Són els infants, igual que alguns organismes bioindicadors, pilots que avisen de l’estat de salut de les ciutats? Ho pensava mentre llegia l’article de Francesco Tonucci en el darrer número de la revista Cuadernos de Pedagogía. “Los niños nos pueden ayudar” és el títol de l’escrit en què el pedagog italià reflexiona, una vegada més, sobre la participació dels infants en les decisions municipals. Ho feia recordant el sufragi femení (aconseguit fa 65 anys a Espanya i 60 a Itàlia) i preguntant-se si els xiquets arribarien alguna vegada a ser ciutadans de ple dret a pesar de la seua minoria d’edat. Els xiquets tenen, efectivament, el dret a participar en la vida política des que el 1989 s’aprovara la Convenció sobre els Drets dels Infants. A l’article 12 es diu que tenen el dret a opinar en aquelles decisions que els afecten.

En aquest principi es basa el projecte de la Ciutat dels Infants que comentàvem en una entrada de fa un any. L’Ajuntament de Roma es va adherir al projecte fa 6 anys i, des d’aleshores es compta amb la col·laboració dels infants romans. Com afirma Tonucci, l’alcalde no pretén d’acontentar els infants, sinó d’«utilitzar-los» per tal de conéixer la veu dels diferents, d’aquells que viuen la ciutat d’una altra manera; els propietaris del pensament “no adult, no fort, no productiu”. Són aquells que no travessen la ciutat de punta a punta, els que no tenen pressa, els que no condueixen, els que van a peu i ho volen fer a gust i segurs, els que volen jugar i necessiten llocs per a fer-ho. Són, a la vegada, l’oposició: demanen espais públics, estan contra la plaga automobilística, els agradaria viure en una ciutat neta i sense barreres.

Els infants són indicadors urbans. Em convencia quan, passant per la Plaza del Zapatero, a Elda, la veia sobreeixint de xiquets jugant. Una plaça una mica dura, granítica tal vegada, però tanmateix útil per a jugar en un centre atapeït d’edificis i cotxes. Una plaça arrabassada a l’especulació immobiliària en uns anys -els primers vuitanta-, en què encara s’expropiava per a construir espais públics. Quan encara els camps de golf no havien esdevingut per llei, d’interés social.¹

Frato, l’alter ego dibuixant de Francesco Tonucci, veu la relació entre els alcaldes i els ciutadans més menuts tenyida de malfiances mútues:

Entrades relacionades:

• Ciutats educadores
• El poble que jo vull
• De l’homo erectus al puer sedens
• La ciutat dels infants

1. L’article 11: “Execució del sòl en camps de golf de titularitat pública”, diu:
   

   1. Els sòls que tinguen caracter dotacional conforme a allò que determina l’article 9.1 d’esta llei, podran ser obtinguts per l’administració mitjançant expropiació o per cessió gratuïta quan estiguen integrats en un sector o adscrits a un o més sectors de sòl urbanitzable.

   A este efecte, l’aprovació dels plans que continguen esta previsió portarà implícita la declaració d’utilitat pública i interés social, la necessitat d’ocupació i la declaració d’urgència d’esta, a l’efecte expropiatori, dels béns i drets necessaris per a la seua implantació.

   [tornar]