cròniques ultralocals

-Què és això, papa?

-Una escampilleta.

-I com es diu en castellà?

El pare dubta, es queda pensant, recorda aquella unitat de Ciències Naturals de quan feia 3r de BUP en què s’explicava el procés de cristal·lització, el caprici dels electrons per ajuntar-se d’una certa manera sota unes certes condicions. Cerca d’imaginar la pressió formidable i la temperatura ferotge. S’atura. I li ve al cap Azorín.

-“Jacintos”, es diuen “jacintos”

-I per què són “escampilletes”?

-Perquè tenen la forma de l’escampilla de carrasca, amb les dos puntes afilades. Quan li pegues amb el garrot, l’escampilla fa un esclafit i s’alça volant, i quan la remates en l’aire, retruny i ix romint com una bala. Veus allà… aquella caseta que té una antena molt gran al costat, això és la serreta de les Escampilletes. Allà n’hi havia moltes i molt grosses, però les van acabar totes.

El xiquet s’alça l’escampilleta en la butxaca del xandall i la deixa al costat d’un caragol barbatxo enorme i  buit, d’una pedra d’algeps lluent, de dos cantalets que encaixen l’un dins de l’altre, al costat d’un tros de plat de fa dos-cents anys, objets trouvés de tots els infants.

Però al pare, aquell diminut cristall vermell li llueix encara com una lluerna entre dos circumval·lacions cerebrals. Quantes capes se superposen damunt d’una pedreta? Aquelles ràtzies infantils per la serreta de les Escampilletes, devers la bassa del Campero. Aquelles festes d’estiu sota l’antena,  a la caseta de P.

O aquelles partides d’escampilla interminables en els ravals del poble, en aquells descampats oferts a tots els jocs. Aquelles partides que duraven tota la vesprada, quan el sol començava a aguantar-se dalt, allà a finals de març.

I la cita d’Azorín. “Jacintos”. On deuria trobar Azorín la paraula quan al cap li sonava una vegada i una altra “es-cam-pi-lle-ta”?

Azorín (el madur i el vell), dirigeix ara i adés la càmera cap al seu passat monover, gira l’anell de l’objectiu, enfoca i… col·loca un filtre: el castellà literari, o un  vetust castellà patrimonial; després acciona l’obturador. La imatge és aquesta: una escampilleta a qui diu “jacinto” i, més encara, “jacinto de Compostela”.

Delante de la ciudad, más allá del jardín del Casino, un monte liso, pardo –Betíes-; más cerca, altozano y laderas grises. Vegetación ratiza. Un montecito en que abundan los jacintos de Compostela; cristales brillantes de cuarzo con sus dos puntas agudas; jacintos que aparecen al remover superficialmente la tierra. Dicen los filósofos naturales que el jacinto conforta el corazón y aviva el ingenio. Millares de jacintos proyectando su virtud sobre la ciudad.  (Superrealismo, 1927)

comenta-ho