Foto: Rellotge parat i llibres en una tauleta de nit
El 23 d’abril baixe a la biblioteca Alberto Navarro d’Elda. Una magnífica biblioteca construïda en l’edifici rehabilitat de l’antic col·legi Padre Manjón. Una biblioteca, deia, magnífica, és a dir, amb molta llum natural, molt d’espai, molt de silenci i molts llibres (seixanta mil, per a dir-ho clar) i tot en ple centre urbà.
La construcció de la biblioteca, inaugurada poc abans de les eleccions municipals, no va impedir, en canvi, que el govern socialista perdera el poder de manera precipitada i contundent (13 regidors per al PP). Però no pretenem ara establir cap relació de causa-efecte entre el foment de la lectura i les derrotes electorals, sinó entre el silenci, la soledat i l’acte de llegir.
“Silenci i soledat” és el que vaig respondre quan la presentadora de l’espai radiofònic de la SER, que emetia des de la secció infantil de la biblioteca municipal un programa especial dedicat al Dia del Llibre, em va demanar per les condicions que fan possible la lectura.
Una resposta gens original, cal dir-ho per endavant. Aquests han sigut els requisits per a la lectura des que Sant Ambròs llegia mentalment les pàgines del seu còdex. Una manera de llegir que va deixar sorprés Sant Agustí, que només coneixia la lectura en veu alta. Les biblioteques plenes de murmuris de lectors parlants es van omplir, amb el pas dels segles, d’ulls lectors i les cordes vocals descansaren: “escucho con mis ojos a los muertos”, deia Quevedo.
Pascal sentencià que la capacitat per a la fruïció serena del silenci i de la soledat era una marca de bona instrucció i que tots els mals dels humans provenien de la incapacitat d’estar-se una hora tots sols en la seua cambra. Quevedo parla de les bondats de la lectura en un sonet que el situa en el retir i la pau del desert de la Torre de Abad, ben lluny de la cort.
Silenci i soledat… Quan els tenim? Els adults que es queixen que els joves no lligen, lligen ells? En quin lloc dels nostres pisos disminuïts? En quin moment de les nostres jornades atapeïdes?
S’hi referia dissabte Vicente Verdú en un article publicat en El País. Amb la seu estil oracular, situava la lectura en els cornials de la vida, en les orellades de l’existència: abans de dormir, quan encara no s’han despertat els xiquets, entre el café i l’hora de l’eixida de les escoles, quan ens jubilem, quan arribaran les vacances, en una convalescència benèvola. “No hay ocasión, pues, para complacerse en los libros literarios o en los libros del saber, ni tampoco para confiar en su ventaja utilitaria.”, reblava l’elxà.
El moviment de l’slow food hauria de tenir la seua versió llibresca, un convivium per a la “lectura lenta”, per a la reptiliana digestió de contundents, colesteròliques i nutritives menges literàries: envitricollades trilogies, novel·les-riu selvàtiques, volums celluts, interminables poemes èpics, poemaris introspectius, densíssims tractats filosòfics, reconcentrades narracions metaliteràries i autoreferencials.
Enllaços:
- Quevedo, “Retirado en la paz de estos desiertos”
- Vicente Verdú, “¿Para qué tanto leer?”, El País (26-4-2008)
- Emili Teixidor, “Cadàvers i mòmies”, Avui Cultura (21-2-2008) [pdf]
- Slow Food