El dissabte em va passar un succeït, una anècdota aparentment banal, indigna tal vegada de ser reportada aquí. Una anècdota, malgrat tot, il·luminadora. Una anècdota que val per un tractat d’urbanisme i mitja secció d’«Arquitectura i moralitat» d’este blog.
El fet va ser que, estant a Claus i Broques amb els meus fills (un que encara va en el carro i l’altra agafada de la mà), una persona a qui conec de vista, se m’adreça i em diu que ha vist les meues cartilles d’estalvis oblidades en un caixer automàtic de la localitat. Efectivament, feia tres quarts d’hora que havia passat per aquell caixer per tal d’actualitzar la llibreta i m’havia deixat totes les altres allà mateix. Espantat, me’n vaig pitant al lloc de l’oblit i deixe els xics a càrrec dels comerciants. Quan arribe al caixer, una altra persona que també havia conegut les llibretes d’estalvis, les portava a la mà per deixar-me-les a la bústia de casa. Quan vaig tornar al comerç el meus xiquets estaven aguardant-me tan tranquils.
I ara ve la lliçó: el poble que jo vull és un poble on encara poden passar coses com esta. Coses possibles perquè la dimensió de l’urbs és de la grandària de les persones. Un poble on un veí no és encara un contribuent, un consumidor, un, algú, una ombra, un que passa.
El poble que jo vull és la cara lluent de la Lluna.
El poble que no vull és la cara fosca: el poble dels PAIs, de les 50.000 ombres, de les urbanitzacions amb guàrdies, heliport i camp de golf.
P.S.: A totes les persones que he citat i a qui no puc anomenar pel nom, gràcies.
Enllaços:
Del 23 al 28 d’octubre, a la 
