cròniques ultralocals

xiquetsdelcristo
Xiquetes del Cristo

Benvolgut Confrare del Cristo:

Ara que de la Setmana Santa només queda algun regall de cera de la que abans feia xisclar els pneumàtics i algun que altre badall obert per l’onada expansiva de les badanes dels tambors, és el moment de tancar aquesta sèrie. Només han passat dos anys des que va començar aquell intercanvi d’impressions, un intercanvi esdevingut ja soliloqui intempestiu. Dos anys han passat i alguns canvis hi ha hagut en la Setmana Santa monovera: enguany la cera ja no fa xisclar els pneumàtics (heu canviat la matèria inflamable dels ciris o és que ja tots són de piles? Vos afecta a vosaltres també la normativa europea contra els espectacles de foc?); i ara ja totes les confraries porteu al muscle els vostres passos. Tota la resta continua igual, fins i tot, les polèmiques inacabables (89 respostes portava l’altre dia el debat de Setmana Santa a ca José Andrés).

I, a pesar de totes les innovacions que hem apuntat, les d’enguany i les dels anys passats, i de l’interés del públic, continue enyorant la festa gòtica dels meus avantpassats i aquella afició per la Pasqua, és a dir, per l’Encontre, el castellet i el vol dels coloms, la parella, els jocs a l’era, la fritada de conill en carxofes i les faves tendres amb un pessic de tonyina de sorra, acompanyats de cançons monoveres, més que la festa cada volta més barroca, sorollosa i contrareformista, amb la seua sang, les seues llàgrimes, els cadafals i els tambors, els mantells i els daurats, les corones i les espases, les trompetes de Jericó i las fuerzas vivas, la centúria romana amb tricorn, les saetes, els velluts, els rasos i els brodats, els ciris i la cera, la campaneta, els repics i els redoblaments, els seus costaleros i els seus quejíos.

També a Elx, segons que em comentava un savi participant en la festa, està passant el mateix: la festa no evoluciona des de la tradició pròpia, sinó a partir de l’empelt de tradicions foranes d’origen andalús i murcià que, curiosament, no són una aportació “intercultural” dels immigrants d’aquesta procedència, sinó detalls importats pels mateixos festers autòctons.

No hi ha vida més enllà de la Saeta de Serrat? Tal vegada la Setmana Santa necessita un empelt de Ferran Adrià, de Carles Santos i de Calixto Bieito que la deconstruïsca, la liqüefaça i la pose al dia. S’atrevirà a fer l’experiment alguna confraria?

La transformació de la festa

La Setmana Santa s’ha vist transformada també per l’entrada de gent jove i de dones, una irrupció que vam poder comprovar l’any passat en els assajos a cara de descoberta, tant de la Soledad com de la Dolorosa. Les dones fan ja quasi tots els papers en la celebració, no tan sols de penitents: també ixen de costaleres, de percussionistes i de manifasseres o caporales (per a quan de majoral de costalers o d’hermana mayor?).

Per un altre costat, la popularització de l’automòbil i la pèrdua d’un dia de mona per l’estandardització del calendari laboral han erosionat la festa antiga. L’augment del poder adquisitiu que permet anar-se’n fora i el canvi de rol de la dona que, per exemple, ja no sol fer pastes (aquelles pastes que només es tastaven tres voltes a l’any i que calia tancar sota clau al pastador, una clau que l’ama de la casa portava sempre al davantal); ni, per descomptat, putxeros concentrats (tot en benefici dels retaurants i dels forns).

Però no és la Setmana Santa l’única festa religiosa que s’ha vist afectada pel canvi, una altre exemple de recreació festiva a través d’un procés d’hibridació el tenim en la romeria “rociera” al Fondó, que es mostra com una celebració “transgènica” formada per un ritual de pelegrinatge forà (andalús) aplicat a una devoció autòctona.

Volem saber més coses

Mentres anem prenent nota dels canvis en la festa actual, vindria bé que hi haguera més investigació sobre la Setmana Santa i la Pasqua monoveres tradicionals i modernes. Investigacions que vagen més enllà de l’anècdota o del panegíric dels colors de la vesta pròpia. Tants universitaris com tenim i no n’hi haurà algun que escorcolle i faça alguna aportació interessant? De moment Pablo Jaén i Marcial Poveda i els redactors de la pàgina de la Soledad estan incorporant informació de primera mà que és el fruit de la recerca: escorcoll d’arxius, entrevistes amb informants…

Ara bé, caldrien també estudis antropològics, sociològics, a més dels històrics, sobre les raïls de la festa i les seues transformacions. Un camp obert a sociòlegs, antropòlegs, historiadors, folkloristes, etnòlegs i gremis adjacents: filòlegs per exemple.

Voldríem saber, per exemple, per què es van perdre els Armats i per què al Pinós, on devien portar-los els monovers pobladors, sí que s’han mantingut. Ens consta que als anys quaranta els senyors de l’Adoración Nocturna encara escenificaven, vestits “de paisà”, la caiguda dels armats en la missa del Dissabte de Glòria.

elsarmats
Foto: Armats del Pinós, als anys seixanta (amb ulleres Ray-Ban)

Com eren les provessons de caputxos d’abans de la Guerra? Com es van refundar les confraries després i quina relació tenia la refundació amb el que havia passat durant la Guerra Civil i estava passat als anys quaranta? Quins components de classe hi havia en la celebració i com han evolucionat? (M’han contat que en determinades confraries existien “castes”, que els senyorets anaven amb vesta de vellut i els criats  carregaven les andes amb hàbits d’estamenya.) Quines famílies van fundar i han mantingut cada confraria?

Quins rituals familiars hi ha al voltant de l’adscripció a cada confraria? Quins estaments hi ha dins les confraries? Com s’arriba a portar la creu de manifasser o a ser majoral de costaleros? Qui porta l’estendard i per què? Com ha evolucionat la participació de la dona a la festa? Quin perfil té la piràmide d’edat en les diferents confraries? Com han evolucionat els oficis que envolten la festa: art floral, sastreria, cereria…? Quina relació han tingut les confraries amb el govern eclesiàstic: arxiprestes, bisbes…?

I quines tradicions rituals conflueixen en la celebració de la Pasqua monovera? Com era el festeig? Què menjaven? Qui, com i quan cuinava? A quins llocs anaven? Quins jocs feien? Quines cançons cantaven?

I la llengua… és possible que l’única llengua de tot el que envolta la festa siga el castellà? És possible que en tota la revista Cruz de guia, des del títol a la contraportada l’ús del valencià siga per a no dir ni mitja frase, una expressioneta aquí, una frase inacabada allà, només per a donar una nota de color local i prou, res més; i quan apareix una paraula la trobem escrita en una ortografia de principis del segle passat, talment com si llegírem un programa de festes del franquisme?

Com pots comprovar, hi ha un bon tall de faena (i tota la que m’he deixat) per si algú vol posar-se a escorcollar.

Referències completes i bibliografia complementària:

  • La foto dels Armats és del llibre El Pinós en blanco y negro, Asociación de Vecinos de El Faldar-Edicions Locals, Novelda, 1998.
  • LIMORTI, Paqui: “Crónica de la Semana Santa”, El Veïnat, maig, 2007, pàg. 26.
  • LIMORTI, Paqui: “Es armats”, El Veïnat, juny, 2007, pàg. 22.
  • MIRA, Joan Francesc: “Pasqua”, El Temps (25-3-2008), pàg. 82.
  • MONTORO, Francisco: “La Mona de Pascua”, dins Monóvar. Anécdotas y personajes de nuestra historia, Imprenta Mondéjar, Monòver, 1999, pàg. 191-198.
  • POVEDA, Marcial: “Los matraqueros”, El Veïnat, abril, 2007, pàg. 22.
  • VERDÚ ALBERT, Luis, “Luveral” (1926): “La Mona i atres coses”, Renovación, núm. 70 (10 d’octubre), recollit dins Paco Corbí (ed.), Les cròniques de Luveral, Monòver, 2005, pàg. 101-104.

Entrades anteriors:

Entrades sobre Setmana Santa i Pasqua:

Webs relacionats:

Actualització del 27-4-2010

Calixto Bieito publicava el dia 8 d’abril d’enguany un article molt interessant al suplement de cultura del diari Avui a propòsit de la seua visió de la Setmana Santa; l’article es titula “Setmana Santa i el ‘Rèquiem’” [pdf].

cartel_festival_aves

El dibuixant monover Lluís Sogorb participarà a Càceres, el pròxim cap de setmana, en un encontre de pintors de la natura. Al llarg del dissabte i del diumenge, en el Certamen de Pintura al Aire Libre, Sogorb, juntament amb altres cinc artistes, demostrarà en viu i en directe les seues habilitats artístiques com a pintor de la naturalesa.

El dissabte, i durant 12 hores, artistes arribats des de diferents punts geogràfics plasmaran amb els seus pinzells aspectes naturals del centre de la ciutat en l’anomenat I Maratón Fotográfico Digital “Cáceres ciudad de las aves” que discorrerà per dins del centre monumental.

A més a més, l’artista monover presentarà una part de la seua magnífica obra en una exposició col·lectiva, Wildlife Art, la imagen de la Naturaleza, que es podrà vore al Centro Cultural San Jorge de la capital extremenya a partir del divendres.

Aquests actes s’emmarquen dins el Festival de las Aves que organitza la Dirección General de Turismo de la Junta de Extremadura, amb la col·laboració de l’Asociación Española de Artistas de Naturaleza (AEAN) i SEO/BirdLife. El festival inclou també rutes ornitològiques guiades a través de la ciutat, tallers infantils, jocs i tallers d’anellatge d’aus.

Sogorb ens informa també de l’obertura d’un blog personal, Pinceladas de la Naturaleza, que recull pensaments, dibuixos i pintures sobre el món natural i els ocells en particular.

Per gentilesa de Lluís Sogorb, podeu fullejar el catàleg de l’exposició, que és realment bell

Entrades relacionades:

Enllaços

tema: Animals i plantes
etiquetes: , ,

El passat 25 d’abril, dissabte, cap a la una i mitja, una boira d’insectes bruzidors va enfosquir la vista dels vianants que transitaven pels carrers Fonament i Sant Antoni, a prop de la plaça de la Malva. Un eixam d’abelles buscava un bon solar on establir-se, si podia ser, no massa lluny de les floretes de la Malva, especialment resplendents (encara) poques setmanes després de l’Encuentro. Les abelles exploradores van conduir la massa voladora fins al solar de l’antiga seu de Correus, al costat de la casa dels Catalans. Darrere d’una tanca metàl·lica van formar un bolic concentrat i es van aturar a prendre aire.

Quan vam arribar nosaltres ja s’havia desplegat el dispositiu de prevenció: tancament del pas rodat i pedestre (cons i cintes) i presència policial a les cantonades.

-Han avisat els bombers, comentaven els veïns.

Mentrestant, els curiosos aguardàvem l’arribada dels vigilants del foc amb el seu camió, les escales, les sirenes, les destrals i les caretes antigàs. El que vam vore arribar va ser un discret tot terreny del qual van descendir dos membres del cos dels apagafocs del parc d’Elda, el monover Antonio García “Miñano” i un company. De compte mànegues o vestits ignífugs, els nostres herois de dissabte es van col·locar la indumentària antipicades que solen portar els apicultors: camisa blanca, capell amb faldons i tel·la metàl·lica davant de la cara i guants de goma. Van descarregar també un caixonet i esprai repel·lent.

A grapats, delicadament, com si agafaren una boira a manollades, anaven deixant al caixó aquella gelatina d’insectes daurats, mentre un zum-zum com el d’un ventilador batent l’aire condensat en una casa monovera una vesprada de botxorn estiuenc els anava envoltant. Ells, indiferents, continuaven la seua tasca amb paciència. Al final el caixó es va tancar, la bonior es va esvair i només alguna abella atrotinada giravoltava esmaperduda.

Els tafaners comentaven en veu alta si tal o tal altre haguera agafat l’eixam a pèl (com son pare de José María “el Romanero”, pensem, que els agafava a mans nues), que si no hi ficaven la reina no hi havia res a fer. Un altre que si picaven, atenció. I encara hi havia qui assegurava que un eixam és sempre inofensiu.

Els bombers del parc d’Elda s’han format per a aquesta tasca de la mà del monover Gabriel Ramírez, aficionat a l’apicultura. Cada parc de bombers té el seu equip d’arreplega d’abellades. Els eixams que recullen s’integren en el rusc d’algun abeller o apicultor, mai no s’exterminen. Les abelles són animals protegits, si s’extingiren algun dia, perillaria la humanitat sencera. Sense arribar a aquests extrems, l’agricultura pateix si no hi ha als bancals abelles que escampen el pol·len, per això els nostres agricultors solen plantar mates d’alfàbega enmig de les pebreres per tal d’atraure els insectes pol·linitzadors.

abella21

Enguany, a Califòrnia, els plantadors d’ametlers (sí, aquells que feien fan caure els preus de les nostres ametles meridionals i que produïxen cada any el 90% de la collita mundial) necessiten abelles a manta. Es calcula que un buc o rusc pot pol·linitzar un acre (uns 4 mil metres quadrats) d’ametlers i que per a produir una bona collita d’ametles calen, a Califòrnia, 20 mil milions d’abelles (un eixam pot contenir-ne entre 60 i 70 mil) i un milió d’abells o ruscos. Els abellers americans lloguen cada any pel febrer les seues arnes als cultivadors d’ametlers, les deixen als bancals i les abelles van fent la seua faena. El resultat és una abundosa collita de mel de flor d’ametler, una mel amargosa, que no es pot vendre.

La persona que cria les abelles és l’apicultor o “abeller”. A Monòver al “niu d’abelles”, “abeller”, “rusc”, “buc” o “arna” li diem colmena, com en castellà, perquè vam perdre la paraula genuïna “rusc”. Igual que a les cel·les que formen un rusc, la “bresca”, que a Monòver es diuen també amb una paraula castellana, panal (però tenim un paratge per la Pedrera que es diu la Brisca). Un altre castellanisme relacionat amb les abelles és el nom del pardal que se les menja, l’«abellerol», que a Monòver coneixem com a “bagerugo” (derivat del castellà abejaruco).

Finalment, un conjunt de ruscos en una explotació forma una “ruscada” o “arnera”, que en el lleguatge tècnic de l’apicultura es coneixen amb el nom culte d’«apiari», del llatí “apiarium” que deriva de la paraula «apis», el diminutiu de la qual (“apicula”), ens porta fins a la nostra «abella». A Eivissa es diuen “cases de beies”, “cases d’abelles” o “caseres d’abelles” i a Mallorca “caeres”.

De l’estudi del comportament de les abelles en un eixam, parteix una rama de la intel·ligència artificial, la “intel·ligència d’eixam”, que estudia el funcionament de sistemes autoorganitzats formats per molts individus que interactuen junts amb un propòsit comú. Els resultats d’aquests estudis s’han aplicat a àmbits tant diferents com la robòtica, la biologia, la sociologia, les telecomunicacions, l’economia o les matemàtiques.

Font:

Enllaços:

tema: El meu país
etiquetes:

bus

Es poden donar a qualsevol persona o entitat relacionada amb la Plataforma o deixar-les a l’estanc del carrer Argentina (al costat de la barberia de Lledó), abans del dia 20 maig.