cròniques ultralocals
temes: Animals i plantes, El meu país
etiquetes:

Diuen que els circs amb animals ja no podran entrar al poble. Diuen que la culpa la té una majoria de representats polítics monovers que, per incitació del PSOE local, van votar a favor d’aquesta mesura.

Jo no he sentit el ple municipal de les 7 hores. Vaig llegir la crònica que publicava El Veïnat i les reaccions posteriors: el plany de Salvador Poveda pels xiquets de Mònover i  l’article de Rafa Jover a Charramonover amb l’habitual rècua de comentaris.

L’argument de Rafa, assumit amb fervent aquiescència per la majoria dels comentaristes, venia a ser: parlar dels animalets del circ quan la gent fa cua a la seu de Cáritas és de poc trellat. Ens trobem enmig d’una crisi dramàtica i cal que certs temes queden en suspens indefinit. Deixem la poesia lírica –venia a dir–, primer cal fer la revolució la moció.

Certament, que els circs amb animalets no puguen entrar a un poble que té com a senyes d’identitat les corregudes de bous i la vaca és bastant desconcertant. La majoria de la societat espanyola no està encara madura per a un debat profund sobre els drets dels animals. La monovera tampoc.

Presentar una moció com aquesta a Monòver resultava extemporani, que s’haja aprovat és estrafolari. Però que es facen debats ètics, ideològics o identitaris és necessari, hi haja crisi o bonança.

Paula i Benito Limorti traent les fulles de l’oliva

Les màquines també fan oliva. Abans i, encara ara, l’oliva “es fa” a mà. Amb didals de pell es passaven els dits entre les rames com si es munyira l’arbre i es feia caure l’oliva sobre una manta o un llençol de cotó. Després van venir les pintes per a arbres, uns rastells o rasclets amb pues  que pentinen les rames i arranquen l’oliva, que cau damunt d’unes teles de niló verdes, i ara també negres.

Teles parades a la Pedrera

L’oliva que està en terra es plega i la que està dalt de tot de l’arbre es fa des d’una escala o un peu de gall. A Monòver les oliveres es pentinen, a uns altres llocs les apallissen amb unes vares. Ara les oliveres també es sacsegen amb fúria amb un vibrador desmesurat que deslloma el collidor, dessoca l’arbre i ompli el camp d’un brunzit insistent i molest. Després s’arrepleguen plegant les teles i s’aboquen al cabàs i d’aquí a la saca. En acabar, les teles es pleguen com un llençol.

Una vegada a la casa, cal aventar l’oliva, abocant-la a poc a poc des d’un cabasset que s’alça per damunt del cap; d’aquesta manera, tirant mà de l’energia eòlica, se separa l’oliva de les fulles i els brots. Ara hi ha uns ventiladors a les almàsseres que, amb energia atòmica de Confrents, tiren a un costat la fullaraca.

De la saca a l’almàssera

A l’almàssera (o trull) l’oliva es mol amb el ruló o mola que mou el matxo i s’esprem entre els cofins amb la premsa. Els cofins es renten amb aigua calenta, l’aigua i l’oli discorren per una canaleta, fins a un bassó. L’oli sura per damunt de l’aigua, llavors s’arreplega amb una carabassa i s’aboca en un setrillot. El residus finals són la morca i el granilló. La morca és la mescla irrecuperable d’oli i aigua (el rei va fer que tancaren el Mig Pollastre en la gerra de les morques); el granilló s’extrau dels confins en forma de pans de pinyols apretats i s’emprava per a encendre el foc.

Dels setrills grans l’oli passava a la gerra i de la gerra, quan calia, amb una mesureta, un pitxeret o un casso de llautó o de test, al setrill de taula.

Escombrar

Quan s’ha tret el fruit, les oliveres “s’escombren”, és a dir, es poden. A Monòver les oliveres s’escombren deixant-los uns faldons amples i baixos que les fan accessibles i dòcils. S’escombren un any sí i un altre no. A Andalusia les deixen amb caramulls perquè resulten més amanoses per a l’assot. La tradició escombradora local no vol reboliques. Un any, Belando, va cridar un escombrador andalús, que li va deixar les oliveres de la revolta de la Forca fent palmes, amb unes rames altes i estirades que pareixien un canyar. Ara les deixen, a les rotondes, seguint la moda zen, amb la permanent feta, boludes i, lletges com un pecat.

Entre els escombradors monovers ha passat als annals l’onque Caballero, escombraire hàbil, amb fama de fantasiós, que assegurava caçar conills amb uns pessics de pebre col·locats davant d’una pedra: el conill olia, esternudava i es badava el cap contra el cantal.

Encara viu Salvaoret, l’home que xiuxiuejava a les oliveres.  Salvaoret sabia, només mirant-les, quines tocava escombrar i quines no, quines havien fet molta o poca oliva. Salvaoret els posava l’orella en el tronc i sentia el batec mil·lenari de cada olivera, l’íntim borboll de la saba discorrent per les entranyes de l’arbre. Llavors l’olivera li parlava en una llengua vegetal, antiquíssima i remota.

Entrades relacionades:

Un monover, un grapat d’olives.
(Azorín)

Ara que al matí el vent ja talla la soca de les orelles. Ara que hi ha qui comença a parar-hi taula al davall. Ara que ja es veu qui els pentina els cabells argentats o qui els acaricia les branques atacat de roba vella o embotit en una granota de mecànic. Ara que les teles estan esteses i els dits sullats de suc d’olives i de negret de fulles, és el moment de parlar de les nostres oliveres.

Oliva de l’aigua

Oliva de pell prima. Es gasta per a trencar. Cauen molt prompte i no fan massa oli. És una oliva de baix rendiment. És de les més antigues de la zona.

Oliva gorsal (o grossal)

Oliva autòctona. En cau molta a terra i cal entretenir-se plegant-la. És una oliva grossa i fa molt d’oli. El nom és una derivació de “grossal”, de “grossa” + sufix “al”.

Oliva del raïmet

Aquesta oliva es gasta per a arreglar-la sencera, sense trencar-la, quan ja està mig madura. Té molt bon gust. L’olivera del raïmet és autòctona de Monòver.

Oliva del xangló

L’olivera fa oliva cada dos anys i en fa molta. L’arbre és gran. És una espècie autòctona, poc coneguda fora de Monòver.

Oliva blanqueta

Oliva autòctona. Té un bon rendiment. Fa un oli de color àmbar, més claret del normal. Aquestes olives no s’arreglen.

Oliva mançanilla

És una oliva que s’arregla sencera. Fa un oli de molt bon gust. Té un bon rendiment. Prové d’Onil, encara que es planta a Monòver des de fa molt de temps.

Oliva alberquina

És una oliva importada de Catalunya des de fa 15 o 20 anys,  a causa del seu bon rendiment. L’oliva és menuda i se’n fa tots els anys.

Oliva cornicabra

Oliva allargada, amb la punta corbada com una banya. L’oliva cornicabra, com la de l’aigua, s’adoba.

Oliva picual

Prové d’Andalusia. N’hi ha poca pels nostre rodal. És grossa i allargada.

Extres: Olives de Monòver (presentació de diapositives)

El DECRET 214/1987, de 9 de juny, sobre declaració d’arbres monumentals de la Generalitat de Catalunya considera arbres monumentals “els exemplars que, per les mesures excepcionals dins de la seva espècie o per la seva edat, història o particularitat científica, siguin mereixedors de mesures de protecció.” Els arbres monumentals també es diuen singulars quan, independentment de la seua grandària o edat, tenen alguna particularitat que els individualitza: una llegenda, una història…

El pi gegant de la finca de Lacy (pronuncieu “Làcit”), abatut per una tempesta, era un arbre monumental; la washingtònia del jardí de la casa de la família Martínez Ruiz sota la qual es van retratar Azorín i Gabriel Miró (segurament l’any 1927)  era un arbre singular que la Casa-Museu va rebutjar de la manera més lamentable i que es va trasplantar a la replaceta de la Rosaleda, sense que hi conste cap placa commemorativa.

Azorín i Miró davant la washingtònia de la casa familiar de Monòver

Vista actual de la washingtònia filífera de la casa d’Azorín

L’any 2000 Daniel Limorti, enginyer tècnic agrícola monover, va publicar a la Revista de Festes de Monòver un catàleg d’arbres monumentals del terme de Monòver.  Entre els exemplars que va catalogar hi havia l’ailant (o porrero) que hi havia al xalet de Paola i que van tallar fa una setmana, tal i com anunciava el Grup Naturalista Heliaca al mur del seu perfil de Facebook i al blog.  Aquest arbre que, fa deu anys, tenia un perímetre de quasi dos metres i una alçària de 13 metres i mig, l’han pogut tallar perquè no tenia cap tipus de protecció.

L’any 2000, Daniel Limorti acabava el seu article demanant “que les autoritats competents” confeccionaren una normativa que protegira “de manera legal els exemplars extraordinaris amb una catalogació.” El catàleg, continua Limorti: “seria una forma eficaç de protegir-los mantenint un equilibri adequat entre els drets particulars que puguen ser afectats i l’interés de la societat en la seua conservació i gaudi. Aquest catàleg s’hauria de completar amb règims d’ajudes, prestacions i contraprestacions necessàries en cada cas per a assegurar la conservació i millora dels exemplars catalogats.”

Solar que ocupaven el xalet de Paola i l’ailant desaparegut

En els darrers anys hem pogut comprovar que l’existència de catàlegs i de proteccions (i fins i tot de legislació) no és una garantia de la salvaguarda del patrimoni: arbres, paisatges, façanes, socarrats, noms de paratges…  es troben en perill constant i el catàleg només serveix, com en aquest cas, per a fer el paper d’epitafi. Tot i això, no desistim en l’esperança, aguardem (encara) que aquesta pèrdua servisca perquè els arbres monumentals de Monòver reben la protecció adequada i puguen sobreviure, ens netegen l’aire, ens alegren la vista i es facen més monumentals encara perquè els nostres besnéts els disfruten i parlen bé de nosaltres per haver-los preservat.

Restes del tronc i del brancam de l’ailant del carrer Quarter

La descripció i la foto de l’ailant que hi feia el tècnic monover l’any 2000 és la que reproduïm a continuació (cliqueu damunt per a fer-la més gran):

Reproduïm a continuació el catàleg complet d’arbres monumentals elaborat per Daniel Limorti (Revista de Festes de Monòver, setembre, 2000, pàg. 70-77)

Fonts: La fotografia d’Azorín i Miró pertany als fons documentals de la CAM, reproduïda per Alicante Vivo.

Pàgines relacionades:

Els núvols no són esferes, les muntanyes no són cons… ni l’escorça és llisa ni els llamps van seguits.

Benoit B. Mandelbrot (1924-2010)