cròniques ultralocals


Foto: Oliveres de Paco el Romanero (La Pedrera, Monòver)

Quan Paco el Romanero veia pròxim el seu final, rosegat per un càncer en una edat encara primerenca, va deixar-ho tot preparat: va collir la vinya i va plantar unes oliveres que va tenir bona cura de deixar regant-se amb un sistema de degoteig. Encara que d’una generació jove, Paco havia aprés el codi del llaurador mediterrani, aquell mateix que havia enunciat el vell Cató: “Va plantar un arbre perquè es beneficiara una altra època.” El seu gendre no viuria de la terra, com ell tampoc no ho havia fet, però calia complir amb el mandat i plantar unes oliveres que destil·larien un oli que ell no tastaria.

És un lloc comú de la bibliografia sobre sostenibilitat la referència a la solidaritat intergeneracional i molt sovint se cita aquella màxima de l’economista romanés Georgescu-Roegen, que diu que el nostre automòbil d’avui és la rella que no es podrà fabricar el llaurador que ens succeirà demà. Com deia Ciceró: “Per vell que siga el llaurador a qui se li demane que per a qui sembra, la resposta és sempre la mateixa: ‘Per als déus immortals, que no volen que em conforme amb els béns dels meus avantpassats i desitgen que jo també els transmeta als meus descendents’.” (De Senectute)

Fa uns anys, Remedios Guardiola, una dona major, viuda i sense fills, ens va ensenyar una imatge de terracotta. Era una imatge de Sant Antoni de Pàdua molt antiga i d’una grandària respectable. Aquell Sant Antoni l’havia heretat per ser la germana major, tal i com havia sigut costum en la seua família segons una tradició secular. Ens contava Remedios que un dia li havien volgut comprar el sant. Li havien fet una bona oferta, ens deia, però com podia vendre una cosa que no era seua, protestava amb tota la naturalitat del món. Remedios, que no tenia fills, havia de passar aquella imatge a la següent generació. Tenia un problema, les hereves naturals eren les seues nebodes, però quina de les dues, si resulta que eren bessones?

La solidaritat intergeneracional o “distribució intergeneracional” com se l’anomena també, constituïa una part del codi de la nostra societat tradicional, d’allò que els entesos coneixen ara com a “ètica ambiental”. Tal volta ens tocarà recuperar-la i incloure-la en el codi ètic dels nostres temps. Ernest Garcia ho il·lustrava amb aquest exemple tan gràfic:

Han passat més o menys quatre mil cinc-cents anys des que es va alçar la piràmide de Keops. Quan haurà transcorregut un temps equivalent en el futur, els éssers humans que habiten aleshores el planeta, si és que encara n’hi ha, hauran de continuar pagant per mantenir sota control els residus nuclears d’alta activitat produïts per les centrals que avui subministren electricitat a les nostres cases. La reparació dels dipòsits deteriorats, les despeses corrents de les organitzacions de seguretat i altres costos derivats de la nostra pesada herència no els proporcionaran res a canvi. Podem imaginar que no sentiran cap a nosaltres la mateixa reverència encisada que ens inspiren avui els reis, arquitectes i peons de l’antic Egipte.

Referències completes:

  • La cita d’Ernest Garcia està treta de la pàgina 270 de la seua monografia (extremadament recomanable), Medio ambiente y sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta, Alianza Editorial, Madrid, 2004. D’aquest tema s’ocupen les pàgines de la 268 a la 272. Del mateix autor teniu El trampolí fàustic: ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible, Germania, Alzira, 1995, sobre el tema vg. especialment el capítol 3: “La cultura de la suficiència” (pàg. 71-110). Aquest llibre es troba exhaurit, però el podeu trobar saldat a un preu irrisori al web de la llibreria París-Valencia (també hi ha una versió en castellà encara viva).
  • Les cites de Cató i de Ciceró són de l’article de l’economista Serge Latouche “¡Abajo el desarrollo sostenible! ¡Viva el decrecimiento convivencial!”, publicat a la revista Silence i recollit al volum col·lectiu editat per aquesta publicació titulat Objetivo decrecimiento, publicat per leqtor, Barcelona, 2006 (l’article ocupa les pàgines de la 23 a la 35, les cites són de la pàgina 30). El llibre el podeu trobar a internet a la llibreria llibertària La Malatesta.