Autor: Desconegut │Peu: “Mudats a s’heredat” │Lloc: Parelles (Tàrbena, Marina Baixa) │Data: Setembre, 1944. │ Comentari: A taula, el catxarro (o “sa porrona” en tarbener) i la catalana.│+ gran
Autor: Desconegut │Peu: “Retratats davant d’una ratera per als bous, Festa des Fadrins” │ Lloc: Tàrbena (Marina Baixa) │Data: ca. 1950 │Comentari: Sobre els caps dels retratats penja el catxarro omnipresent.│ + gran
Les fotografies de Tàrbena són prou eloqüents: el catxarro formava part del decorat quotidià fins no fa ni quatre dies. Què ha sigut, doncs del catxarro?
Les parts
El catxarro consta d’una ansa, d’una boca per a omplir-lo i d’un pitorro (o pito, o bequelló) amb la forma d’un prepuci retirat que mostra el gland amb el seu meat o foradet per on ix el raig d’aigua en direcció a la boca assedegada. Els catxarros es fan d’argila blanca, tenen panxa i poden ser més o menys panxuts segons la seua cabuda. Una modalitat de catxarro és la catxarra, que és un cànter de dimensions reduïdes al qual se li ha incorporat un pitorro.
De la mateixa família que el catxarro és la botija, la botija és panxuda per davant i plana per darrere, té una boca gran vertical i dos anses a cada costat. Per a beure s’agafa de les dos anses a la volta i s’alça a pols. Per les anses se li pot passar un sogall per a penjar-la de l’esquena o de les vares del carro; la part plana serveix per a acoblar-la bé al cos o a les baranes del carruatge.
Els noms
El catxarro s’anomena així a les Valls del Vinalopó, excepte a Petrer i al Fondó de les Neus, llocs on se’l coneix com a “botijó” (la botija es diu igual), de la mateixa manera que a l’Alacantí i al Baix Vinalopó (a Crevillent és el “botijo”, reminiscència clara de l’origen castellà del mot). Més al nord, a les Marines, se’l coneix com a “botija” i a la botija panxuda i ansuda li diuen “botija de carreter” (com a Bolulla) o “botija de carro” o “botijot” (a Xaló i Llíber). A Tàrbena el catxarro és “sa porrona” (com a Bolulla) i la botija és “botija”. Molt més amunt, al sud de Catalunya l’atifell es diu “selló”.
Del que quequeja es diu que “fa botiges” o que és “botijós”, per analogia segurament amb el soroll de les trangolades que pega l’aigua en el seu camí des de la botija fins a l’esòfag del bevedor.
“Botija” o “botija de carreter”
Usos i costums
A Monòver els catxarros es compraven a la plaça de vendre, els dilluns de mercat. Els portaven d’Agost (l’Alacantí) (com el meu catxarro reciclat amb el seu segell a l’estil de la terra sigillata imprés a l’ansa), terra encara hui de cantereries i de bòbiles.
Quan es portava a casa, el catxarro havia de fer el seu rodatge, si l’omplies immediatament i tot seguit bevies, aperillaves de quedar-te sord. El rodatge consistia a posar-lo a remulla dos o tres nits. L’argila es passava, començava a sumar i ja estava preparat per a refrescar l’aigua que portava a la panxa. Com més sumava un catxarro, millor era.
El catxarro casolà es col·locava damunt d’un plat, un plat fet de la mateixa argila blanca o un plat decorat i bonic, si es tractava d’un catxarro de saló. El plat servia per a retenir l’aigua que sumava l’atuell i per a recollir la que es perdia en el procés de beure. El catxarro casolà i, més encara el de saló, se solia vestir amb un drapet o un mocodoret brodat, o bé se li tapava la boca amb una ret feta de ganxet perquè no entrara cap intrús.
Al catxarro de bancal, en canvi, se li cobria la boca amb uns pàmpols i el forat del pitorro amb un sarmentet tallat a mida que es podir nugar amb un cordellet de l’ansa perquè no es perdera. A la botija se li posava un tap de suro, i au. Al bancal, el catxarro se situava davall d’un cep o d’un ametler a l’ombra, o al recer d’una riba.
Per a beure cal alçar el catxarro a pols agafant-lo de l’ansa, col·locar-lo damunt de la cara, decantar-lo i afavorir, amb un moviment de monyica, l’eixida de l’aigua pel broc o pitorro. Del catxarro es beu a gall, és a dir, compassant l’obertura i el tancament de l’epiglotis amb el volum i la velocitat del raig que arriba a la gola des de les altures. Sempre sense tocar el broc amb els llavis.
A gall es beu també el vi de la catalana o porró i de la bóta de cuiro, i també d’un barral, un carabassí o una botella als quals s’ha col·locat prèviament una canya tallada en diagonal que fa de bec.
Aprendre a beure a gall era un ritus de pas, de xic a fadrinet. “Mamar”, és a dir, beure directament del bec, es considerava una autèntica heretgia, només admissible si es tractava de xiquets que encara no disposaven de prou braó o no havien aprés a beure a gall, o totes dos coses.
Alguns bevedors destres aprofitaven l’operació d’hidratar-se per a refrigerar al mateix temps el cos acalorat: mentre bevien, tancaven el pas de la glotis, torcien la boca, l’aigua omplia la cavitat bucal, sobreixia i regalimava per les comissures fins a esgolar-se pel pitral entresuat.
Segell i foto del canterer d’Agost, d’origen petrerí José Román Chorro (1893) + gran
Catxarros institucionals
En aquell temps (quan?) el catxarro era un objecte domèstic plenament institucionalitzat, tant, que entitats serioses i solvents com el Casino o el Poliesportiu, o indústries i tallers, posaven catxarros refrescants a la disposició dels seus socis o treballadors.
Els catxarros del Poli, per exemple, es repartien per pistes de tennis, galotxes, gimnasos i recepcions. Beure d’aquells catxarros panxuts constituïa una modalitat esportiva més: calia omplir-los de la font i transportar-los al terreny de joc i en els descansos els contendents els alçaven a braç. Si algú els agarrava un poc desesperat, al punt de la deshidratació, amb el pols tremolós de l’esforç i la respiració descompassada per la falta d’alè, li podia costar una pala esportellada.
Els catxarros del Casino Nou o Casino dels Senyorets, en canvi, eren uns catxarros de saló, esvelts, de posat senyorívol, altius i una mica encarcarats, com si s’hagueren empassat el cullerot.
Dels catxarros de taller, recorde el que hi havia al “treballador” de ma güelo Gasparo. Es tractava d’un catxarro de ferrer, penjat d’un ganxo convenientment caragolat a una taula metàl·lica. Era un catxarro enorme, prenyat d’aigua dolcíssima de l’aljub, ple de manotades de greix i arrebossat d’un polsim de lleugeríssimes ferradures argentades. Era difícil de sostenir, esvarós, tenia un broc ample que deixava anar un raig d’aigua superior al pas d’una glotis infantil. Era fàcil ennuegar-se, que l’aigua isquera per les narius, que tota l’operació provocara un atac de tos sobtat i, en fi, que l’aigua caiguera a terra.
La peripècia, però, no havia acabat perquè ara calia tornar l’ansa al ganxo que la subjectava, encertar l’anella d’argila en el ferro mentre se sostenia a la desesperada el recipient amb les dues mans i amb totes les forces disponibles perquè no caiguera i es badara definitivament.
Cànter amb pitorro, conegut com a “catxarra” a Monòver (les Valls del Vinalopó)
El meu catxarro més estimat
Però el meu catxarro més estimat era el catxarro de la Pedrera, un catxarro casolà, situat damunt d’un plat, no sé si de Talavera, de Manisses o tan sols blanc i prou. Era un plat que sonava amb un clac característic quan hi aterrava el catxarro, un soroll que no podia fer mai un plat de duralex.
En la meua remota infantesa, el ritual de l’aigua em portava amb ma güela Pompília fins a l’eixida de la mina de la Pedrera, que a finals dels anys seixanta i principis dels setanta encara portava un escorrim que venia des de les entranyes de la Solana. De l’escorrim ma güela omplia amb paciència un o dos cànters amb un pitxeret de llautó. Els cànters al seu torn s’abocaven en una gerra de la cambreta, una gerra que es tapava amb una tapadora de fusta. Quan la destapaves, una pupil·la lluent, fosca, untuosa, es fixava en la teua. El pitxer se submergia lentament, la mirada enigmàtica es disolia en onades delicades i l’aigua anava caent del pitxeret a l’embut i de l’embut al ventre del catxarro amb un gloc-gloc sublim.
El catxarro, ai! Digueu-me, què se n’ha fet del catxarro?
Fonts:
- Les fotos que obrin l’article s’han extret del llibre de Joan-Lluís Monjo i Jacinto Molines, Del temps de primer. Memòria fotogràfica de Tàrbena, Ajuntament de Tàrbena-Caja de Ahorros del Mediterráneo, 2007, pàg. 109 i 115.
- La foto de José Román es un detall de la portada del fullet d’Ilse Schütz, El bordado de Agost. Alfarería turística del siglo XIX, Museo de Alfarería-Ayuntamiento de Agost, 2000.
Entrades relacionades:
