No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.
Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”
Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”
La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:
El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.
Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).
També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.
Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.
Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:
«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.
I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:
El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.
»
