaça de vendre, els dilluns de mercat. Els portaven d’Agost (l’Alacantí) (com el meu catxarro reciclat amb el seu segell a l’estil de la terra sigillata imprés a l’ansa), terra encara hui de cantereries i de bòbiles.

Quan es portava a casa, el catxarro havia de fer el seu rodatge, si l’omplies immediatament i tot seguit bevies, aperillaves de quedar-te sord. El rodatge consistia a posar-lo a remulla dos o tres nits. L’argila es passava, començava a sumar i ja estava preparat per a refrescar l’aigua que portava a la panxa. Com més sumava un catxarro, millor era.

El catxarro casolà es col·locava damunt d’un plat, un plat fet de la mateixa argila blanca o un plat decorat i bonic, si es tractava d’un catxarro de saló. El plat servia per a retenir l’aigua que sumava l’atuell i per a recollir la que es perdia en el procés de beure. El catxarro casolà i, més encara el de saló, se solia vestir amb un drapet o un mocodoret brodat, o bé se li tapava la boca amb una ret feta de ganxet perquè no entrara cap intrús.

Al catxarro de bancal, en canvi, se li cobria la boca amb uns pàmpols i el forat del pitorro amb un sarmentet tallat a mida que es podir nugar amb un cordellet de l’ansa perquè no es perdera. A la botija se li posava un tap de suro, i au. Al bancal, el catxarro se situava davall d’un cep o d’un ametler a l’ombra, o al recer d’una riba.

Per a beure cal alçar el catxarro a pols agafant-lo de l’ansa, col·locar-lo damunt de la cara, decantar-lo i afavorir, amb un moviment de monyica, l’eixida de l’aigua pel broc o pitorro. Del catxarro es beu a gall, és a dir, compassant l’obertura i el tancament de l’epiglotis amb el volum i la velocitat del raig que arriba a la gola des de les altures. Sempre sense tocar el broc amb els llavis.

A gall es beu també el vi de la catalana o porró i de la bóta de cuiro, i també d’un barral, un carabassí o una botella als quals s’ha col·locat prèviament una canya tallada en diagonal que fa de bec.

Aprendre a beure a gall era un ritus de pas, de xic a fadrinet. “Mamar”, és a dir, beure directament del bec, es considerava una autèntica heretgia, només admissible si es tractava de xiquets que encara no disposaven de prou braó o no havien aprés a beure a gall, o totes dos coses.

Alguns bevedors destres aprofitaven l’operació d’hidratar-se per a refrigerar al mateix temps el cos acalorat: mentre bevien, tancaven el pas de la glotis, torcien la boca, l’aigua omplia la cavitat bucal, sobreixia i regalimava per les comissures fins a esgolar-se pel pitral entresuat.


Segell i foto del canterer d’Agost, d’origen petrerí José Román Chorro (1893) + gran

Catxarros institucionals

En aquell temps (quan?) el catxarro era un objecte domèstic plenament institucionalitzat, tant, que entitats serioses i solvents com el Casino o el Poliesportiu, o indústries i tallers, posaven catxarros refrescants a la disposició dels seus socis o treballadors.

Els catxarros del Poli, per exemple, es repartien per pistes de tennis, galotxes, gimnasos i recepcions. Beure d’aquells catxarros panxuts constituïa una modalitat esportiva més: calia omplir-los de la font i transportar-los al terreny de joc i en els descansos els contendents els alçaven a braç. Si algú els agarrava un poc desesperat, al punt de la deshidratació, amb el pols tremolós de l’esforç i la respiració descompassada per la falta d’alè, li podia costar una pala esportellada.

Els catxarros del Casino Nou o Casino dels Senyorets, en canvi, eren uns catxarros de saló, esvelts, de posat senyorívol, altius i una mica encarcarats, com si s’hagueren empassat el cullerot.

Dels catxarros de taller, recorde el que hi havia al “treballador” de ma güelo Gasparo. Es tractava d’un catxarro de ferrer, penjat d’un ganxo convenientment caragolat a una taula metàl·lica. Era un catxarro enorme, prenyat d’aigua dolcíssima de l’aljub, ple de manotades de greix i arrebossat d’un polsim de lleugeríssimes ferradures argentades. Era difícil de sostenir, esvarós, tenia un broc ample que deixava anar un raig d’aigua superior al pas d’una glotis infantil. Era fàcil ennuegar-se, que l’aigua isquera per les narius, que tota l’operació provocara un atac de tos sobtat i, en fi, que l’aigua caiguera a terra.

La peripècia, però, no havia acabat perquè ara calia tornar l’ansa al ganxo que la subjectava, encertar l’anella d’argila en el ferro mentre se sostenia a la desesperada el recipient amb les dues mans i amb totes les forces disponibles perquè no caiguera i es badara definitivament.

Catxarra

Cànter amb pitorro, conegut com a “catxarra” a Monòver (les Valls del Vinalopó)

El meu catxarro més estimat

Però el meu catxarro més estimat era el catxarro de la Pedrera, un catxarro casolà, situat damunt d’un plat, no sé si de Talavera, de Manisses o tan sols blanc i prou. Era un plat que sonava amb un clac característic quan hi aterrava el catxarro, un soroll que no podia fer mai un plat de duralex.

En la meua remota infantesa, el ritual de l’aigua em portava amb ma güela Pompília fins a l’eixida de la mina de la Pedrera, que a finals dels anys seixanta i principis dels setanta encara portava un escorrim que venia des de les entranyes de la Solana. De l’escorrim ma güela omplia amb paciència un o dos cànters amb un pitxeret de llautó. Els cànters al seu torn s’abocaven en una gerra de la cambreta, una gerra que es tapava amb una tapadora de fusta. Quan la destapaves, una pupil·la lluent, fosca, untuosa, es fixava en la teua. El pitxer se submergia lentament, la mirada enigmàtica es disolia en onades delicades i l’aigua anava caent del pitxeret a l’embut i de l’embut al ventre del catxarro amb un gloc-gloc sublim.

El catxarro, ai! Digueu-me, què se n’ha fet del catxarro?

Fonts:

Entrades relacionades: