cròniques ultralocals

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons… ni l’escorça és llisa ni els llamps van seguits.

Benoit B. Mandelbrot (1924-2010)

Primer et diuen que no sé qui que coneixes ha publicat unes fotos molt xules i que en alguna d’elles ixes tu. O potser t’han arribat al correu unes desenes d’invitacions d’amics i de familiars que volen continuar sent amics teus. O potser les invitacions eren de gent que no coneixes del tot i que et tenia a la llibreta d’adreces del seu correu electrònic, que ha carregat a orri amb tots els seus contactes.

Passen uns mesos i al final sucumbixes. T’obris un compte en el Llibre de les Cares, només per escorcollar-hi una mica, et dius. Ja fa unes setmanes que t’has enregistrat, ja acceptes les peticions d’amistat i fiques el cap (i la cullera) en els “murs” d’uns i d’altres. Abans d’adonar-te’n, ja has carregat una foto en el perfil, has penjat alguna foto i has fet públics el teu estat civil, el dia de l’aniversari i el nom de l’escola on t’arreaven calbots. En eixe moment ja estàs perdut i el Facebook serà l’excusa perfecta per a procrastinar una mica cada dia.

Facebook ha arribat, diuen, als 500 milions de comptes. Si és cert que no és l’única xarxa social de món mundial (a Xina triomfen, de la manera milionària que és habitual allà, Renn (una rèplica de Facebook), Kaixin001, Qzone i 51.com), aviat esdevindrà, si no ho és ja, el Windows, la Coca-Cola i el Google, dels webs socials.

Mentre la concentració monopolista es verifica, els dissidents alcen la veu: què pot fer una empresa amb tot eixe volum d’informació sobre els gustos, les manies, les afinitats i les tendències polítiques, espirituals o sentimentals d’un continent sencer? No és estrany que ja existisca un Dia del Donar-se de Baixa de Facebook i algunes aplicacions que ajuden en la tasca de tocar el dos de les xarxes més populars, en forma de suïcidi assistit.

Aquesta inquietud s’ha eixamplat des que s’ha conegut el “perfil” de l’amo de l’invent, tal i com el mostra David Fincher a l’acabada d’estrenar La xarxa social. I als pocs dies de l’estrena i, mentre s’escrivia aquest post, s’escampava la notícia que desenes de les aplicacions que s’executen des de Facebook havien derivat grans volums d’informació sobre els usuaris cap a empreses de publicitat, alhora que els desenvolupadors del web es defensaven dient que no passava res i que estava tot controlat.

Per si no n’hi havia prou amb la protecció de la intimitat dels usuaris, fa unes setmanes es discutia la política de tancament de pàgines que executen els administradors de la xarxa de Zuckerberg. En defensa de la pau social, del bon rotllo i de la inanitat, les pàgines denunciades es poden bandejar només que un determinat nombre d’usuaris es dediquen a marcar-les. Això ha passat amb la pàgina de la Plataforma per la Llengua, i fa una setmana amb la d’Escola Valenciana (amb el límit de 5.000 amics assolit i 1.600 “en llista d’espera”). Tanmateix, els motius que es donen serien tècnics i no ideològics: les associacions o partits han de crear una pàgina de grup i no individual, a una pàgina individual et vincules com a “amic” i li dónes accés a poca o molta informació personal; a una de grup et relaciones com a “admirador” i només hi comparteixes la foto i el nom.

Mentre la malfiança s’acreix, alguns ja s’han preparat per a la “diàspora”. Diaspora ha alliberat el codi de la seua aplicació: una xarxa social descentralitzada, en la qual casdascú sap o guarda la informació que vol compartir, en un servidor llogat o en un de propi connectat a la xarxa.

Malgrat tot, em tem que Facebook, com la Coca-Cola, perdurarà. Tant com el refresc? Qui s’atrevix a dir-ho?

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

[...] i els encalats
balons dels xics de tots els veïnats
desinflats entre teules; desolats,

Vicent Andrés Estellés

Anem a un gran centre comercial i el meu fill em sol·licita un baló de reglament, petit, verd, barat. Als seus ulls aquest magatzem li deu semblar la cova d’Aladí, o una versió millorada de Xauxa. Li’l compre. Li’l compre i el baló se’n va a fer companyia a l’altre més xiquetet que li van portar els avis d’un viatge i als altres dos més del meu nebot, supervivents d’algun mundial pretèrit i que han vagat com ànimes en pena per totes les regadores i rodals de l’horta de mon sogre. No fa res, és així, balons vindran…

Però no sempre va anar aixina la cosa. Quan jo era un infant, un baló de reglament era una possessió apreciada, a l’abast només d’algun privilegiat. La resta ens conformàvem amb unes pilotes de goma amb els pentàgons dibuixats que es punxaven en els rosers.

Del baló de reglament se’n tenia bona cura. Després d’un partit a l’Era Alta, a la Venta de Blai o al camp de l’Iris, quan la pilota quedava ben raspada contra aquell terra hostil i amb verdet de segadissa i llinçons, calia amanyagar-la, abraçar-la i anar passant-li la cotna d’un pernil, com al cul escaldat d’un xiquet la pomada reparadora. La pilota quedava llavors ennegrida i lluenta, ben engreixada per al pròxim partit.

Quan es descosia calia enviar-la a Alacant amb Paco el de Blai (o a ca Juanito Rompe, tapisser del carrer Segura). A la presó, els presos, per uns pocs de diners, la cosien. Després, tornava a Monòver en el camió de Transportes Limorti, amb les costures renovades i un lífting durador.

Crònica de Pere el Cerimoniós
Crònica de Pere el Cerimoniós

Quan vaig saber que el grup socialista a l’Ajuntament de Monòver havia presentat la candidatura de Paco Corbí per al lloc de cronista local, em vaig alegrar i em vaig preocupar.

Durant el cap de setmana la preocupació va anar guanyant el terreny a l’alegria i, hui, quan he sabut que la regidora de cultura del PP proposava el nom de Marcial Poveda, la preocupació ha desplaçat qualsevol altre sentiment.

No és que em preocupe que un siga el cronista i l’altre no, és un altra cosa, vegem…

Em preocupava que les coses s’hagueren fet bé. Pensava si a Paco l’haurien avisat abans (a hores d’ara ignore si ho havien fet o no); desitjava que la seua candidatura l’hagueren consensuat entre bambolines tots els grups polítics (que és com, en els llocs civilitzats es fan aquestes coses); i que la presentació pel registre fóra un mer formalisme burocràctic abans de portar el nom de Paco al ple.

Però, no, tenia raó de preocupar-me. Tot indica que uns i altres han estat incapaços de posar-se d’acord abans i que Paco i Marcial serviran de munició per a tirar-se amb fona.

Si, penosa i lamentable és aquesta actitud quan toca assumptes administratius d’interés general, molt més ho és quan està pel mig la imatge pública de les persones.

La figura del cronista oficial necessita al nostre poble una llavada de cara. No ha de ser un càrrec honorífic destinat a cantar les glòries pretèrites del terròs, el cronista oficial ha d’esdevenir un conseller del govern de torn (i de l’oposició si cal),  ha de dinamitzar els estudis locals, ha de fer també la crònica del nostre temps, del dia a dia del nostre poble, quan calga ha de ser una veu crítica i ha de defensar el patrimoni històric monover (el mort i el viu) encara que li coste el càrrec.

El cronista no pot ser una figura del betlem municipal, com els “maceros” o els “armats”, ni una peça de l’atrezzo franquista, amb el bigot retalladet, la prosa florida i la sintaxi arnada. El cronista, a més, ha de tenir un currículum d’investigador local solvent i ha de dominar les llengües oficials.

A la Web només he trobat una guia, el Estatuto General del Cronista Oficial de los Municipios de Canarias [PDF] que m’ha semblat un bon punt de partida i del qual em permet citar tres articles encara que siga tard:

Segunda: La Crónica local

La Crónica local es la narración objetiva de los hechos pasados y presentes que por su trascendencia e interés deban registrarse en la historia de la localidad. Se justifica mediante la integración de la investigación, conservación, análisis y divulgación del pasado histórico, al tiempo que recoge sucesos contemporáneos para fijarlos y transmitirlos a la posteridad. Tiene como objetivo primordial el de fijar y conservar para el futuro todos los hechos del pasado o del presente que sean de interés para una entidad local determinada.

Tercera. Perfil del Cronista Oficial

El Cronista Oficial es una Institución estrechamente vinculada a su municipio, de tal manera que la persona que desempeñe el cargo ha de conocer la historia, la geografía, la población, la economía, las costumbres y tradiciones de su localidad, así como el patrimonio cultural (histórico, artístico y medioambiental), las fuentes documentales y archivos locales.
Asimismo, debe poseer una formación humanística y académica suficientemente reconocidas y que signifiquen una garantía para el desempeño objetivo de sus funciones y actividades.

Cuarta. Nombramiento

El nombramiento de Cronista Oficial es vitalicio y de carácter honorífico, y se realiza por Acuerdo Plenario de la Corporación. A tal efecto debe tramitarse un expediente en el que conste toda la información pertinente relativa a la personalidad y función del Cronista Oficial, y que se ha de recabar de centros e instituciones culturales, así como de otros organismos que guarden afinidad con las tareas y actividades de los Cronistas Oficiales.
Se consideran méritos primordiales para el nombramiento de Cronista Oficial todos aquellos   estrechamente relacionados con el perfil recogido en la Base Tercera del presente Estatuto. Además, se valoran como méritos la realización de trabajos, investigaciones, publicaciones, conferencias, escritos de divulgación sobre temas que conformen la identidad colectiva de la localidad.

tema: Planeta ultralocal
etiquetes: ,

jabulani

Si fem cas dels números durs i pelats en què es mesuren el triomf o la derrota al nostre temps, el Mundial de Sud-Àfrica no l’hauria guanyat la Roja, sinó Adidas. Mentre els xicots de Del Bosque anaven guanyant partits i el personal feia cua per a emportar-se samarretes roges, la selecció alemanya del trèvol negre i les tres barres anava fent caixa… fins a uns 1.500 milions d’euros, només.

Adidas posava l’equipatge (de la selecció espanyola i d’altres onze més), els futbolistes la suor i els contribuents la cartera: abans de celebrar-se la final havia venut 6’5 milions de samarretes i 13 milions de balons Jabulani, més del doble que el 2006.

Aquestes xifres seguien inflant-se després del remat del Mundial i el 22 d’agost suposaven un augment del 15% de les vendes de la companyia degudes al futbol: “Hem venut més futbol enguany que mai”, amollava devanit Herbert Hainer, cap executiu d’Adidas.

Així, mentre uns suaven i els altres vociferaven, els de les barres somreien,  les enregistradores cantaven  i el món rodava, segur i desequilibrat alhora, com un Jabulani.

Font: “Adidas gana su mundial”, La Vanguardia (22-8-2010)